Recuperant l’obra mestra de Ralph Ellison

UN HOME INVISIBLE. RALPH ELLISON

Quaderns Crema

Fa ben poc sorgia un debat arrel d’ un article del formidable web Jotdown sobre el rock n’ roll i l’hegemonia de músics de raça blanca que ha tingut l’escena en qüestió al llarg de la seva història, sense oblidar inoblidables excepcions que van de Little Richard. Chuck Berry a Bad Brains i Living Colour, passant per com no per Jimi Hendrix i la colla de George Clinton i companyia, entre d’altres. És un tema que obre unes quantes portes. En mans de qui està la música popular i perquè? I l’art? La resposta és evident i incòmode. La població de raça negra ha viscut al marge de la música, i de l’art, en general. Perquè, si ens fixem en la literatura contemporània, ens trobem amb una situació similar. Si ens anem més enllà a la història, no cal saber-ne gaire per adonar-nos que l’home blanc ha silenciat a les altres races, tot i que el segle XVIII, amb figures com Phillis Wheatley, i durant el segle XIX, amb l’autor Frederick Douglass al capdavant, varen donar forma a un moviment etiquetat com literatura afroamericana que estava format per autors que a través de l’art varen expressar la realitat que vivia la població de raça negra. Posteriorment, l’anomenat Renaixement de Harlem, va suposar el punt d’inflexió definitiu, demostrant que l’art és molt més que un simple passatemps. Posteriorment, noms com els de Toni Morrison i Maya Angelou, entre d’altres, donen fe d’un compromís social i artístic digne de ser imitat i que ha de continuar ben viu avui, demà i sempre, per defensar qualsevol tipus de causa justa, i amb més motiu si cap, si el que s’ha de defensar és als més dèbils o als que són minoria. El 10 de desembre de 1948, l’Assemblea General de les Nacions Unides, reunida al Palau de Chaillot de París, aprovà i proclamà la Declaració Universal dels Drets Humans. Ara bé, abans, autors clau de raça negra com James Baldwin, autor d’Otro país, o Richard Wright, qui el 1946 va emigrar a París, adquirint una condició d’expatriat que sempre l’acompanyaria, va publicar abans obres cabdals de la literatura universal com Hijo nativo: La Biografia de un Joven Americano (1941).

Tot i aquests referents, cap de les obres publicades pels autors citats va tenir la repercussió que tingué Un home invisible per part de Ralph Ellison quan va sortir a la llum el 1952. Com se sentia un home de raça negra en la societat de principis dels 50, després de totes les barbaritats escrites i documentades, ocorregudes al llarg de la història del nostres món, a Europa, EUA i per tot el món? La magnífica obra d’Ellison es situa a l’alçada, en quan a literatura, de les obres de Louis Amstrong, Charlie Parker, John Coltrane o Jimi Hendrix. Si els escriptors de raça negra no tenen un lloc al capdamunt de la literatura universal és perquè no han estat en situació de fundar un art literari original, segons diu Harold Bloom. Quaderns Crema, amb traducció de Dolors Udina, recupera una novel·la tenyida d’existencialisme, sentit de l’humor macabre, desolació, expressionisme i simbolisme, amargor, desencís, incertesa, dubtes, que es converteix en un crit que pertany a tota aquella gent que se sent marginada, arraconada, invisible, oblidada i menyspreada. Ja no és qüestió de raça, és una qüestió totalment social, de despullar una societat que només respecta als que van per la vida trepitjant els altres, sense respectar res més que el seu ego. Un home invisible, una mena de Memòries del subsòl del segle XX (dit també l’autor de Gente peligrosa), recorre totes les formes i fons d’un ésser humà que se sent sol, enganyat, desprestigiat, i tot a base d’un ritme narratiu que evoca el blues, el jazz, que indaga en les qüestions humanes elementals, sovint oblidades i silenciades per una societat que només s’atura quan hi ha un negoci profitós.

Un home invisible (Quaderns Crema, 2012), de Ralph Ellison, ens mostra a un autor compromès amb la literatura, amb la penombra, amb la realitat que viu, amb els temps que corren, i amb tot allò intenta amagar un món disfressat de dona maca que no s’atreveix a ensenyar la brutícia interior. Seixanta anys després de la seva publicació, l’obra és més actual que mai. Una obra mestra.