El llibre de capçalera de La Segona República Espanyola

No acabaríem mai de nomenar llibres envers la Guerra Civil Espanyola. En canvi, de citar obres que parlin exclussivament de la Segona República Espanyola acabaríem de seguida. No s’ha escrit gaire sobre aquest període històric. S’ha viscut durant massa temps dels estudis de Gabriel Jackson, i en menys mesura, dels de Julio Gil Pecharromán i Luis Enrique Íñigo Fernández. Estem d’enhorabona. L’aparició d’una obra com La Segunda República Española (Pasado & Presente, 2015), l’excel·lent assaig dels historiadors Eduardo González Calleja, Francisco Cobo Romero, Ana Martínez Rus i Francisco Sánchez Pérez, ens permet obtenir una excel·lent visió dels fets. Són 1400 pàgines centrades en el primer règim democràtic del segle XX a Espanya, en l’intent més ambiciós i aconseguit d’explicar uns anys que podrien haver significat l’inici d’un llarg camí per construir una Espanya diferent a l’actual.

Deslligats del fatalisme de la Guerra Civil, els autors de l’obra es centren en la Segona República, sense oblidar òbviament com va acabar un dels pocs períodes de progrés de la història d’Espanya. Han optat per analitzar aquells anys, amb rigor i profunditat, creant una obra ja de referència des del dia en el que ha sortit a la llum. L’abdicació i exili d’Alfons XIII, qui va acceptar el final de la monarquia, va permetre la proclamació de la República el 14 d’abril de 1931 amb una normalitat exigida per la ciutàdania i lògica per la situació del país. Els avenços del país són prou coneguts, destacant l’aprovació del sufragi femení en igualtat de condicions al masculí, esdevenint un dels primers països en permetre-ho, després de Finlàndia, Suècia i Noruega. Es va regular el el divorci, el matrimoni civil, els drets dels fills il·legítims i l’educació mixta. La importància de la cultura i l’educació va ser cabdal, convertint-se per la República en una eina de vital importància. Acabar amb l’analfabetisme era un dels objectius. Els llibres, almenys durant tres anys, es varen convertir en l’arma principal d’un país que fins aquell moment els havia considerat un objecte revolucionari i perillós.

Espanya ha estat sempre un país retrògrada i arcaic; l’església i el pensament en blanc i negre de les classes pudents ha donat forma el país que coneixem. Els anys de la República varen ser insuficients, com podem comprovar dia sí dia també. L’intent de minvar la tradició eclesiàstica, monàrquica, la mentalitat dels latifundistes i el conservadorisme més ranci va acabar en una guerra civil. Ara bé, com podem llegir a l’obra, els errors de la pròpia República varen col·laborar per dinamitar des de dins el procés, i més en un context on la lluita de classes era més evident que mai. Les dretes i els moviments conservadors varen saber mobilitzar-se i tot plegat va acabar com ja sabem tots. L’enfrontament de mentalitats, ideologies, punts de vista d’una societat i visions del món en general estava servit.

Dit això, estem davant d’una obra que deixa la passió i els ideals de banda. Rigorosa i veraç, l’estructura d’explicació sistemàtica de l’obra, on hi participen factors polítics, econòmics, antropològics, socials i culturals, permet al lector avaluar i entendre, el conjunt d’ encerts i errors d’aquell esperançador, il·lusionant però frustrat període que podria haver significat un abans i un després que no va reeixir. La Segunda República Española (Pasado & Presente, 2015) és el llibre de capçalera per entendre què va succeir durant uns anys on semblava que tot estava per fer i que era factible fer-ho. La millor panoràmica i anàlisi de conjunt de la història de la república que s’ha publicat des del llibre de Gabriel Jackson, editat ara fa cinquanta anys.