LA RED SOCIAL. DAVID FINCHER
David Fincher narra a tota màquina i de forma impecable la història de l’invent de la dècada, despullant les virtuts i defectes dels creadors de Facebook i el seu club, i reflexionant sobre les actituds i maneres de la generació fidel a la nova finestra indiscreta. Demoledora, i amb un punt de vista present en tot moment, el film presenta a aquests joves frívols i competititus com uns nois espavilats i decidits, sense por a res, exceptuant al fet de no guanyar. Gran Jesse Eisenberg. La banda sonora, a càrrec de Trent Reznor i Atticus Ross, excel·lent.
Al Nivell de
… visualment, de The Game; narrativament, de Zodiac.
PA NEGRE. AGUSTÍ VILLARONGA
Una narració destacable, una fotografia notable, gràcies al treball de càmera d’Antoni Riera, i la gran interpretació de dos nois (Francesc Colomer i Marina-Laura Comas), doten de categoria i personalitat l’ adaptació a la gran pantalla de la novel·la d’ Emili Teixidó. La Catalunya rural de la postguerra viu una època de rencors, misèries i submissions. La culpa i el perdó es barregen en un film cru, que manté la intensitat, i tot i ser un xic irregular, Agustí Villaronga demostra talent i maneres d’autor. Una reflexió sobre els ideals i la condició humana del tot recomanable.
Al Nivell de
La Colmena.
WALL STREET 2. OLIVER STONE
Per peixos grans i pels que volen ser-ho, la vida és un joc, regida per un sistema que protegeix els caníbals. Oliver Stone narra la història d’un jove ambiciós que vol jugar, però que comprova com les regles del joc són les imposades pels més deshumanitzats. Beneficis, luxes, frivolitat, sembla ser que la irresponsabilitat i la immoralitat no tenen límits, com demostra un altre cop Gekko. El film reflexiona sobre una societat que alimenta als que gaudiexien d’aquest joc, que endeuta als conformistes, que fa patir cada dia més a qui no les entén, i que el·limina a qui no sap jugar.
Al Nivell de
Wall Street.
EXIT THROUGH THE GIFT SHOP. BANKSY
El documental de Banksy reflexiona sobre el significat de l’art i el sentit que té avui en dia ser considerat artista. Per una banda, veiem el mateix Banksy, artista de carrer que sent la necessitat d’expressar-se i de desafiar i provocar amb el seu art. D’altra banda, tenim a Thierry Guetta, qui d’entrada filma i grava a artistes del carrer. Arriba un punt que té tan material que se li passa pel cap fer un documental. No obstant, copiant i modificant il·lustracions i dibuixos d’altres, i a través d’una generosa campanya de publicitat, inaugura de forma multitodinària la seva pròpia galeria.
Al Nivell de
Dig.
MACHETE. ROBERT RODRIGUEZ i ETHAN MANIQUIS
Machete
, protagonitzat per Danny Trejo, és un projecte que neix molt abans del fake tràiler de Grinderhouse. La història d’un ex-federal perseguit per una justícia dirigida per la corrupció política i policial és l’excusa per crear un exercici de serie b que evoca a la vegada al cinema exploitation. El director de El Mariachi, Desperado i Planet Terror potser es passa en el metratge i amb els efectes especials, sobretot valorant el tipus de film que és, tot i que el sentit de l’humor absurd i no apte per pseudo-intel·lectuals ho salva tot. Menció especial als crèdits inicials.
Al Nivell deEl Sabor del Odio i The Call Her One Eye.
EL AMERICANO. ANTON CORBIJN
Aromes Melville, Wenders i Jarmusch, fotografia a l’alçada del director, sobrietat suggerent i captivadora, algun personatge massa desdibuixat, en línees generals, el segon film d’Anton Corbijn sembla aproximar-se a l’estil cinematogràfic d’un fotògraf que pot aportar i molt al cinema. De caire autorial inqüestionable, aquesta és la història d’un home (un Clooney molt Delon) que busca redimir-se i trobar un punt i a part en la seva vida. Els enquadres, la llum, els enfocs i desenfocs evidencien la categoria de l’autor de Control, un cineasta tan artie com sobri.
Al Nivell de
Paris Texas i Vendredi Soir.
THE RUNAWAYS. FLORIA SIGISMONDI
Malgrat seguir els canons narratius de la majoria de films centrats en la vida de famosos noms del rock, la directora Floria Sigismondi entrega un film atrevit en contingut, que segur que desconcertarà els adolescents fanàtics de la Crepúsculo que vagin als cinemes atrets per la seva parella protagonista. Centrada en les figures de Joan Jett i Cherri Currie, i unes efectives Kristen Stewart i Dakota Fannig, la directora mostra amb eficàcia l’esforç d’unes joves per introduir-se en el món del rock, en uns anys dominats per les figures masculines, i un cop aconseguit el somni, l’espiral de sexe i drogues on acaben caient.
Al Nivell deLos Amos de Dogtown.
SUBMARINO. THOMAS VINTERBERG
El director Thomas Vinterberg és conegut per la seva segona pel·lícula, Celebración (1998), i per ser el cofundador del moviment Dogma. Ara ens presenta un drama basat en la novel·la de Jonas T. Bengtsson que a mesura que transcorren els minuts va in crescendo en fatalisme: 2 germans, que estan marcats per un passat traumàtic, es retroben en edat adulta. Uns personatges que no poden caure més baix, en un entorn dur i on la seva preocupació màxima és la supervivència. Impecable l’actuació de Martin, Gustav Fischer Kjaerulf.
Al nivell de… Requiem for a dream
CONOCERÁS AL HOMBRE DE TUS SUEÑOS. WOODY ALLEN
A Macbeth de Shakespeare es diu que la vida és un conte explicat per un idiota, ple de soroll i fúria, que no significa res. Aquest és el marc en el que Woody Allen retrata magistralment a una série de personatges que a través de l’engany (i autoengany) i les il·lusions s’aferren a la vida. Com un caramel farcit de verí, el director de Maridos y Mujeres demostra que la panoràmica que té sobre la vida és immensa, cínica i suggerent. Un dels films de l’any.
Al nivell de…
la cara amarga de Si la Cosa Funciona.
PREDATORS. NIMRÓD ANTAL
Un grup de perillosos assassins i mercenaris són enviats a un planeta en el que no trigaran en adonar-se que són les víctimes d’un terrible joc de caça, a càrrec dels sanguinaris Predators. Nimród Antal no aconsegueix revitalitzar l’original proposta de John McTiernan, i entrega un film més proper d’un videojoc avorrit d’un film fantàstic. La proposta de Lost, carregada de frases dites mil cops, i personatges sense res més que el físic en situacions més que previsibles en aquesta categoria de films, acaben per enfonsar el mite que el director havia d’aixecar.
Al Nivell deBlindado.

Comments are closed.