Negociar o no negociar amb Adolf Hitler? Aquesta és la gran pregunta que Winston Churchill va haver de formular-se a si mateix i a tot l’imperi britànic en plena 2a Guerra Mundial, quan gairebé la totalitat de l’exèrcit britànic va quedar atrapat a Dunkerque a mercè del dictador. És en aquell moment quan s’obre un debat al Parlament Britànic: negociar o no amb els nazis, sabedors de què es negociaria amb els que volien enderrocar l’ordre democràtic europeu. El instante más oscuro (Darkest Hour en el seu títol original), de Joe Wright, és una pel·lícula que tracta sobre com Winston Churchill va fer front el moment més difícil i desafiant de la història de l’imperi britànic i del continent europeu durant el segle XX i la seva capacitat per utilitzar les paraules i determinar amb elles el curs de la història.
El instante más oscuro reflexa amb tota la intensitat aquelles setmanes en les quals el poble britànic va témer pel seu present i futur, protagonitzada per uns actors que estan a l’alçada dels personatges. Gary Oldman fa una interpretació que fa olor a Oscar, i aconsegueix que connectem i empatitzem amb la brutal responsabilitat que assumeix. Amb gairebé tot l’exèrcit a Dunkerque i l’amenaça de la invasió nazi present, s’obre un intens debat al Parlament Britànic. Les opcions estan sobre la taula: o bé seguir les tesis conservadores i de rendició de Chamberlain i Halifax per tal d’ intentar un acord amb Hitler i signar una pau a qualsevol preu amb el record ben fresc del fiasco de l’acord de Munic, o bé seguir lluitant contra la tirania nazi que amenaça els fonaments de la nostra civilització. En aquest context, Churchill troba el suport de la càmera per ser nomenat Primer Ministre i afrontar la delicada situació.
L’excelsa interpretació de Gary Oldman i el guió dissenyat permeten acostar-nos al costat més humà, és a dir, llums i ombres, transmeten a la perfecció tota la riquesa i complexitat del personatge. Gary Oldman es llueix, però també ho fan la resta d’actors que interpreten els personatges cabdals del moment, com el rei George IV (Ben Mendelsohn) o Clementine (Kristin Scott Thomas), la dona de Churchill, la qual s’encarrega d’obrir-nos els ulls davant del dilema moral al qual s’enfronta el seu marit. El director londinenc capta la densa atmosfera que es va viure políticament, en aquest thriller de despatxos que atrapa a l’espectador des del primer moment.
La fotografia de Bruno Delbonnel (Amélie, A propósito de Lleyton Davis), la música de Dario Marianelli (El secreto de los Hermanos Grimm, Orgullo y prejuicio, Expiación) són altres dels pilars en els quals es sustenta una lliçó d’història que podríem veure en una sessió cinèfila amb Dunkerque de Christopher Nolan. En un film veiem de primera mà el què passava al front, amb una gairebé impossible evacuació que Churchill va organitzar fent a la vegada una crida a la població britànica que tingués tot tipus d’embarcacions; i a l’altre som testimonis del que es coïa als despatxos de Downing Street, Palau de Buckingham i el Parlament. Doble ració d’història a través de dos films notables.
Churchill (Jonathan Teplitzky, 2017), amb Brian Cox de protagonista, o la sèrie La Corona, on el Primer Ministre britànic és interpretat per John Lithgow, també han tingut darrerament a Churchill de protagonista. Però cap d’elles amb l’excel·lència d’ El instante más oscuro, pel·lícula que fa justícia a un dels polítics més grans de la història, a un líder carismàtic que va ser capaç de prendre difícils decisions en temps ben complicats. Joe Wright, qui ja havia tocat tot i que tangencialment la batalla de Dunkerque a un altre film d’ Expiación (2007), dirigeix aquest excel·lent guió de Anthony McCarten, el qual retrata a la perfecció la tensió d’aquelles setmanes.
El líder del partit Torie ocupa un gran espai a la història del segle XX. Premi Nobel de Literatura (curiositat, va escriure més pàgines de les que sumen Shakespeare i Dickens), personatge clau de la 2a Guerra Mundial, Churchill personifica d’alguna manera la figura del polític per antonomàsia. De fet, un cop vista El instante más oscuro, a part de la felicitat per veure una gran pel·lícula, és poc menys que difícil driblar la nostàlgia que ens fa sentir per una estirp de polítics que va marxar per no tornar.
