El cinema mostra en comptades ocasions la capacitat té que per oferir una visió cronològica de la vida i de les circumstàncies que la rodegen de forma profunda i exigent. La vida ve determinada sobretot per l’educació rebuda, vivències i per l’evolució i circumstàncies de les persones que ens rodegen; indirectament, també afecten els canvis socials, polítics i globals d’un país. Les decisions, els ideals, els valors, el punt de vista, i la manera d’afrontar l’ existència i el que l’envolta i la determina, són alguns dels factors que poden ajudar a desxifrar el jeroglífic que sovint esdevé el dia a dia. El cinema, així com la literatura (aquí s’inclou la novel·la gràfica), permet crear històries, on el pas del temps marca a uns personatges, a través dels quals, a més de gaudir amb el que ens expliquen, podem identificar situacions viscudes, o com a mínim, conegudes.
La meglio gioventú (2003), de Marco Tullio Giordana, (premiada, per exemple, al seu país, en els Premis David de Donatello, i a Cannes), és una pel·lícula (també hi ha versió per TV) que durant aproximadament 400 minuts narra la història de la família Catari des de mitjans dels seixanta fins a l’arribada del nou mil·lenni. Nicola (Luigi Lo Cascio) i Matteo (Alessio Boni), els fills de d’Adriana (Adriana Asti) i Angelo (Andrea Tidona), germans de Francesca (Valentina Carnelutti) i Giovanna (Lidia Vitale), esdevenen els eixos i grans protagonistes a través dels quals Giordana es passeja per la història d’Itàlia dels darrers 40 anys. Els hippies, l’efecte Ginsberg, les brigades vermelles, la màfia, l’església, l’atemptat al jutge Falcone, a grans trets, marquen la pauta d’una família de classe mitja acomodada, circumstància que permet al Nicola i Matteo inicar un viatge per Europa amb els seus amics, que els portarà a Noruega (concretament Cap Nord), en una mena de vitage iniciàtic a la vida. Abans d’emprendre’l, Matteo, en una de les pràctiques de la universitat, coneix a Giorgia (Jasmine Trinca), una interna a un psiquiatre, a través de la que descobreix el maltracte que reben els pacients del centre. Una nit, se l’emporta d’amagat, amb la intenció de portar-la a casa seva. Aquest fet provoca canvis en el viatge previst, i els dos amics amb els que havien d’emprendre’l, Carlo Tommasi (Fabrizio Gifuni) i Vitale Micavi (Claudio Gioè), l’inicien per una banda, alhora que Matteo, Nicola i Giorgia es dirigiexen cap a Ravenna, on viu el pare d’aquesta última, però res surt com tenien pensat.
Les conseqüències del viatge, que acaba amb Nicola sol a Cap Nord, des d’on retorna a Itàlia, concretament a Florència, per ajudar en les inundacions de finals dels 60, amb Matteo també ajudant però convertit ja en policia, suposen el punt d’inflexió de la història. A partir d’aquest moment, els diferents camins que prenen els protagonistes, l’evolució personal, salpicada per l’envelliment dels pares i les històries d’amor i desengany, donen forma a una història, amb múltiples trames, i que avarca alguns dels temes claus de la vida. Nicola coneix a Giulia (Sonia Bergamasco), una activista que posarà els ideals i l’ambició de canviar el món per sobre de tot. La història adquireix el major grau d’intensitat quan Nicola i Giulia tenen un filla, i Matteo, un policia amb pes a Palermo, coneix a Mirella (Maya Sansa). Les dues històries d’amor seran prou complexes, i marquen definitivament el futur de la família. passen les mil i una (tot i que la realitat supera la ficció) amb una conclusió sorprenent, en una mostra de les voltes que dóna la vida.
La meglio gioventú és una història de gran valor per la reflexió que hi fa sobre la capacitat de les persones per assumir i resoldre problemes, per superar adversitats i sobretot, la importància que tenen a la vida les decisions que un va prenent, així com les que prenen les persones més pròximes. No és qüestió de sentir-se identificat o no amb personatges, la qüestió és que la pel·li ens parla sobre deures i responsabilitats, i la manera d’afrontar-los. Cinematogràficament, el film té algun moment notable, sobretot en algun pla-contraplà durant diàlegs dels personatges, així com en la reconstrucció de fets i situacions del passat. Recorda en alguns moment al cinema de Nanni Moretti i al de Marco Bellocchio, pel que fa a la narració i inclús a la planificació, però en quan al punt de vista, Giordana es manté bastant més contemplatiu del que ens tenen acostumats els seus col·legues. Ara bé, queda clar que per ell, els responsables de la història d’Itàlia són els italians, i per tant, els responsables finals de la situació d’un país són els seus habitants (i del món, també), sense entrar en detall ni mullar-se en com és i funciona una societat com la nostra. Obvietats, que ben explicades, prenen una dimensió actual i vigent. El realisme impregna per totes bandes aquesta petita gran història, a la que potser si que li manca un punt de pausa i explicació en alguns dels esdeveniments i fets que es narren. La última part potser resulta excessivament lacrimògena (el capítol final manté l’interès per pura curiositat; ni de bon tros manté el to de les tres primeres parts), i serveix al director per posar un llacet a la història, i que personalment, limita l’impacte final de l’obra. Un film com La mejor juventud, segurament, farà les delícies tant dels cinèfils, com dels addictes a sèries, i en general, d’aquells que es prenguin el cinema com un entreteniment a través del qual conèixer i aprendre diferents maneres d’actuar i de pensar, i en definitiva, de ser.
Es podrà debatre i molt sobre el film, i de forma extensa, perquè convida a fer-ho, per trama i temes que toca. És indubtable que Marco Tullio Giordana ens planteja, amb La meglio gioventú, unes quantes preguntes sobre les diferents maneres formes de veure i entendre la vida.