Enciclopèdia del Metall Extrem

METAL EXTREMO. 30 AÑOS DE OSCURIDAD (1981-2011). SALVA RUBIO

Editorial Milenio

L’art se’ns presenta d’infinites maneres. Estem rodejats d’art, el trobem per tot arreu. I cadascú s’aproxima, entén i interpreta l’art a la seva manera, segons la necessitat, perspectiva i criteri. Si ens fixem en la música popular, hi ha infinites formes que ens arriben com a consumidors, oients i espectadors. I cadascú defensarà la que més li agradi, pels motius que siguin. Les diferents tendències musicals que ens trobem són generalment enteses com germanes de les avantguardes anteriors, per tant, música que assimilem i que ha nascut de l’underground. D’aquesta manera, des del pop més culte i modern, i comercials, considerat com avantguarda pels seus seguidors, a les expressions musicals més toves i empallegoses, passant pel rock n’ roll i derivats, arribant fins el heavy metal, s’ha considerat, juntament amb el techno, l’indie i el post-rock, entre d’altres, com les noves tendències musicals dels darrers trenta anys. Ara bé, si ho mirem amb profunditat, totes les formes musicals citades no aporten res de nou, i només repeteixen esquemes del passat; per tant, no suposen avantguarda ni res de nou. Són tendències més o menys fàcils de consumir que no han variat els principis sonors, melòdics i musicals de tot el que havia sonat abans a la ràdio. En canvi, sí hi ha una manifestació musical, amb gairebé un segle d’existència, però oblidada pel gran públic, que és avantguarda artística, i aquesta és la música clàssica contemporània. Des d’Edgard Varèse a Schoenberg, passant per Stochhausen, Glass, Riley o Russolo, la música clàssica contemporània és la gran oblidada pel gran públic, que prefereix la proximitat i la comoditat de la música popular que tots coneixem, la qual, realment, no és avantguarda musical. Ara bé, dins de la música popular, un equivalent a la música clàssica contemporània? Sí. El Metall Extrem és a la música popular el que la música clàssica contemporània és a la música clàssica. I des d’aquesta reflexió i des d’aquest punt de vista, Salva Rubio ofereix a llarg de gairebé 600 pàgines un bast i precís recorregut per en l’excelsa enciclopèdia titulada Metal Extremo. 30 años de oscuridad (Editorial Milenio, 2011), que permetrà conèixer o retrobar-se, segons el cas, amb una tendència musical tan rica en matisos com variada en forma i fons.

Des del brutal atreviment dels pioners del Metall Extrem, com els imprescindibles Black Sabbath, els posteriors, Bathory, Celtic Frost, Venom, Hellhamme o Repulsion, o la ineludible NWOBHM, capitanejada per Iron Maiden, l’aparició del Thrash i de la irrupció de Metallica, Megadeth, Slayer, Anthrax i Kreator, entre d’altres, l’origen i influències del Death Metal, amb noms propis com Possessed, Dark Angel, Nasty Savage i Incubus, entre d’altres, l’edat daurada d’aquest moviment, situada a Florida, representada per Death, Morbid Angel, Obituary i Deicide, els orígens del Brutal Death Metal, situat al mapa a través de Cannibal Corpse, Malevolent Creation i Suffocation, el Death Metal europeu, on destaquen bandes com Cancer, Benediction, Carcass, Pestilence, Gorefest i Atrocity, el Death Tècnic de grups com Confessor, Polluted Inheritance, Sadist i Algophobia, entre d’altres, el Death Metal Suec i Melòdic, el Grindcore, el Goregrind, l’Industrial Metal, el Doom i el Gothic Metal, el Folk Metal, el Black Metal i els diferents tipus que aglutina, el Death/Black, el Black Trash, el Black Ambient, i grups i més grups,… el repàs que aconsegueix Salva Rubio (recomanem aquesta entrevista) és d’aquells que deixa a un sense respiració. Metal Extremo. 30 años de oscuridad (Editorial Milenio, 2011) és una obra imprescindible per tots aquells que cerquin un volum que expliqui el metall extrem, per tots aquells que busquin una enciclopèdia de noms de bandes de metall extrem, per tots aquells que tinguin ganes de saber quines són les tècniques musicals del metall extrem, per tots aquells que busquin respostes a l’estètica i ètica musical del metall extrem, per tots aquells que vulguin saber orígens antecedents i el perquè del metall extrem i de totes els diferents estils que hi trobem dins del gènere… Estem davant d’ una obra indispensable pels amants i entusiastes de l’art més inquiets i exigents, escrit amb perícia, dinamisme i proximitat, tot i que és evident que l’autor és un expert en art i concretament, en metall extrem. No falten tecnicismes i acurades descripcions que ajuden a entendre els secrets de les denses i complexes textures de cadascun dels estils que relata en cadascun dels apartats que completen un inabastable i solemne itinerari pel gènere musical més brutal de tot el panorama musical.

L’autor d’aquest extens i impecable recorregut per l’univers del metall extrem, presenta l’obra analitzant les vicissituds, incomprensions vàries i incògnites d’una forma musical menyspreada per ignorància. Amb portada del Transilvanian Hunger de Darkthrone, el·laborat amb passió i coneixement, Salva Rubio, musicòleg, guionista i llicenciat en Història de l’Art, recorre els 30 anys de música més extrema en aquest complet i extens volum on repassa la història d’un estil musical tan oblidat com reivindicable. Els motius per aproximar-nos al metall extrem són similars als que varen empènyer a l’afamat músic d’avantguarda John Zorn a aproximar-se cap el 1988 al Grindcore en el seu intent de trencar les limitacions del format rock o a l’escriptor i catedràtic en literatura Stig Sæterbakken invitar a la banda de Black Metal Experimental anomenada Ulver a participar al Festival Noruec de Literatura. Per tant, la voluntat dels que senten passió per l’art de submergir-se en els rics i complexos terrenys del metall extrem és sens dubte un primer pas per deixar-se de manies i prejudicis per tal d’accedir a noves propostes artístiques, en aquest cas, musicals.

Amb Metal Extremo. 30 años de oscuridad, Salva Rubio permet als menys posats, descobrir una forma musical ben variada i rica en matisos, i als més entesos, redescobrir, recordar, rememorar aquests 30 anys de metall extrem, i a la vegada, conèixer noves tendències o bandes no conegudes. Vivim en un món ple d’art, ens diu el mateix Rubio en el brillant exordi de presentació de l’obra; per tant, aprofitem-ho.