El retorn de The Verve el passat 2007, quan es van tancar a l’estudi per preparar els temes del seu àlbum de retorn, Forth (2008), era la crònica d’una mort anunciada. Les relacions entre Richard Ashcroft i el guitarra Nick McCabe sempre han estat impossibles. Aquesta es la tercera separació del grup de Wigan, totes per motius idèntics.
Segons han declarat el propi McCabe i el baixista Simone Jones, The Verve han deixat d’existir, per les diferències podríem afirma ja irreconciliables que existeixen entre Ashcroft, totalment desaparescut del mapa, i els seus companys, els quals l’acusen d’utilitzar el grup per rellançar la seva carrera en solitari. Jones i McCabe han decidit formar el grup The Black Ships i donar per tancada la seva relació amb Ashcroft.
The Verve van néixer a principis de la década del 90, a la localitat de Wigan, després d’assitir a un concert de Stone Roses, com a Verve a seques. Al 1992 publicaven el seu primer treball, sota el segell Hurt, amb el nom de Verve Ep i un any més tard veia la llum el seu primer llarga durada, A Storm in Heaven, un disc allunyat del pop convencional, que es caracteritzava per les seves textures psicodèliques construïdes per les guitarres de Nick McCabe i la peculiar forma de cantar d’ Ashcroft. El disc reprenia el camí traçat per àlbums com el debut dels Stone Roses o el Screamadelica de Primal Scream, convertint-se en el nous herois de la premsa musical britànica.
La gira de presentació del àlbum no va fer més que engrandir la llegenda del grup. Varen ser els teloners de la gira britànica dels The Black Crowes de The Southern Harmony and Musical Companion i dels Smashing Pumkins del Siamese Dream, arribant a participar en el festival itinerant Lollapalloza als USA, havent de cancel·lar les últimes dates per culpa d’una sobredosis d’èxtasis de Richard Ashcroft i per la detenció del bateria, Pete Salisbury, per destroçar una habitació d’hotel a Kansas.
Al 1995 començaven a preparar el que seria el seu segon treball, A Northen Soul. El caos seguia regnant en la banda, gràcies a les grans cantitats d’èxtasis que ingerien els membres del grup i a la demanada judicial que els va posar els segell de jazz Verve, hagueren de canviar el nom del grup per The Verve. La difícil gestació del disc va acabar amb la primera ruptura de la banda quan tot indicava que aquest seria el treball definitiu del grup, per culpa de les disputes entre Ashcroft i la resta de membres de la banda, sense arribar a fer mai gira de presentació. En aquest nou treball el so del grup havia evolucionat de forma espectacular, afegint al seu so, matissos soul i pop. Els senzills This is Music, On Your Own i History, van acabar entrant al Top 40 de les llistes britàniques. Noel Gallagher, que en aquells moment assaboria l’éxit de Supersonic, va dir d’ell que “és el disc que m´hagues agradat composar a mi” i va escriure Cast no Shadow, dedicada a Richard Ashcroft.
Dos anys més tard, Ashcroft tornà a reunir a la banda a exepció del guitarra, i després de diferents provatures amb guitarres com John Squire (Stone Roses) i Bernard Butler (Suede), Ashcroft li demanà a McCabe que tornés a la banda per gravar Urban Hymns, el seu treball definitiu. El disc, composat pràcticament per Ashcroft durant el període que va estar sense banda, presentava a uns The Verve amb una descarada vocació pop, aconseguint la fama a l’ instant amb el single Bittersweet Symphony, tema que els va donar a conèixer més enllà de les illes, aconseguint entrar el la llista d’éxits als USA al lloc nº 12. Això no va ser passat per alt pel binomi Jagger / Richards, que van demandar el grup per utilitzar sense permís un sampler del tema The Last Time, els famosos violins que obren la gran obra mestre d’Aschroft, d’un disc de versions orquestrades dels Stones. D’aquesta manera, els nomes de Jagger i Richards aparareixen als crèdits com a co-autors del tema, juntament amb Ashcroft. La resposta d’Ashcroft no va trigar en arribar:“no passa res, és el millor tema que han escrit aquest dos des de fa 20 anys. Me n’alegro per ells”. No va durar gaire, el bon humor; la interminable gira tornà a fer saltar les espurnes entre el guitarra i el cantant, donant a lloc la segona dissolució de la banda.
Després de diferents projectes en solitari, els membres del grup es va reunir al 2007 per gravar Forth i girar per arreu del món. Un treball notable, que mostrava uns The Verve en plena forma amb temes com Love is Noise, Sit and Wonder o Valium Skies, que a final ha acabat sent el testament sonor, de la que ha estat, juntament amb Primal Scream i Stone Roses, la millor banda britànica dels últims 20 anys.
[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=hqBVRza4msI]