Primavera Sound. Dissabte 3 de juny

Arribem a la darrera jornada de concerts del Primavera Sound. És el dia d’Arcade Fire, Teenage Fanclub, Angel Olsen,… un darrer dia que prometia emocions fortes. Avui posarem punt i final a una edició amb moltes coses positives, entre elles, un públic ben entregat a la causa, que no ha de ser una altra cosa que la música.

Arribem a DISSABTE 3 de JUNY, el dia d’Arcade Fire, Van Morrison i els Japandroids. El darrer dia de Festival, si obviem la interessant jornada de diumenge de festival per la ciutat, amb noms destacats com Mistery Lights, entre d’altres. En tot cas, arribava a temps per veure Pond. Els de Perth van esprémer els 45′ minuts que tenien al màxim. Giant Tortoise, Paint Me Silver i The Weather van destacar en un curt però intens setlist, d’un grup que té ben clar què vol i on vol arribar. Psicodèlia pop per passar bona estona entre amics i transmetre com són de feliços fent el que els hi agrada fer. El següent pas era veure què ens havia preparat Van Morrison. I el lleó de Belfast, com si estigués a Peralada, va oferir un recital impecable. Bé, fins on vaig veure, amb cançons com Too Late
, Have I Told You Lately, Moondance, 
Days Like This, 
Whenever God Shines His Light, 
Precious Time, Magic Time, Somestimes You Cry o Cleaning Windows, poc més podem afegir. La gent s’ho va passar pipa, i no era per menys. Magnífica banda de músics, una llegenda liderant-la, bones cançons… Momentàs pel record. Coitus interruptus, perquè era l’hora d’ Angel Olsen. Amb només tres discs en solitari, dos d’ells excel·lents, Burn Your Fire for No Witness i My Woman, ara quedava per veure el seu directe. Brutal inici amb High and Wild, un dels moments del festival almenys per mi, la corejada Shut Up and Kiss i Give It Up van donar continuïtat a un concert notable, que va anar a menys, potser per la tria de temes, com Sister, Those Were the Days, Never Be Mine o Woman, que varen donar una intensitat però potser massa pausa. Cançons, personalitat, presència, bona banda, ho té tot per seguir gravant grans discs i oferir millors directes. Posteriorment, era el torn dels Teenage Fanclub. Varen oferir el sòlid i sobri concert que un es pot esperar amb els escocesos. Temes que són ja clàssics del pop-rock, el seu amor pels Beatles, Byrds, Big Star i Kinks segueix tan intacte com el meu amor per ells. Start Again, Dont’ Look Back, About You, Start Sign, Can’t Feel My Soul, The Concept, Sparky’s Dream, Everything Flows,… magnífics en execució, sonant fort i net, veure els Teenage Fanclub en aquestes condicions és un luxe. Quina humilitat i quanta qualitat musical, els escocesos són una de les grans bandes dels 90 que encara dóna guerra.

Acte seguit, vaig endinsar-me a la multitud que esperava l’aparició dels Arcade Fire a l’escenari Mango. Vàrem avançar i ens vàrem col·locar en un lloc privilegiat per veure els canadencs, i finalment, quan varen sortir, vaig comprovar que ara mateix, és una de les bandes més grans de l’escena pop-rock. I ho dic per l’expectació i passió que desperten. Un Wake Up sense esma va ser l’inici d’un concert el qual el so no va acompanyar gaire. Varen sonar massa atapeïts, i a un volum baix. La banda transmet un cert avorriment, cada moviment esdevé com un automatisme tant estudiat com previsible. Tenen grans cançons, però el grup ha optat per un concepte musical que res té a veure amb els seus enèrgics i vitalistes inicis. El grup es mou amb la fórmula exitosa de crear composicions amb melodies accessibles per tots els públics, com el nou single, Everything Now. El lluïment personal de Win Butler i Regine Chassagne, i el germà del primer, William, va presidir un concert on no van faltar Haïti, Here Comes the Nightime o sorpreses com Neon Bible, amb Regine fent el que més li agrada, teatre, i In the Backseat, Reflektor, No Cars Go o Afterlife. Els seus grans himnes, com per exemple Neighborhood #3 (Power Out) i Rebellion (Lies), sonen descafeïnats, com no pot ser d’una altra forma en un grup on les guitarres se senten menys que un xilòfon. Ara bé, tot són gustos, però som uns quants els que vàrem embogir amb la força d’aquella banda que va assaltar l’edició del Primavera Soun dels 2005 o va arrasar al Summercase del 2007 i reconec que no va amb mi el nou rumb d’una banda que sembla cansada de sí mateixa, com si el fet d’haver trobat la fórmula per agradar al gran públic els hagi fet perdre energia i vitalitat. A The Suburbs i Ready To Start encara van recordar el grup que eren, i també a Sprawl II (Mountains Beyond Mountains), per mi, el millor moment del concert. Era el moment de rematar el festival, i els Japandroids eren l’opció idònia. I així va ser. Els canadencs representa el poder d’un nou punk-rock, una barreja dels Replacements, Hüsker Du i La Jon Spencer Blues Explosion. Certament, sonen, omplen l’escenari i té mèrit sent només dos, connecten amb el públic, tenen cançons que sacsegen, sí senyor, that’s the way I wanna Rock n’ roll. Amb tres lp’s, els de Vancouver són una aposta segura. No se’ls perdin si tenen l’ocasió. Quin excel·lent punt final a aquest Primavera Sound 2017.