BAFF 2010: ‘Independencia’, ‘Where are You?’, ‘The Actresses’, ‘Manila Skies’ i ‘At the End of Daybreak’

0

Ens podríem estar tota la vida recordant les accions discutibles efectuades pel govern dels EUA per tot arreu. En el cas de Filipines, la guerra amb Espanya iniciada al 1899 per fer-se amb l’arxipèlag filipí. Els nordamericans havien promès la independència Filipina als seus habitants. Encapçalats per Arthur MacArthur, l’única independència per la que lluitaven els soldats de MacArthur, en nom del nacionalisme i imperialisme ianqui, era la dels seus interessos, iniciant així la seva particular ocupació territorial per assegurar-se el control econòmic de la zona. El tarannà nacional-imperialista dels diferents governs nordamericans no és el tema de Independencia (Raya Martín, 2009-Sud-est Asiàtic), sinó que és el marc des d’on es construeix la història d’una família que intenta sobreviure en un clima de guerra, interessos i deshumanització a tots nivells, generat, simplificant, pel poder. Un home i una dona abandonen el seu poble i fugen a la selva per escapar del conflicte que ha de decidir qui podrà manar, robar i matar de forma legal.

Estem davant d’una obra clàssic a tots nivells, on el minimalisme de la proposta és en aquest cas una virtut a través del qual Raya Martin crea un exercici contundent sobre la impossibilitat de ser lliure. Narrada amb un temps pausat, la trama és simple i crua; Independencia és la història del desastre que suposa estar emmig d’una guerra, com totes, absurda i destructiva. El tema, per molts, serà interessant. Però com parlem de cinema, també cal referir-se a la feina de Raya Martin. Filmada en un blanc i negre gairebé absolut, en el que hi trobem punts de llum per on s’aprecia algun detall de color, la fotografia és desgastada i granulada, i dóna l’aparença de ser un film clàssic en molts moments del film. La intenció artística i cinematogràfica queda fora de tot dubte: des de la capacitat de suggestió que s’aprecia, passant per la seqüència insertada a mig film, a mode de noticiari, per acabar de situar a l’espectador, fins un final ple de metàfora i lluminositat, on un dels protagonistes troba finalment la llum i el color que atorga trobar el camí per ser lliure i independent.

Fidel a un estil i a una manera de veure el cinema, que el situa en el camí de Lisandro Alonso i Isaki Lacuesta, i recorda per forma i fons a drames del nivell de Rashomon de Kurosawa, Toni de Renoir i La Joven de Buñuel. Per tant, Raya Martin és fidel a una manera de fer cinema: clàssica, suggerent, intemporal, artesanal i punyent.

The Actresses (E J-Yong, 2009-Asian Selection) és un documental de ficció on unes actrius intocables són citades per una sessió de Vogue, revista de moda que vol commemorar un aniversari amb una edició especial. Els personatges són actrius realment, de les més famoses de Corea, i la pel·li acaba resultant un homenatge autoparòdic d’un món frívol i superficial, com tots sabem. La mirada del director dóna com a resultat un film entretingut, amè i correcte, encara que ple de tòpics vistos de forma irònica i divertida,  sempre amb total respecte. El director no es mulla, només trasllada una visió plena d’humor tou sobre l’univers de la moda i de la faràndula en general. Càmera en mà, improvisació, ritme alt, The Actresses farà les delícies dels tinguin interès en el tema, on els els personatges i els diàlegs, suposadament quotidians en aquest tipus de persones, resulten del tot reconeixibles.

Where are you? (Masahari Kobayashi, 2009-Secció Oficial Competició) narra la buidor i desesperança d’un jove japonès sense res. Quan diem res, és res. Bé, té la mare malalta, i viu en una mena de bungalow des de que el seu pare els ha abandonat. Solitud, descreença, desesperació màxima… Masahiro Kobayashi crea un retrat tan cru com redundant de la pobresa extrema que genera un sistema tan desigual com agressiu com el que vivim. La reflexió que hi ha en tot el film, sobre un món que t’anul·la si no tens diners, queda patent en la majoria de moments d’un film al que li manca capacitat de suggestió, de sorpresa i fins i tot, artística, perquè la fotografia és pràcticament de documental, i que potser li sobra, entre d’altres coses, metratge. Tot i així, la proposta resulta interessant, inquietant, i del tot crítica. Però parlem de cinema, i en cinema, si la trama i la història no funciona o s’encalla, el resultat final se’n ressenteix. No obstant, direm que propostes com aquesta, on critica a un sistema, que com tots ja sabem, és individualista, i per més inri, ens ha habituat a les desgràcies. Els problemes que podem tenir molts són una ximpleria al costat dels problemes reals. És útil criticar a qui permet un món tan desigual, injust i depriment? Where are you? és interessant: com a pel·li potser falla; però com a exercici de reflexió i de mala llet, funciona. I el film ens ho recorda. Suficient per una pel·li amb aires bressonians i fins i tot amb dedicatòria a Antoine Doinel .

Manila Skies (Raymond Red, 2009-Secció Oficial Competició), pel·lícula que suposa el retorn a la direcció de Raymond Red, narra les visicituds d’un home a Manila, ciutat a la que va arribar de ben jove provinent de l’interior del país. La ciutat no li dóna el que espera; la seva mala pata i covardia el fan perdre el nord mica en mica, arribant a fer un disbarat màxim amb la única intenció de tornar al seu poble. Delirant a la vegada que hilarant, aquest film és una obra amb els trets distintius del cinema filipí; però el personatge es va diluint amb la trama, i l’intent de donar un gir al film fa desaparèixer la poca tensió generada fins el moment.

At the End of Daybreak (Ho Yuhang, 2009-Secció Oficial Competició), narra l’assassinat d’unes adolescents a mans de la parella d’un i dos amics. Pares estúpids a morir, menors idiotitzats, diàlegs absurds, fotografia vulgar, plans inconnexes, trama que només pot interessar a qui segueixi els casos de crims de menors i similars… No és cine; és un telefilm a tots nivells.

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Leave A Reply