Si hi ha un nom que s’ha de destacar aquest any, dins del que ha estat la 61ª Edició del Festival de Cinema de Berlín, no és altre que el del director iranià Jafar Panahi. Membre del jurat presidit per l’actriu Isabella Rossellini, el director de El círculo y Offside (Ós d’or l’any 2006) no va poder viatjar per estar retingut pel règim del seu país (un altre govern que no suporta a aquells que fan pública la situació del país). El jurat, en una sàvia decisió, va decidir deixar la seva cadira buida, mostrant d’aquesta forma la seva repulsa per una actitud que en ple segle XXI resulta difícil d’entendre (de fet resulta difícil d’entendre en qualsevol època). El cert és que el festival no ha pogut deslligar-se del rerefons polític que aquests dies ocupa les portades de la majoria de diaris. La onada revolucionària que s’estén pels països islàmics va sobrevolar Berlín, on el jurat va premiar, molt justament, Nader y Simín, una separación, del director iranià Asghar Farhadi, amb el Lleó d’Or a la millor pel·lícula. El fet és que, segons totes les opinions, el premi és just i merescut, no només per reflectir la realitat de la vida a Iran, si no per la profunditat i la originalitat d’una història que comença amb el drama d’una separació per acabar convertint-se en un thriller. Però no és l’únic premi que va recollir la gran triomfadora del certamen. El jurat va decidir atorgar també els lleons de plata a la millor interpretació masculina i femenina a tot el repartiment, en una decisió atrevida i força aplaudida.
L’altre gran premi del festival, el Gran Premi del Jurat, va recaure en el film El caballo de Turín, del director hongarès Béla Tarr. Una pel·lícula densa que vol reflectir la monotonia de la vida quotidiana en una situació de misèria extrema i que era la favorita de la crítica especialitzada. Per cert, el director va pujar a recollir el seu premi sense pronunciar ni una sola paraula, potser considerant que el seu treball ja parla per si sol. El director El intruso, La condena i El hombre de Londres va aprofitar per acomiadar-se del cinema després de recollir el premi (o va ser abans?).
Seguint amb els premis, l’alemany Ulrich Köhler va rebre l’Os de Plata al millor director per La enfermedad del sueño, una cinta en la que un metge alemany, que fa de voluntari a Àfrica, acaba per caure en tots els vicis i la corrupció contra les que lluitava en un principi, reflectint d’aquesta forma la debilitat de les bones intencions en un món cada cop més malalt. Els ciutadans d’enlloc són els protagonistes en una cinta filmada a Camerún, que esperem, no caigui en el mateix oblit en el que viuen immersos tants i tants pobles.
The Forgiveness of Blood (Joshua Marston), una història sobre conflictes als Balcans, narrats des del punt de vista de la buidor més absoluta, es va endur el premi al millor guió, mentre ¿Quién, si no nosotros?, del director alemany Andreas Veiel, es feia amb el premi Alfred Bauer a la innovació artística amb una història sobre el jovent i els moviments socials que varen ajudar a donar forma a l’anomenat Exercit Vermell on no falta una reflexió sobre el nazisme, centrant-se en la parella formada per l’escriptor Bernward Vesper i per l’activista Gudrun Ensslin, dos noms claus per entendre l’Alemanya dels 60. De fet, el film de Veiel explica els fets que varen precedir als que se’ns explicaven a la notable pel·li d’Uli Edel.
L’últim gran premi, l’Ós de plata a la contribució destacada a l’art cinematogràfic, va tenir dos destinataris ex aequo, curiosament ambdós de la pel·lícula El premio, de la directora argentina Paula Markovitch , Wojceich Staron, que va recollir el premi per la fotografia i Bárbara Enriquez, que ho va fer per la producció del mateix film. Un film especial, degut a que està basat en les experiències de la mateixa directora durant el cop militar de l’any 76 a Argentina, on una nena viu refugiada en una casa de la costa amb la seva mare mentre al seu voltant tot esclata de cop.
Però, fora dels premis principals, ha estat una Berlinale decidida a conjugar el cinema més creatiu amb productes més del gust del gran públic ha tingut altres films i moments que cal destacar, començant amb l’anunci, fet per la productora egípcia Al Arabia Cinema, de la creació d’un documental sobre l’aixecament popular que ha acabat amb un règim que ja durava 30 anys. La intenció és recollir material filmat per cineastes de tot Egipte, així com de la gent del carrer, amb la finalitat d’explicar, amb tot luxe de detalls, el com i el perquè ha estat possible una de les demostracions de poder popular més significatives del últims anys.
Seguint amb aires reivindicatius, la directora espanyola Icíar Bollaín va donar la sorpresa enduent-se el premi del públic per la pel·lícula También la lluvia, un relat sobre un grup de cineastes que roden, a Bolívia, una pel·lícula sobre el colonialisme espanyol a Amèrica Llatina just quan esclata el conflicte per l’aigua l’any 2000. Un film necessari que planteja conflictes a vegades soterrats però que encara cremen.
Però el que realment va sorprendre va ser sentir, després de la projecció del documental d’Isabel Coixet Escuchando al juez Garzón, al director del festival, Dieter Kosslick, renegant de la justícia espanyola per posar entrebancs a la feina d’un home que pretén acabar amb tots els traumes de la dictadura franquista, plantejant el paral·lelisme entre aquesta situació i la que es va viure a Alemanya als anys 60, quan els partits de dreta posaven entrebancs a les investigacions proclamant la inoportunitat de remoure el passat. I és que ja se sap que els alemanys són molt sensibles a aquests temes, el que demostra la idoneïtat de presentar aquest film al festival.
Brillant va ser, però, la manera que van trobar els organitzadors d’introduir el tant de moda cinema 3D. Especialment amb dues propostes de dos directors referencials en el món del cinema, Wim Wenders i Werner Herzog. El primer va presentar Pina, un sincer homenatge a la coreògrafa Pina Bausch, producte d’anys de feina i que per poc no queda en res després de la mort de la inspiradora. Pel que s’ha escrit, resulta la demostració més aclaparadora de com sotmetre les tres dimensions a l’objectiu d’una idea, en aquest cas submergir l’espectador en el més profund de les coreografies d’una llegenda de la dansa. Werner Herzog, per la seva banda, ens va oferir un documental en 3D titulat La cueva de los sueños olvidados, sobre la feina que s’està fent a una localitat del sud de França on han descobert pintures rupestres. Al final s’agraeix l’esforç de buscar, per al 3D, un ús més original, intentant que aquest no acabi devorant tot el producte, cosa que sí passa a la majoria de grans produccions.
No ens podem oblidar d’esmentar la presentació, amb moqueta vermella i estrelles incloses el primer dia del festival, de la última obra dels germans Coen (Joel i Ethan) Valor de ley, un western amb regust de clàssic que no pren com a referència el film protagonitzat per John Wayne, si no el llibre de Charles Portis en que aquest també es basava. Potser per això el resultat és notable, amb seqüències on es reconeix l’estilitzada cinematografia dels directors, la hipnòtica fotografia de Roger Deakins, i amb una interpretació memorable (un altre) de Jeff Bridges. Un western crepúscular on els Coen donen lloc a l’emotivitat, remarcant la importància de la persistència i a la capacitat de lluita de les persones; els personatges del mateix Bridges i de la magnífica Hailee Steinfeld donen una lliçó en aquest sentit, en altre gran treball dels autors de Un tipo serio.
Per últim, esmentar l’Ós d’or al millor curtmetratge atorgat a Night fishing, del binomi PARK Chan-wook / PARK Chan-kyong (aquí sota el nom comú PARKing CHANce), filmat amb la càmera d’un I-phone 4. Caldrà veure el resultat per opinar, però per l’historial dels directors no s’ha de perdre la fe.
Hem obviat productes que de ben segur arribaran als cinemes de tot el món, per poc interessants o precisament perquè els noms que carreguen ja els asseguren prou divulgació. En resum, aquest ha estat un festival artísticament irregular i previsible. Les favorites han guanyat els premis, sense excepcions, mentre les grans produccions han decepcionat (la majoria) o han deixat un regust agredolç, com Margin Call, una benevolent visió de la crisi econòmica que es queda a mig camí sense ficar el dit a la ferida, o el lleuger exercici de cinema independent nord-americà, Yellow to the sky. Però preferim quedar-nos amb el to reivindicatiu, perfectament plasmat al palmarès, que tant el jurat com els organitzadors han volgut donar-li. La cadira buida de Jafar Panahi bé ho mereixia.
A continuació us oferim el palmarès complert:
Ós d’Or per la millor pel·lícula: Nader y Simin, Una Separación, d’Asghar Farhadi.
Ós de Plata, gran premi del jurat: El Caballo de Turín, de l’húngar Béla Tarr.
Ós de Plata al millor realitzador: La Enfermedad del Sueño, de l’alemany Ulrich Kohler.
Ós de Plata a la millor actriu: Atorgat en conjunt a les interpretes de Nader y Simin, Una Separación.
Ós de Plata al millor actor: Atorgat en conjunt als intèrprets de Nader y Simin, Una Separación.
Ós de Plata a la millor contribució artística: Woyciek Staron, cámara, i a Bárbara Enríquez, disseny de la producció, pel film El Premio, de l’ argentina Paula Markovitch.
Ós de Plata al millor guió: Joshua Marton i Andamion Murataj per El Perdón de la Sangre.
Premi Alfred Bauer al film més innovador: ¿Quién, Si No Nosotros?, de l’alemany Andres Veiel.
Premi a la millor òpera prima: Sobre el Hielo d’Andrew Okpeaha MacLean.
Mencions especials: El Guardia, de John Michael McDonagh i Sin Paternidad, de Marie Kreutzer.
Ós d’Or al millor curtmetratge: Pesca Nocturna de Park Chan-wook i Park Chan-kyong.
Ós de Plata al millor curtmetratge: La Noche Rota de Yang Hyo-joo.