Què hem vist a l’In-Edit 2012

0

B.B King deia que el més important d’aprendre quelcom és que no ens ho poden arrabassar, ni el que aprenem ni els moments que rodegen l’aprenentatge. Pensem en la música: Qui ens pot treure les tardes visitant botigues de discos a l’espera de trobar alguna joia? Qui ens pot robar els moments en els que ens vàrem enamorar per primer cop d’alguna de les nostres bandes favorites? Qui pot esborrar la sensació que vàrem tenir quan vàrem sentir per primer cop aquell riff que encara avui ens fa posar els pèls de punta? Qui ens pot treure els moments que han donat forma a l’amor i dependència per la música i per l’art? El Festival Internacional de Cine Documental Musical de Barcelona, el Beefeater In-Edit, inspira música, exhala cinema, conrea l’aprenentatge, amb passió i intensitat, mostrant cada any una generosa panoràmica any rere any del passat, present i futur de la música, oferint un repàs estimulant i instructiu de la història de la música popular, des d’una vessant social, política, ‘adrenalítica’ i passional. I la 10ena edició no ha estat pas una excepció; de nou, l’In-Edit ens ha ensenyat que la vida, sense música (i cinema), tindria menys sentit.

Aquest any ha estat el torn, entre d’altres, per la darrera nit d’LCD Soundsystem, la veritable i sabuda història de Barón Rojo, els impossibles però reals Pertti Kurikan Nimipäivät, l’amargor de Mark Sandman, el retorn al passat més daurat de la mà de Julien Temple, dels Stones, de Dylan, de Chet Baker, de Bruce Weber, els Sex Pistols, Ornette Coleman, George Martin, … El cocktail cinematogràfic i musical, un any més, ha estat ple de sabors, estímuls i bona música, i així ha estat, com sempre, un Festival Internacional de Cinema Documental Musical de Barcelona, l’In-Edit, on l’espectador ha tingut l’oportunitat d’obtenir el millor dels entreteniments que pot oferir un certamen d’aquest calibre.

I no és exagerar afirmar que anar  l’In-Edit produeix un no sé què al cos similar al que es té quan un acudeix a un festival de música on veurà a alguns dels grups musicals i fets socials i culturals més importants d’ahir, avui i demà. Perquè la música és història, és a dir, tot té un origen, i és així com les pel·lícules que formen la graella cada any aconsegueixen una àmplia panoràmica de la música popular. Present és el que ha portat per bandera documentals com Art will be save the world. A film about Luke Haines, de Robert Bralver, on el líder de The Auteurs i Black Box Recorder s’ha marcat una mena d’auto-retrat on no s’ha oblidat de passar per sobre dels dilemes vitals, artístics i quotidians que el sustenten; o el citat Shut up and play the hits, de Dylan Southern i Will Loveplace, amb un estil que prové directament de D.A Pennebaker i que també ha heretat Vincent Moon, en el que James Murphy radiografia els anys d’LCD Soundsystem a través de la que va ser el seu darrer concert al Madison Square Garden; i què dir del delirant i excèntric Adrià Puntí, on se’ns convida a conèixer al músic i persona, en una pel·lícula de Xavier Puig i Raimon Fransoy, on es mostra tal i com és, sense trampa ni cartró, i més pròxim que mai; per no oblidar Don’t follow me (I’m lost) A film about Bobby Bare Jr., de William Miller, on el músic es troba en les dificultats de l’artista per separar i combinar la feina i la quotidianitat, per complementar les hores de creació amb les hores de família i els problemes que deriven de totes dues.

Passat, què seríem sense passat… Don’t look back de D.A. Pennebaker no necessita cap mena de presentació, com tampoc en necessita Gimme Shelter d’Albert Maysles, David Maysles i Charlotte Zwerin, ni This is Spinal Tap de Rob Reiner, ni The Last Waltz de Martin Scorsese, ni Let’s get lost de Bruce Weber, totes elles recuperades i gaudides de nou; i si citem a Julien Temple, segurament més d’un pensarà en The Filth and the Fury, l’impressionant documental sobre els Sex Pistols, el punk, i l’Anglaterra d’abans, durant i després de l’eclosió del gènere que va sacsejar el món durant uns anys, o potser li vindrà al cap Joe Strummer: The Future is Unwritten, o Glastonbury, o les recents Glastopia i London: The Modern Babylon, un fabulós collage sociològic i cultural de la capital anglesa que ningú es pot perdre, com la majoria de les pel·lícules de l’autor de Requiem for Detroit, gran homenatjat del festival, i un dels més grans directors de ‘rockumentaris’, juntament amb D.A. Pennebaker i Pete Whitehead, qui també va estar present a la graella gràcies a la recuperació del seu vibrant i emocionant The Rolling Stones: Charlie is my darling, film inèdit que recuperava l’essència Stones gràcies a unes gravacions de la gira de la banda de Jagger i Richards per Irlanda durant l’any 1965.

Planet Rock: The Story of Hip Hop and the Crack Generation de Richard Love i Martin Togoff, Uprising: Hip Hop and LA riots de Mark Ford, Quadrophenia: Can You See the Real Me de Matt O’Casey, Under African Skies de Joe Berlinger, Tropicalia de Marcelo Machado, Something form Nothing: The Art of Rap d’Ice T i Searching for Sugar Man de Malik Bendelloul (aquest últim guanyador al Premi Millor Documental Internacional) han estat alguns dels documentals que des del present han intentat i aconseguit endinsar-se en el passat per fer-nos una didàctica lectura de la importància de la música dins la història recent per entendre alguns dels moviments, revoltes, fets i capítols de les darreres dècades.

No ens podem oblidar de citar els aviat clàssics The Devil and Daniel Johnston de Jeff Feuerzeig, I am trying to break your heart: A film about Wilco de Sam Jones, o els recents Paul Weller: Find the torch de Julien Temple i Produced by George Martin de Francis Hanly, i la memorable Barón Rojo: Larga Vida al Rock n’ Roll, un repàs als 30 anys de la banda més gran que ha parit Espanya, totes elles com exemple d’obres que ens fan entrar directament a la intimitat i pensament del creador, retrats on l’espectador només ha deixar-se endur per les paraules i les imatges dels seus ídols o pròxims ídols. Punt i a part es mereixen crus i realistes retrats com els que podem veure a The Punk Syndrome de Jukka Kärkkäinene i JP Passi, on la banda de punk Perttu Kurikan Nimipäivät posa en dubte tot allò que la societat defineix com normal, Cure for Pain: The Mark Sandman Story, que explica la trista història de líder de Morphine, films que deixen una sensació combinada d’amargor i lluminositat que deixen per la posteritat la millor de les lliçons, que és aquella que es dóna sense voler-ho, però que resulta inevitable i imprescindible perquè sí.

Són tantes coses per explicar, que la millor opció és esperar tranquil·lament a la propera edició i deixar que ens la música, el cinema ens torni a devorar, i que es faci realitat el somni de tot aquell que només se senti viu aprenent, escoltat música o mirant pel·lícules sobre els autors que omplen les seves oïdes de sentit i ritme. Si no existís l’In-Edit s’hauria d’inventar. I aquí és on apareix el futur de la música, un futur que està per escriure, i que a través de les pròximes edicions del festival anirem coneixent.

PD: Qui vulgui donar un tomb pels premiats, que es passi per aquí, perquè ens hem deixat de mencionar a A Film About Kids & Music. Sant Andreu Jazz Band, de Ramon Tort, guanyadora del premi a Millor Documental Nacional de l’edició d’enguany, de la que tots que l’han vist parlen meravelles.

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Leave A Reply