Primavera Sound 2011: Let Music Shake

0

Aquest final de setmana havien de ser dies on la música fos la gran protagonista, gràcies a un Primavera Sound que presentava segurament el millor cartell de la seva història, sense desmerèixer cap edició anterior. No obstant, el protagonisme ha estat compartit amb la decisió de Felip Puig de fer neteja a plaça Catalunya i posterior execució de les ordres per part dels mossos d’esquadra. Jarvis Cocker va dedicar Common people a l’acampada de Barcelona, als indignats: Parlar des de fora dels problemes d’un país no està ben vist, però quan la policia pega a gent pacífica, és que alguna cosa no va bé. El recolzament del cantant de Pulp és el de tots els que entenem que l’esperit crític és cabdal per una democràcia directa. La dimensió del Primavera Sound no només s’ha apropat a l’excel·lència musical, sinó que també ha estat a l’alçada de les circumstàncies socials i polítiques del moment.

En plena expansió de l’ Spotify (es va llençar a la xarxa a l’octubre del 2008), caldrà treure conclusions sobre l’èxit del que ja és un dels festivals imprescindibles de la música independent. I tant o més important que les xifres d’assistència (més de 120 mil persones en total) és destacar que durant aquest Primavera Sound 2011 s’han vist una elevat nombre de concerts per guardar a la memòria. Després de veure a John Lydon i els seus P.I.L arribar i atropellar-nos, a Deerhunter realitzar una espatarrant relectura del seu repertori, als quatre monstres de Grinderman espantant a les criatures, a Pulp recordant de què va tot això del pop-rock, a PJ Harvey i el seu àlter-ego dylanià, a Fleet Foxes demostrar perquè sempre hem de creure en el folk executat amb passió, a la Jon Spencer Blues Explosion invocar l’esperit de la Jimi Hendrix Experience, i als Black Angels donar una classe de rock psicodèlic, personalment, sumant-hi a tot això les ganes que hi ha per una part de la població d’opinar i queixar-se, revifen de forma inexorable les ganes de dubtar, de no callar, de criticar, i de creure en les persones.

No es pot estar a tot arreu, i perdre’s a Einstürzende Neubaten, Swans, Shellac i Mogwai, per exemple, dóna pel sac; però així és la vida: You can’t always get what you want. Ara bé, aquest 11a edició del Primavera Sound confirma que a la nostra ciutat tenim un dels millors festivals de música. Alguns diuen que ha estat el festival on les guitarres i el rock ‘n’ roll han triomfat. El debat per mi no existeix, perquè el rock ‘n’ roll sempre ha vençut totes les batalles; més de 60 anys després de la seva irrupció, presideix gairebé tots els festivals de música amb més afluència de públic, com és el cas. Aquest any no ens ha donat temps a lamentar-nos de la gentada que hi havia, i que sovint dificulta la mobilitat o que es dedica a petar la xerrada i a fer soroll durant els concerts. Pamplines. No es pot demanar un festival a mida. El Primavera Sound 2011 ha estat per damunt de tot gràcies a la música. El nivell dels artistes, com hem dit, resultava irresistible; però, la prova de foc és el directe. El nivell de concerts d’aquest any ha resultat grandiós. Aquest any, a diferència dels altres, on més o menys la gent acabava destacant sis o set concerts, no hi ha quòrum. Els candidats a millor directe, pel que es comentava pel festival, són: Papas Fritas, Einstürzende Neubaten, John Cale, Swans, Shellac, Low, Grinderman, P.I.L, Deerhunter, Big Boi, Jon Spencer Blues Explosion, PJ Harvey, Woody Alien, Fleet Foxes, The National,… bé, la llista de grans concerts preferits és tan personal com extensa.

Aquest Primavera Sound ha estat una festa de la música, on bandes veteranes han demostrat que no necessiten relleu, perquè el seu nivell artístic i el compromís amb la música i el públic es manté intacte. D’altra banda, hi ha vida darrere de Polly Jean, de Pulp, de Jon Spencer Blues Explosion, de Nick Cave i de John Lydon. Fleet Foxes, Big Boi, James Blake, Black Angels i Deerhunter són quatre dels exponents de les noves generacions, tot i que el temps dirà. De moment, a gaudir del que ens ha ofert l’excel·lent edició d’enguany d’un festival que té previst expandir-se.

Dimecres 25: Els veterans presenten candidatura a reis del festival

Dimecres a la tarda s’inaugurava un dels festivals de música més importants de l’escena internacional, el Primavera Sound 2011. Echo and the Bunnymen afilava els ganivets de l’edició d’enguany, precedits per bandes hereves dels Sonic Youth més primitius, com ho són Nisennenmondai i Las Robertas. Els escocesos, liderats pel carismàtic Ian McCulloch, van treure les teranyines de Cocodriles i Heaven Up There; cançons com Rescue, Going up o la contundent Over the wall varen definir que és una banda de passat, present i futur. Impecable inici de festival, tot i que cal dir que Poble Espanyol potser s’ha quedat petit per aquest Primavera Sound.

Dijous 26: Joves, no tan joves i guitarres


Dijous s’iniciava la marató de tres dies al Fòrum. Triángulo de Amor Bizarro va fer tota una demostració de força, guitarres, noise i humilitat. Sense perdre temps en debats a l’estil “la millor banda del país”, els gallecs varen deixar en ridícul a tots els que no respecten el panorama musical espanyol. Durant seixanta explosius minuts, el festival va ser seu. Temes com El fantasma de la transición, Isa VS El partido humanista i El himno de la bala posen de manifest que a Espanya la música està més que viva, i qui no s’ho cregui, que no es perdi ni els discs ni el directe d’una banda que mira descaradament al shoegazing i al noise-pop, però sobretot, que transmet una passió i naturalitat de les que cal prendre’ n nota. Uns lluminosos Sonny and the Sunsets, a mig camí entre Dr. Dog i The Duke and The King, donaven l’alegria que tot certamen musical necessita, emoció que no despertaven uns passius (per alguns és una virtut) Blank Dogs: el posat i la cara de Mike Sniper ho diu tot, per tant, que se’l confiti a qui li vagi aquesta manera d’entendre la música, perquè ni Joy Division ni New Order, suposats referents d’Sniper, mostraven aquesta desídia damunt de l’escenari; tot el contrari. The Fresh and Onlys van recuperar la calidesa i la passió a base de rock ‘n’ roll clàssic, amb reminiscències pop i folk, mirant als anys seixanta i setanta; només els problemes de so varen impedir que Summer of Love o Waterfall sonessin com es mereixen aquests californians, que varen saber donar la cara en tot moment, rebent un sincer reconeixement al final del concert per part dels assistents.

Però res va ser igual des del moment en el que John Lydon i P.I.L varen sortir a l’escenari Llevant. Amb l’esplanada plena de gom a gom, el concert dels britànics va ser una demostració de força i autenticitat. Paios de més de cinquanta anys mostrant-se a dalt de l’escenari amb una ràbia natural i una honesta intensitat que posava la pell de gallina. A la immensa presència de Lydon, cal sumar les de Lu Edmonds (un dels protagonistes del festival), Scott Firth i el Bruce Smith. Lydon és d’aquells frontmans que hipnotitza perquè sí; què més dóna l’edat quan un té la força i la necessitat per pujar a un escenari que té ell. La manera de cantar Rise i Albatross es mereixeria un llibre. I què dir de Lu Edmonds, un músic interessat per la cultura de tot el món, capaç d’atacar els temes amb un instrument com un saz elèctric (una mena de banjo d’origen persa) i despertar neurones a base de riffs i una actitud que hauria de crear escola. La base rítmica, amb un baix en el que es recolzaven els temes i tot el públic, perquè generava unes textures que es podien palpar, i una bateria precisa i contundent, no es quedava enrere. This is not a Love Song va ser una festa, però les dues citades anteriorment, Poptones, Warrior i ReligionPublic Limited Image va donar una lliçó de dub, post-punk, noise, dance, tonalitats aràbigues; Lydon i Edmonds es van mostrar com un binomi imparable: podrien obrir una botiga i vendre personalitat i carisma, perquè en tenen a tones. Per cançons i so, segurament, alguns podran estar al nivell de P.I.L, i no serà senzill; si parlem de presència, P.I.L s’ho emporta gairebé tot per davant. I estem d’enhorabona: estan gravant un nou treball.

Parlem de Grinderman, qui despertaven una expectació sorprenent, valorant que fa dos anys també van tocar i com a molt hi havia la meitat de la gent que els esperava a l’escenari San Miguel. L’impacte de P.I.L no minvava amb Nick Cave, Warren Ellis, Jim Sclavunos i Martyn Casey damunt de l’escenari. Un respecte pels més veterans, que són els que se l’han guanyat. Mickey Mouse and the Goodbye Man va ser una atronador tret de sortida; els més desinformats anaven escampant la boira. Worm Tamer, Bellringer Blues, Get it On, Palaces of Montezuma, Honee Bee, When My Baby Comes i Kitchenette amb un crescut Nick Cave pujat a les valles buscant el contacte del públic. No Pussy Blues es mereix un punt i a part. Quina banda avui en dia és capaç de generar tanta adrenalina com Grinderman? Fem una llista i aviam quantes apareixen; P.I.L seria una, per cert. Una hora de màxim nivell, tot i que no varen atrevir-se amb Evil i de que potser pequen en excés d’una actitud macarra; tal i com són ells, potser no els hi cal ser tan exagerats en les seves accions… o potser sóc un imbècil que no ha sabut gaudir al 100% amb l’exhibició d’una de les bandes que es mereixen un punt i a part, per talent, passió descomunal pel que fan, i perquè els dos disc publicats són excel·lents. Grinderman són el menú perfecte per trencar amb qualsevol tipus de monotonia i de tendència. 60 minuts a aquest nivell… què més es pot demanar?

I després de P.I.L i Grinderman, era gairebé obligatori posar els ulls i les oïdes en Suicide. Alan Vega i Martin Rev van atacar les peces del seu debut, i el reconeixement que es mereixen gràcies a haver composat Ghost Rider, Rocket U.S.A i Che fa més de trenta anys, té tot el mèrit artístic; ara bé, tot i un so i una posada en escena a l’alçada del synth-punk que interpreten, no podia evitar de sentir la sensació de que estàvem veient un concert d’auto-homenatge (més que merescut) i de record a una banda històrica. Abans de veure una estona el mateix concert de sempre dels místic i positius The Flaming Lips, amb un Wayne Coyne cada dia més posseït per Marc Bolan, personalment, la nit es va acabar després de veure a Woody Alien. Dos polacs, un baixista que no posaria les coses gens senzilles a Les Claypool, i un bateria que no té res a envejar a Joey Castillo, van oferir quaranta-cinc minuts d’stoner amb aromes punk que va provocar l’èxtasi dels centenars de persones que ens vàrem deixar caure per curiositat. Tan ferotges com precisos, aquest parell, amb un baix i una bateria, sonen poderosos i melòdics a la vegada, i no exagero quan afirmo que recorden a Queens of The Stone Age de Rated R, i per la forma de tocar del baixista, als Primus de Pork Soda. Poca broma, són acollonants. I com dèiem, Wayne Coyne i els seus Flaming Lips, doncs bé, sí, The Yeah Yeah Song, però la felicitat, amb P.I.L, Grinderman i Woody Alien, per aquest ordre, ens va fer una visita visitar, almenys, per un dia. Podíem estar més que contents.

Divendres 27: Low, Deerhunter i Pulp donen la nota


M Ward va deixar-nos tranquils, i sí, va demostrar que quan ve amb banda, l’impacte és ben diferent a quan es presenta amb la carta acústica o la de She & Him. Ryan Adams té substitut, tot i que quan aquest es ‘desperti’, ja parlarem. Rock ‘n’ Roll. Així podem definir el recital del nordamericà. Dos bateries, dues guitarres, una tercera quan Matthew Stephen Ward es sumava a ells, baix, vents, cors i teclats, i som-hi, que no falta de res. I no, no va faltar de res, en un d’aquells concerts que resulten ideals per iniciar una llarga jornada de directe. Repàs a temes com Hold time, covers com Roll Over Beethoven, el californià té ben clar d’on ve i a on va, i executa el pla a les mil meravelles. Uns efectius The National rebentava definitivament les opcions de viure un festival de masses repartides. Gran part dels assistens es dirigien cap a l’escenari on Matt Berninger, Aaron Dessner, Bryce Dessner, Bryan Devendorf i Scott Devendorf demostrarien perquè són una de les bandes del moment: rock amb apunts èpics, sense dissimular una autocomplaença i una clara vocació grandiloqüent. Afraid of Everyone, Mistaken of Strangers, Anyone’s Ghost, Bloodbuzz Ohio, Fake Empire, entre d’altres, posaven de manifest un discurs afectat i benèvol que fa les delícies d’una gran majoria. Ho van donar tot, amb un so compacte, durant la gairebé hora i dos quarts que van estar sobre l’escenari; van donar tant (fins i tot Berninger es va llençar al públic) que ja hem conegut totes les seves cartes, deixant clar que la improvisació i la capacitat de sorpresa no va amb ells. Breument, indicar que Belle and Sebastian insisteixen en un discurs més que conegut a la nostra ciutat, que d’altre banda, sembla adorar-los.

Low, en canvi, sense fer massa soroll, amb una contingència i capacitat implosiva hipnòtiques, es van exhibir. El carisma d’Alan Sparhawk és infinit, de la mateixa manera que ho és el seu repertori. Elegants, sofisticats i afectat, però d’una forma espontània, repassaven un per un temes, posant èmfasi al recent C’Mon, amb una inicial i meravellosa Nothing But Heart, aixó com Monkey, Silver Rider, Try To Sleep, You See Everything, Witches, entre d’altres. El magnetisme i força de la banda radica en tenir les coses clares, en ser fidels a un estil, i a uns temes plens de delicadesa i melodies. Sparhawk es va acomiadar donant les gràcies amb molta educació, per acabar cridant ‘Family is forever’, que va posar els pèls de punta com a mínim, a un dels assistents.

Amb Deerhunter ja no hi ha cap mena de dubte. Els discs de la banda de Bradford Cox, presenten moments formidables, sobretot, Cryptograms, Microcastle i el darrer, l’excels Halcyon Digest. El directe, en canvi, com vàrem veure fa dos anys en aquest mateix festival, deixava un sabor agredolç: grans temes, sí, però una execució massa convencional i que donava la sensació de que podrien explorar vies que omplissin més les textures i sonoritats. Doncs això ja és passat. Com si hagués anat a un curs intensiu amb John Cale i Thurston Moore, Cox i la seva banda ofereix actualment una espectacular relectura dels seus temes. Desert Lines, tema amb la que varen començar, Helicopter, Revival, Nothing Ever Happened, Octet i He would have laughed, per exemple, són executades amb un volum, i parlem també dels plecs que presenten en la seva música, que evidencien una esperada evolució, donant un salt mortal respecte a com sonen en estudi. La confirmació de Deerhunter com una de les bandes més grans del panorama pop-rock és un fet. Tots vàrem caure rendits davant de l’ allau de guitarres i melodies a la que ens van sotmetre. Tots els que vàrem criticar precisament la falta de so i de veu de Cox, no podem fer més que empassar-nos les paraules, perquè Deerhunter ara sí que alimenten timpans i neurones amb soroll i harmonies celestials. L’aposta per les guitarres i accentuar textures ha resultat del tot guanyadora.

I per acabar la nit, res millor que uns Pulp que retornaven als escenaris després de deu anys, i l’arrencada, amb Do You Remember the First Time?, posava els pels de punta. Jarvis Cocker, Steve Mackey, Candida Doyle, Mark Webber, Nick Banks i el multi-instrumentista Russell Senior interpretaven Disco 2000, F.E.E.L.I.N.G.C.A.L.L.E.D.L.O.V.E, Something Changed, Babies, I Spy, Pencil Skirt, This Is Hardcore, entre d’altres; els hits s’anaven succeïnt, fins arribar a una emocionant i vital Common People, introduït per les paraules de Jarvis Cocker en relació als fets de Plaça Catalunya, i Razzmatazz, amb la que van posar fi a un vibrant concert (i al més concorregut, es calculen prop de 40 mil persones), que va permetre anar-nos-en a casa, per segon dia consecutiu, amb un estat de desconnexió i eufòria d’aquells que duren durant uns dies i et permeten flotar per unes quantes hores.

Dissabte 29: De la dylaniana PJ Harvey a la Jon Spencer Experience


La darrera jornada al Fòrum l’iniciàvem amb unes seductores i rugoses Warpaint, que posaven sobre la taula els seus temes de l’àlbum debut amb una gravetat de textures i una lleugeresa de melodies que construïen un contrast prou interessant. Però era necessari treure el cap per l’escenari on Papas Fritas oferien un recital de power-pop i rock americà que es va convertir en una injecció de lluminosa electricitat amb la que reivindicaven una discografia repleta de temes capaços de donar vida a la persona més ensopida del barri. Fleet Foxes aterrava per primer cop a Espanya per posar les coses clares: tenen dos discs notables, però on surten vencedors és en directe. Contractats. Les cançons del pròxim fenomen musical cobren una inesperada i vital força, i durant l’hora, que es va fer curta, varen confirmar que no es pot posar en dubte la capacitat per crear una atmosfera tan bucòlica com colpidora. Folk passat per un filtre d’americana, pesat, dens i electritzant, on Robin Pecknold i els seus van donar-ho tot a través de Battery Kinzie, Mykonos, White Winter Hymnal, Tiger mountain Peasant Song, He doesn’t know why, entre d’altres, passant i amb nota molt alta l’examen final de tota banda.

La final de Champions, Barça contra Manchester Utd., semblava que anés a marcar el dia; a l’hora de la veritat, qui va marcar el dia varen ser els Einstürzende Neubaten de l’ex-Bad Seed Blixa Bargeld i Alexander Hacke, que varen sotmetre als presents una sinfonia de sofisticat i complex de distorsió, portant la contrària a Silence is Sexy; l’oxímoron que formen Silence i Einstürzende Neubaten es va fer evident pels afortunats que varen presenciar el seu concert. Amb la quarta Champions a la butxaca, és sempre motivador tornar a la realitat, per una qüestió de prioritats. El partit no havia acabat, però, què més donava. Polly Jean Harvey era el següent repte. Quan va sortir a l’escenari, amb un impecable vestit blanc, botes negres i plomes al cap, tots estàvem avisats: aquí hem vingut a tractar coses series. El carisma de la britànica és immens, de la mateixa manera que ho és el seu talent i els seus àlbums. Va ser, amb el permís de tots, l’aparició del festival. Centrada amb el meravellós Let England Shake, el concert es va iniciar amb el tema que rep el mateix nom que el citat darrer treball, seguida de The words that maketh murder. Autoharpa o guitarra en mà en mà, i amb John Parish, Mick Harvey i el percussionista Jean-Marc Butty custodiant-la, va realitzar un ampli repàs al citat disc, amb unes subtilment intenses In the dark places, The Glorious Land, The Colour of the Earth i Bitter Branches i va recordar ‘clàssics’ com C’Mon Billy, Big Exit, Angelene, Down by the Water o una elèctrica Meet Za Mostra, amb la que va acabar un concert on mostrava la predominant vessant delicada de la musa de la música per una banda, i la més elèctrica per l’altra. Sigui quin sigui el registre, PJ Harvey es mostra sempre tant bella com bèstia, convertint-se una artista en constant evolució. Lluny queden els dies dels vestidets curts i ràbia rockera; són temps de sacsejar consciències i ànimes amb la pau i la tranquil·litat dels que són capaços d’expressar allò que un veu quan realment mira. PJ Harvey s’ha transformat en una mena de Bob Dylan del nostre temps: per missatge, actitud i pel seu valor artístic. Graadiosa.

Ella és capaç de captivar amb un simple gest, amb una esplèndida veu, amb un riff de guitarra, amb l’autoharpa, amb qualsevol dels matisos artístics que domina, que no són pocs. Després de cada tema, la llum de l’escenari s’apagava; a la màgia del moment també hi col·laborava el focus de llum que es centrava en la figura de la britànica i que donava pas a una obscuritat absoluta, la que hi hauria si no hi haguessin artistes d’aquest calibre. I sí, gairebé s’apaga la llum, però sent objectius, quedava molta nit per davant. Després de gaudir dels darrers temes d’uns inspirats Dean Wareham i la seva actual banda, en un concert on recordaven als imprescindibles Galaxie 500, el dilema era evident: Swans, Mogwai o Jon Spencer Blues Explosion? Cap a Jon Spencer Blues Explosion, i amb tots els respectes, perquè es va dir que Mogwai i Swans varen estar enormes, Jon Spencer, Judah Bauer i Russell Simins varen incendiar definitivament el festival amb una orgia de blues-punk del tot irresistible. Jon Spencer és un frontman i un guitarra inimitable, tot i que ha de ser una referència ineludible per futures generacions que aspirin al seu tro; ell actua com un híbrid impossible d’Elvis i Hendrix, i amb una rabiosa intensitat que va acabar per contagiar tots els presents a l’escenari ATP. Bellbottoms, Fuck Shit Up, Hot Shot, Orange, 2 Kindsa Love, She Said, Burn it Off, Hony Bee, ni m’enrecordo, el shock que provoca veure’ls és massa pels amants de la música entesa com ho fan aquests tres animals elèctircs … una autèntica festa de l’artesania rock, a base de riffs adrenalítics, base rítmica imparable, actitud, autenticitat, passió,… no digui rock ‘n’roll, digui Jon Spencer Blues Explosion, sí, Blues Explosion, un dels grans retorns d’enguany, que amb un repertori total i una exhibició de rock ‘n’ roll i B L U E S   E X P L O S I O N va deixar les coses ben clares: quan tenen el dia, són els número ú. Concert de l’any? Potser. El posat desafiant de Jon Spencer, la seva visceralitat i magnestisme, pletòric d’agressivitat, sempre amb classe i elegància, varen ser un altre dels motius pels quals aquest Primavera Sound 2011 el recordarem per sempre.

I per tancar la nit, després d’un descans per assimilar tants estímuls positius, no hi havia color: The Black Angels ens esperaven a un escenari destrossat per l’actuació prèvia, dels Odd Future, que varen convidar al públic a pujar a escena. You on the run va donar inici a l’esperada citat amb el rock psicodèlic. Liderats per Christian Bland, Alex Maas i Stephanie Bailey, els temes, la manera de tocar i viure el directe i la capacitat de seducció de tota la banda, pròxima i plena d’autenticitat, varen convertir els quarant de minuts de concert centrats sobretot en el seu darrer treball, Phosphone Dream. Els moments viscut amb Telephone, Entrance Song, Haunting at 1300 McKinley, entre d’altres, i el final, amb Young Man Dead, donen motius per creure que l’escola The Doors ha presentat finalment als seus millors alumnes.

El bon sabor de boca deixat pels Black Angels, un dels grups que va actuar durant la festa final d’aquesta passada matinada a la sala Apolo de l’onzena edició del festival, és un idoni punt i final a un Primavera Sound, que més enllà de l’èxit de públic, el que ha estat és una victòria per la música i per tots els que senten passió per ella.

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Leave A Reply