Francesc Català-Roca: el fotògraf silenciós

0

Recordar el nom de Francesc Català-Roca permet rememorar la situació de l’art i la cultura a Catalunya i a Espanya durant les tres primeres dècades del segle XX. La Guerra Civil va el·liminar la possibilitat de que els diferents moviments culturals de l’estat espanyol rentessin la cara a un país de pronunciada tradició eclesiàstica, monàrquica i absolutista. La derrota al 1898 de les darreres colònies ultramarines a mans dels EUA, motiva l’aparició de la Generació de 1898, i  posa de manifest la crisi social, econòmica i d’identitat del país,  marca l’inici d’un segle XX que va accelerar la història d’un país fins l’any 1936, amb l’inici d’una guerra que va marcar el principi del final d’un canvi que hagués vist créixer una altra Espanya.

Durant la monarquia d’Alfons XIII i la dictadura de Primo de Rivera, els modernistes i la generació formada per Valle-Inclán, els Baroja, Miguel de Unamuno, Antonio Machado, entre d’altres, il·luminen l’anomenada Edat de Plata de les Lletres i les Ciències Espanyoles. El seu llegat no triga en crear seguidors i sobretot, escola. Primer, la generació del 14, la d’ Ortega i Gasset, Eugeni D’Ors, Juan Ramón Jiménez, Ramón Garcia de la Serna i Josep Carner. La generació del 27 (també sorgeix la del 25 abans, però la integrarem en aquesta posterior), la de Lorca, Dalí, Dámaso Alosno, K-Hito i Buñuel, per exemple, serveix com a termòmetre per valorar l’esplendor de la cultura de l’estat espanyol abans de  l’arribada de la Segona República. Francesc Català-Roca neix al 1908, en ple període de confrontació ideològica en tots els àmbits de la societat, on la lluita entre el que es considerava antic i clàssic lluitava contra els que reflexionaven amb la situació que vivia el país, i figures com Lorca i Buñuel, per exemple, definien la necessitat de canvi de, ‘utilitzant’ a Thomas Khun, paradigma social i cultural, almenys, per aquells que volien mirar més enllà del que presentava l’antic paradigma: patriotisme, unió, catolicisme i monarquia, és a dir, la doctrina del pensament únic.

Fill de Pere Català-Roca, un fotògraf industrial i publicitari (i pedagog i teòric) consolidat a la Catalunya de principis del segle XX, Francesc Català-Roca ben aviat es va sentir atret per la professió del seu pare. Nascut a Valls, la família Català-Roca es va instal·lar a Barcelona quan ell tenia 13 anys. Es va apuntar a l’Escola La Llotja a fer dibuix, i l’interès per les arts el van dur a ajudar al seu pare i a relacionar-se, gràcies al seu progenitor, amb l’ADLAN i e GATPAC. El primer és el grup d’Amics de l’Art Nou, fundat al 1932 a Barcelona per membres de la societat civil catalana com empresaris, gent amb professions liberals, artistes, i va ser fundat per Josep Lluís Sert, Joan Prats i Joaquim Gomis, i recull l’esperit de la revista dirigida per Josep Carbonell, L’Amic de les ArtsPromovien l’avantguarda artística, organitzant, per exemple, exposicions de Pablo Picasso, Salvador Dalí i Joan Miró, gràcies a l’amistat de Sert i Prats amb Dalí, i les inquietuds del grup, van introduir-se al món de l’art de l’època. El GATPAC és el Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de  l’Arquitectura; Josep Torres Clavé, Germán Rodríguez Arias, Joan Baptista Subirana i Subirana, Frances Fàbregas i Vehil, Sixt Illescas i el mateix Josep Lluís Sert. Els dos grups compartien el local regentat pel segons, a Passeig de Gràcia 88. La Guerra Civil va acabar amb gairebé tot, i també amb l’activitat intel·lectual i artística d’aquests dos grups.

No obstant, la dictadura de Franco no ho mata tot. Els que sobreviuen, amb exili o sense, continuen el seu camí. Recordem que als anys 40 es publiquen La familia de Pascual Duarte (1942), de Camilo Jose Cela, de caire pro-règim, i Nada (1945), de Carmen Laforet, Hijos de la ira (1944) de Dámaso Alonso, i Sombra del paraíso de Vicente Aleixandre. Posteriorment apareix la generació de Carmen Martín Gaite, Jesús Fernandez Santos, Ana María Matute, Juan y Luis Goytisolo, Juán García Hortelano, Juán Marsé, José Agustín Goytisolo i Jaime de Biedma, i tornen de l’exil·li, entre d’altres, Francisco Ayala, Rosa Chacel, Max Aub i Ramón J.Sender. No podem deixar de banda altres figures de les lletres i les arts, com Luca de Tena, José Tamayo, José María Pernán, Joaquín Calvo Sotelo, Ernesto Halffter, Joaquín Rodrigo, Juan Antonio Bardem, Luis Garcia Berlanga, Josep Maria de Sagarra, Miguel Mihura, Miguel Delibes, Antonio Buero Vallejo i Enrique Jardiel Poncela. D’altra banda, als anys cinquanta apareix el Grup R, arquitectes racionals contra l’arquitectura oficial, i el liberalisme permet conèixer l’obra de Juan Ramón Jiménez i el comerç de les obres d’Antonio Machado, Rafael Alberti i Miguel Hernández.

Però anem enrere, i tornem a Francesc-Català i a la fotografia. L’Agrupació Fotogràfica de Catalunya, fundada al 1923 i formada pel pare de Català-Roca, Pere Català i Pic, i fotògrafs com Antoni Campañà Bandranas, Otto Lloyd, Joan Porqueras, Joaquim Pla Janini, Emili Godes Hurtado, Claudi Carbonell, Agustí Centelles o Salvador Lluch, també s’adapta als nous temps. Francesc Català-Roca seva trajectòria avarca l’entorn rural, l’urbà, el treball etnogràfic, la fotografia documental, i també una part destacada de l’obra dedicada a l’arquitectura. El 1937 començà a cooperar amb el Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya. L’any següent col·labora en el rodatge a Barcelona de la pel·lícula L’espoir, d’André Malraux. Treballà per a les revistes i publicacions Revista, Destino, Gaceta Ilustrada o La Vanguardia. Durant aquests anys també realitzà fotografies per a cartells de cinema des del seu propi estudi, obert el 1947. Acompanyà al seu pare durant uns anys, fins que a l’any 1948 es va independitzar i obrí el seu propi estudi. Es va relacionar amb Dalí, Miró (varen ser grans amics), Guinovart, Tàpies, Chillida, Llorens Artigas, J.V. Foix, Brossa, però sobretot, amb la denominada Escola de Barcelona, formada per ell, Colita, Xavier Miserachs i Oriol Maspons, camarades, col·legues i companys de sortides nocturnes.  Treballà també pel Grup R. El 1952 va publicar el seu primer llibre, La Sagrada Família. Va fotografiar el modernisme, emfatitzant-lo amb una mirada que sempre trobava la perspectiva idònia. Va ser un dels principals col·laboradors de la revista del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, Quaderns d’Arquitectura i Urbanisme, treballant amb nombrosos despatxos d’arquitectura. Les seves fotografies d’arquitectura són una referència a nivell europeu, així com el seu treball en altres camps, i així es pot comprova a llibres com El Pirineu, Cuenca, Barcelona / Madrid. Años cincuenta, Francesc Català-Roca. Una mirada necesaria, i obres dedicades a la seva figura, com l’editada per La Fàbrica l’any passat, Francesc Català-Roca. Obras Maestras.

La fotografia de Català-Roca va ser determinant en els avenços que tímidament s’anaven consolidant durant els primers anys de dictadura, on predominava una fotografia grisa, banal i que sempre havia de satisfer les necessitats i paladar del règim. Català-Roca estava atent als diferents moviments culturals europeus, que no tenien res a veure amb la tendència que hi havia a Espanya. Ens omplim molt la boca quan parlem, per exemple, del gran Cartier-Bresson. Francesc Català-Roca es va anticipar als postulats del francès: el concepte de capturar l’instant precís va ser anticipat per Francesc Català-Roca abans de que Cartier-Bresson teoritzés sobre el mateix. A partir d’encàrrecs oficials, començà a fotografiar l’Espanya real, sempre des de la proximitat i el respecte que li mereixien els personatges que immortalitzava, sens perdre el sentit de l’humor i una certa compassió i complicitat. Els carrers, els camins, els pobles, les ciutats, les festes i tradicions eren el seu objectiu. Per ell, la fotografia ha d’atrapar una realitat que ja està creada. El seu domini de la llum i de la tècnica, i sobretot, una intuïció i naturalitat alhora de fotografiar, juntament amb el fet de conèixer que pel seu treball era bo disparar o bé pel matí, fins les dotze, o bé per la tarda, d cinc a set, aproximadament, i la seva mentalitat oberta davant dels avenços tecnològics i novetats, sense ser ni molt menys un esclau de les novetats, eren alguns dels seus punts forts. Uns punts de vista plens de força, en part gràcies les ombres que penetraven a les seves òptiques, amb les que donava un volum i èmfasi a les imatges. Els punts de referència en la seva obra són vitals per comprendre la transcendència de Francesc Català-Roca: una paperera, el vestuari, qualsevol detall ens dóna una pista sobre l’època. Les seves fotografies són un excel·lent treball de documentació d’una Espanya que ja no existeix. REcordar també com va retratar a Joan Miró, un dels seus grans amics, mentre treballava. S’entenien amb una sola mirada, des del silencia de la seva creació. Només així s’entén que Miró només es deixés fotografiar en el seu taller per Català-Roca: el fotògraf absent, capaç de mantenir la distància exacte per narrar, de forma subtil, sincera i rotunda.

El punt de partida del fotògraf vallesà és el caràcter realista, humanista i honest que impregna tota la seva obra. Ell es considerava un fotògraf; no volia sentir la paraula artista. Ell era un artesà de la foto, un autèntic lladre silenciós d’una realitat que ell contínuament mirava. “S’ha de saber mirar”, deia. Per ell, fotografiar era com escriure o pintar, i ho definia com el procés d’expressar quelcom interessant de forma atractiva. Considerava que la foto havia de donar una informació, s’havia de saber llegir una imatge, de la mateixa manera s’havia de saber llegir un llibre: assimilar conceptes és la diferència entre llegir i saber llegir. Amb la fotografia, deia, passava el mateix. Català-Roca s’havia enamorat d’una frase que havia sentit de jove: Conèixer és estimar. Un altre tret característic és que ell treballava amb un format quadrat que el permetia posteriorment re-enquadrar. El seu llegat és el d’un home dedicat en cos i ànima a la seva feina, que mostra d’alguna manera com han canviat els temps en el món de l’art, sobretot en el camp de la fotografia.

El seu fons fotogràfic es compon de 200.000 negatius de diversos formats i de tècniques, de 17.000 fulls de contacte, de publicacions, de revistes, de maquetes de llibres, no només són una font d’informació i de documentació extraordinària, sinó que ha de servir perquè tots els autors i amants de la fotografia valorin el treball de figures com Català-Roca, Joan Colom i Josep Brangulí, i intentar aparcar l’snobisme l’etnocentrisme invertit. Només cal apropar-se a La Pedrera, a Foto Colectania o al CCCB, a les exposicions dedicades, respectivament, als tres fotògrafs catalans.

.

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Leave A Reply