Abans de comentar The Road i Zombieland, i evidentment els premis, fem un ràpid repàs a les darreres pel·lis vistes durant el dissabte.
Recordem que demà dilluns, per tancar el festival, hi hauran les maratons. A l’Auditori: Zombieland, Mr. Nobody, Solomon Kane, Summer Wars, Amer i Dogtooth. Al Retiro: Grace, Metropia, Cargo, Dead Snow i The Loved Ones. Al Prado: The Human Centipede, Symbol, La Horde, Sorority Row i The Collector.
Accident (SOF Competició), produïda per Johnnie To i dirigida per Soi Cheang, era rebuda amb una tronadora ovació només aparèixer els crèdits, noms de productor, director i títol. L’excitació es va anar apaivagant mica en mica. Tot i els personatges seriosos i efectius propis del bon cinema asiàtic, d’una trama original (la pel·li narra les aventures d’un grup que es guanya la vida simulant accidents per pelar capos) i unes situacions originals i ocurrents, la pel·li es va diluint, i afortunadament, el director se’n va adonar i abans del primer badall la finalitza, quan ja no es pot allargar per enlloc. Destaquem a Louis Koo, Richie Jen i Lam Suet, l’espectacularitat de l’inici i les càmeres lentes, i indicar que té un aire a Sparrow. Poca cosa més a afegir. Bé, sí, que no et facis cabòries estúpides com se les fa el protagonista, que només aconseguiràs esgarrar-ho tot.
Amb La Horde (SOF Competició) recuperàvem l’esperit i l’adrenalina necessàries per continuar amb les ganes del primer dia. Pel·li de zombies francesa que va soprendre a Venècia, ens ha semblat una proposta molt entretinguda, amb alguna seqüència de mèrit. Un inici demolidor, acompanyat d’uns personatges prou carismàtics, la pel·li s’endinsa en una trama que comença amb quatre polis a la caça i captura d’uns cruels delinqüents que han raptat i torturat un company seu. La situació es complica quan se n’adonen que hi ha individus més perillosos que ells mateixos: morts vivents rodejant l’edifici on s’amagaven els “dolents”. El dia del judici final, amb una atmòsfera que recorda per moments a Asalto en la Comisaría del Distrito 13, de dos directors que valdrà la pena seguir el seu camí, perquè si continuen fent pel·lis tan entretingudes i fins i tot impactants, com La Horde, l’herència del propi Carpenter, Romero i Fulci està més que assegurada amb el duet format per Yannick Dahan i Benjamin Rocher.
Més zombies de qualitat. Aquest cop amb la vessant més grotesca i canalla, en la línea de la clàssica Zombie’s Party. A Dead Snow (SOF Panorama), del norueg Tommy Wirkola (director de la paròdia de Kill Bill), uns amics se’n van a fer el burro a la neu a una cabana de la núvia d’un d’ells. En una seqüència d’alt nivell, gràcies a l’actor Bjorn Sundquist, qui interpreta un veí de la zona que els alerta sobre la presència de soldats nazis, els quals busquen diners, sang i joies per la zona des de la 2a G.M. Evidentment, els nois s’ho prenen a broma, fins que els nazis apareixen i comencen a desmembrar-los un per un. Distreta, curta i dinàmica, conté tots els ingredients que se li demanen a una pel·li d’aquestes característiques: ensurts, rialles, cervells desparramats de mil i una maneres i alguna sorpreseta digne de comentar al sortir del visionat d’aquest recomanable divertiment.
Accidents Happen (SOF Competició), d’ Andrew Lancaster, s’inicia amb una seqüència grotesca a càmera lenta, música no diegètica i narrador en off que recorda a Aquellos Maravillosos Años. T’agafes la pel·li, per qui recordi amb nostàlgia la sèrie, amb cert carinyo. La pel·li va avançant, i als ecos comentats, s’afegeixen els de Wes Anderson, sobretot de Rushmore, i als de la Coppola de Las Vírgenes Suicidas. La pel·li, doncs te la tragues, sobretot per algun diàleg certament divertit, gràcies a un humor negre ocurrent en algun moment; però finalment, la trama basada en un noi jove lúcid, uns germans que es detesten, el primer amor, el primer porro, la dona divorciada que vol parella, el marit divorciat que ja té parella i espera un fill…doncs tot plegat et sembla haver vist la mateixa pel·li trenta vegades, i aquest cop, empitjorada. Colors vius, seqüències musicades, humor negre… ens repetim com la pel·li. El director es limita a intentar fer el mateix que els seus referents, sense creativitat, i si som sincers, amb una gràcia que li aguanta la pel·li mitja hora.