SHADOW PLAY: THE MAKING OF ANTON CORBIJN, de Josh Whiteman
El 27 d’agost de 1972, Anton Corbijn va disparar les primeres fotografies. Se’n va anar a Groningen amb la càmera del seu pare a veure un concert de rock. Es va posar a les primeres files del concert, i foto rere foto, un jove Corbijn va decidir que era així, fent fotografies a bandes de rock’n’roll, com volia passar el seu temps. Corbijn, nascut a una població ‘perduda’ d’Holanda, Strijen, havia rebut una educació catòlica, i gràcies, primer a la música rock, i després a la fotografia, va aconseguir oxigenar la seva vida, respirar llibertat, amb la sort de trobar una afició que després es convertiria en la seva professió. Sort, i hores, hores i més hores fotografiant, fent allò que més li agradava.
Corbijn de seguida va enviar fotografies a diferents revistes. I li van publicar. No obstant, també li van tancar portes als nassos; va rebre una carta d’una productora indicant que no volien les seves fotos, perquè eren massa fosques, brutes, i que els artistes sortien desmillorats. Corbijn no va fer cas. Va aprofitar al màxim uns anys, com ell indica, on era factible apropar-se a les estrelles del rock; després calia el talent i el treball per obtenir el sí dels artistes, però ja d’entrada, era molt més senzill. No calia tenir amiguets ni ser el fill de per accedir-hi.
David Bowie, Captain Beefheart, The Rolling Stones, Miles Davis, Joy Division, U2, REM, Depeche Mode, Nirvana, Tom Waits, Elvis Costello, PJ Harvey, Johnny Depp, Kylie Minogue… la llista d’artistes que ha passat per la seva càmera és infinita. Diuen que Corbijn crea artistes amb les seves fotografies; que la seva mirada atorga una força i un nivell que alguns artistes ni mereixen. Hi ha una anècdota amb Duran Duran: un amic de Corbijn li va recomanar que no els hi fés fotos perquè engrandia a una banda mediocre.
En el documental prenen força protagonisme la veu d’artistes i amics com el grandiloqüent Bono, David Gahan i Michael Stipe; coincideixen en comentar la genialitat, la creativitat i la capacitat per improvisar de l’holandès. També es dediquen molts minuts al rodatge i maldecaps que va donar Control; Corbijn va haver d’hipotecar la casa per poder acabar el projecte. Cannes la va rebre amb una ovació de cinc minuts un cop acabada la projecció; la pel·li va ser un merescut èxit. Projectes fallits, com el videoclip Pride d’U2; èxits immediats com el videoclip de Heart Shaped Box de Nirvana; autorretrats divertidíssims disfressat d’estrella del rock; la mort del seu pare durant la post-producció de Control; Shadow Play fa un generós repás d’un dels gran fotògrafs dels darrers 30 anys.
Corbijn posa punt i final al documental comentant que a ell, quan era jove, li preocupava i el cohibia el fet de no tenir cap mena de formació artística. Com ell afegeix: “…I què? Jo faig la meva feina, que és aquesta. Hi haurà gent a qui li agradi i a gent que no. Però és aquesta, i existeix. I per cert, no m’agrada parlar de la meva feina; la faig, i llestos. Bé, prou, me’n vaig a treballar”. Com han canviat els temps i la mentalitat.
