Motius per anar al Primavera Sound

0

Charles Bradley

S’apropa la gran cita musical de la nostra ciutat. Com cada any, el cartell és de por, amb una elecció eclèctica i ben pensada per ensenyar múscul dins del circ de grans festivals musicals del continent. S’ho han guanyat, i sempre ho han tingut clar: cada any volien més. Lluny queden les edicions del Poble Espanyol o inclús les primeres al recinte del Fòrum. El festival s’ha convertit en una gran superfície comercial i musical on encara pots tenir la gran fortuna de veure concertarros mítics. Ara bé, si la música poc t’importa, ja pots deixar de llegir aquestes línies i dedica-te a buscar les peces de roba que toca dur i començar a pensar com aniràs vestit cadascun dels dies del festival, convertit en una de les vostres passarel·les preferides.

Hi ha un bon grapat de bandes que aterraran a Barcelona per recordar-nos que el Primavera Sound és realment un festival de música. Superem la mandra i avorriment soporífer que provoca veure’s rodejat de la comunitat hipsteriana, oblidem la càrrega d’aguantar la gentada per aquí i per allà, obviem que ens trobarem tones de plumbífers insuportables que van al festival a passar la tarda i la nit perquè toca, no pensem en les infinites cues per comprar menjar ni en les aglomeracions per veure al nostre músic favorit… Centrem-nos en la música, i recordem alguns dels motius pels quals val la pena anar un altre cop al Primavera Sound, donant per suposat que et vas poder comprar l’entrada quan varen sortir a la venda i encara el preu era decent.

Anton Newcombe

Queens of the Stone Age. Dijous 29. Heineken. 23:00. Qui no vol veure la banda de Josh Homme? Si fins i tot són els seguidors de The Ex o Kings of Convenience hi aniran. Els grans fenòmens del rock n’ roll acaben atrapant. El cas és que els QOTSA els voldrà veure tot quisqui, i difícilment es podrà trobar un bon lloc. Ara bé, quan soni Little Sister o Sick, Sick, Sick, res ens farà pensar que no ha valgut la pena tenir els peus destrossats i els colzes preparats per guardar lloc.

NIN. Dissabte31. Sony. 00:30. Trent Reznor serà un dels personatges del festival. M’oloro que serà un dels concerts més esperats pel gènere femení. Depèn de com estigui el panorama, em passaré a Mogwai i després a Ty Segall. I farà ràbia, perquè s’han de tornar a veure després de concerts mítics al Razz, un d’ells fa anys… però no jugarem al pesat ‘jo els vaig veure l’any… quan sí eren brutals’. Esperarem trobar un bon lloc i a gaudir de March of the Pigs i Head Like a Hole com si tinguéssim vint anys.

The Brian Jonestown Massacre. Dimecres 28. Apolo. 00:40. Anton Newcombe i cia. sempre fa el mateix concert. Però, després de convertir-se en mig marcià mig islandès en els darrers treballs mai se sap. No obstant, més val Anton Newcombe en mà que grupets de moda volant. I no ens enganyem, el carisma hi és, i quan toquin -porta bona banda!-, si tenim la sort, Anemone o When Jockers Attacks, i algun tema del nou LP, doncs ens posarem ben cofois i recordarem aquelles èpoques més psicodèliques i irreverents.

Dr. John

Shellac. Dimecres 28. Barts. 22:50. També toquen el dijous 29, però, coincidiran amb QOTSA. Per tant, al Paral·lel, a veure’ls de ben a prop si has tingut la sort de fer reserva. Un altre any, Steve Albini, Bob Weston i Todd Trainer ens oferiran un dels concerts del festival. Allunyats de la fama i de la gent més borrega seguint tendències, en el seu concert no ens trobarem individus que entenguin el festival com una macrodiscoteca. Shellac és rock n’ roll per la vena, sense modes ni mandangues. Per cert, vindran amb material nou. No calen més al·licients.

Neutral Milk Hotel. Dijous 29. ATP. 21.40. Un dels grans misteris de la música el protagonitzen aquelles bandes minoritàries que de sobte passen a ser imprescindibles. La banda de Jeff Mangum era poc menys que desconeguda al nostre país, tot i que no faltava qui reivindiqués On Avery Island i In the Aeroplane Over the Sea com dos LP’s claus dels 90. Perquè ho són i ho seran. Anirem al concert, per gaudir de The Fool i Ghost, i per veure’n algun per allà, també.

Charles Bradley. Dijous 29. 01:10. Ray-Ban. S’estarà cagant en tot el nostre soul man favorit del moment. Col·locar el seu concert a les tantes de la nit té tela. Ara bé, serà fantàstic, perquè coincideix amb Arcade Fire, que sortiran a les 00:30 per defensar el seu primer lloc en el rànquing de bandes cool. Això significa que podrem gaudir de The World (Is Going Up in Flames) i esperem de la versió de Heart of Gold en un ambient bastant més tranquil del que ens podríem esperar.

Trent Reznor

Loop i Slowdive. Divendres 30. ATP 19:40 i Sony 21.40, respectivament. Els posem junts perquè de similituds no en falten. Són del sud d’Anglaterra, pertanyen a la generació d’or del shoegazing, i es van dissoldre a finals del 80 després publicar 3 LP.. El seu retorn no és només una gran sorpresa, sinó també una prova de foc per recuperar textures poc menys que oblidades dins del pop-rock actual. Serà interessant sentir-los el 2014, i més en un marc donat a la recuperació de velles glòries. Esperem que estiguin més en forma que els Pixies.

Dr. John and the Nite Trippers. Divendres 30. 20.40. Ray-Ban. Si toca Iko, Iko, serà divertit veure com els bigotis, les barbes i els gorrets gesticulen. El paio tindrà una depressió de cavall si només se l’aplaudeix per aquest tema. El músic de Nova Orleans ha rematat amb tot durant gairebé 50 anys. Només cal apropar-se a treballs com Gris-Gris, Dr. John’s Gumbo o el recent Locked Down per llençar-se de cap al seu escenari i no al de Kim Gordon i els seu projecte Body / Head.

The War on Drugs. Divendres 30. Pitchfork. 22.40. Adam Granduciel arriba amb un dels LP’s més venerats de l’any. Ai, esperem que no ens decepcioni, com va passar fa un parell d’anys, on es va mostrar un xic apàtic. Té una bona col·lecció de temes, però, li falta punch en directe. Segur que ens hem de menjar les paraules i acaben sortint a les espatlles d’algú. Esperem que siguin les meves.

Ty Segall

Slint. Divendres 30. ATP. 23:55. Un altre ‘remember when’ que podrem fer. I tant a gust, perquè es presenten sense fer gaire soroll, i ni més ni menys que vindran a recordar que ells són els autors d’Spiderland, un dels grans discs de la mítica collita de 1991. Sense ells, ni Mogwai (fans totals) ni Explosions in the Sky existirien, i molt menys Godspeed You! Black Emperor,… Ara, sempre hi haurà qui cometrà l’error de perdre-se’ls per veure The National i a dormir. Putada: coincideixen amb The Growlers.

The Growlers. Divendres 30. Vice. 23:45. Californians, fanàtics dels sons de la costa oest dels seixanta, defensen aquesta manera d’entendre el rock n’ roll amb personalitat, han girat amb Black Lips, The Black Keys, Dr. Dog, … Amb això ja tenim prou per  decidir-nos per ells. Els seus darrers treballs els ha posat en òrbita, i la seva actuació a l’Austin Psych Fest éls confirma com un dels grups a seguir dins del panorama de la psicodèlia.

Television. Dissabte 31. 19:30. Sony. Tom Varlaine i companyia interpretant el Marquee Moon sencer. No cal dir res més. Si Lester Bangs aixequés el cap i ho veiés no sabem com reaccionari. El que tenim clar és que no faltarem a la cita. Quan comencin amb I See No Evil seran molts els que intentaran fer un viatge en el temps, però el CBGB’s està tancat, i Television i Blondie es dediquen a anar per macrofestivals a recodar a joves i no tan joves que la modernitat va morir amb ells. Els gaudirem, sí, però, serà dur comprovar que els temps han canviat.

buzzcocks

Buzzcocks. Dissabte 31. 23h. Heineken Hidden Stage. De les sorpreses que ‘regala’ el festival a darrera hora, amb sort hi ha alguna de bona. La incorporació dels Buzzcocks al cartell és la positiva. Peter Shelley i Steve Diggle, és a dir, els caps visibles dels Buzzcocks, ho posaran tot potes enlaire. Qui és voldrà perdre l’oportunidat de vibrar amb Ever Fallen in Love o I don’t Mind a tot volum? Serà un dels moments de les jornades de la primavera sonora. I si encara no teníem prou motius, recordar que presentaran nou treball, The Way.

Ty Segall. Dissabte 31. Pitchfork. 01:30. No sabem ni què farà ni què tocarà. Però, és igual. És complicat trobar músics que transpirin olor a clàssic. Segall va néixer massa tard. Ell pertany als noranta. Afortunadament per a ell, els de Pitchfork el tracten com el nou príncep del rock n’ roll. Es mereix certa fama, els seus discos (hem perdut el compte, el tio no para de gravar) contenen grans moments, i el paio smells like teen spirit. El gran dubte és si aguantarem a aquestes hores. També toca a l’Apolo el diumenge 31 a les 00.40; només per valents o per ociosos.

Pond. Dijous 29. Pitchfork. 19:45. Si la gent s’assabenta que són la versió sideral i expansiva de Tame Impala i que a més són grans amics seus, bé, i recordar que comparteixen dos membres, ompliran. La manca de bandes de rock psicodèlic els fa imprescindibles… perquè, on són Primal Scream, els Warlocks, els Black Angels, els Dead Skeletons, els Acid Mother Temple, els Singapore Sling, etc…? Total, que ens conformaren amb Pond.

The Growlers

Girl Band. Dijous 29. Vice. 19:25. Grup nou, fanàtics de Nirvana i Kyuss, anclats als noranta… no és broma. Primitius, estridents, recorden a Sonic Youth, Birthday Party i Jon Spencer Blues Explosion, o potser més a Archie Bronson Outfit, No Age o Metz. Interpreten un rock primitiu que destil·la aromes vuitanta i noranta per tot arreu. De tendència sorollosa i repetitiva, sense demanar que el festival sigui un altre Azkena, la manca de bandes amb actitud rock n’ roll provoca que propostes del perfil de Girl Band es facin imprescindibles.

Midlake. Dijous 29. Sony. 19:35. Després d’uns quants moviments dins de la banda, els de Denton mostraran les cartes del seu quart LP, publicat l’any passat. El seu cocktail d’americana i jazz posarà la pausa, l’elegància i la classe. No serà el millor escenari per ells, sempre intimistes i subtils, ara bé, serà interessant comprovar com es defensen. Serà un concert per somriure, abraçar-se i oblidar-se de les hostilitats d’aquest món tan sever. Ara bé, els horaris com he pogut comprovar tornen a jugar una mala passada.

The Last Three Lines. Divendres 30. Ray-Ban. 17:00. Els barcelonins defensaran per primer cop al festival de la seva ciutat -ja era hora- el seu rock n’ roll tenyit de psicodèlia, mantra i aromes noranta de vocació melòdica, harmoniosa i de caire lisèrgic. El seu nou treball és l’EP New Songs for Old Rites, on es submergeixen encara més que a Leafless a les profunditats del rock i del folk, des de la intensitat i la necessitat d’expressar emocions, endinsant-se més que mai en textures acústiques i ritmes tribals, donant fe d’un inconformisme marca de la casa.

the last 3 lines

Jonathan Wilson, Mogwai, Spoon, Real Estate, Lee Ranaldo, Black Lips, Superchunk, Temples, The Dismemberment Plant, Lee Ranaldo and The Dust, Deafheaven, Drive-By Truckers, Mick Harvey (performs Serge Gainsbourg), Gang of Youths,… no negarem pas que hi ha altres bandes i noms que tindrem apuntats a la nostra llista que intenterem veure o tenir al cap per si de cas ens queden forces per fer més kilòmetres dels previstos. Ara bé, no perdrem el nord, i l’objectiu serà guardar forces pels moments importants, que esperem siguin uns quants.

Un any més, el Primavera Sound es presenta com una marató inabastable. Allà estarem segurament per darrer any, perquè un no està per tant enrenou ni tants esforços. Ara bé, cada any diem el mateix, i cada any ens enredem a la teranyina de bandes i trampes que ens proposa el festival més estimat i odiat pels barcelonins.

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Leave A Reply