Political / Mother, de Hofesh Shechter

0

Vagi per endavant el meu relatiu desconeixement del món de la dansa contemporània, llevat d’algunes experiències prèvies com, per exemple, Iris, del coreògraf francès Philippe Decouflé, o Instantes, del coreògraf cubà instal·lat a Barcelona Pepe Hevia. Un cop aclarit, puc dir quer Political / Mother, de Hofesh Shechter, em va semblar apassionant i socialment compromesa. Però anem a pams.

Hofesh Shechter és un músic i coreògraf israelià afincat a Londres. Fundador de la seva pròpia companyia, està considerat un dels noms amb més potencial dins el món de la dansa contemporània, havent obtingut ja reconeixement mundial amb les seves obres prèvies, Uprising i In your rooms (que van passar pel Mercat de les Flors l’any 2009). Quan encara residia a Tel Aviv, Shechter va estudiar percussió, estudis que va continuar durant la seva estada a París, abans d’aterrar definitivament a Londres, on ha fet carrera rebent el recolzament dels tres centres de dansa més importants d’Anglaterra, entre els quals es troba el prestigiós The Place. La seva formació musical (molt versada en el rock dur) li ha permés crear una partitura que barreja la composició més clàssica amb el rock per a Political / Mother, el seu últim muntatge, que es va presentar al Mercat de les Flors entre el 5 i el 8 del passat mes de maig i que visitarà diferents teatres de l’estat espanyol.

La referència més clara que em ve al cap quan penso en el que vaig veure és, sense cap mena de dubte, The Wall, de Pink Floyd. I no només pels ressons roquers de la música, si no perquè Political / Mother vol ser, com també ho pretenia la obra de Roger Waters, un crit contra el control que exerceix la classe política sobre tota la societat narrant de forma visceral, i en ocasions contradictòriament, l’agonia que les persones patim quan els que exerceixen de mares/polítics ens porten, de forma erràtica i malintencionada, allà on més els convé.

Amb els músics instal·lats al fons de l’escenari,  sobre tarimes envoltant l’atri on el polític embogit crida les seves consignes, els ballarins van apareixent en escena per donar-nos petites dosis d’emocions portades a l’extrem, en funció de l’estat en que aquesta mare omnipresent els deixa. Els moviments, convulsos per moments, suaus i tendres en d’altres, van expressant la indignació, la sorpresa, la tristor, el dubte, la pèrdua i totes les emocions que el seu destí, que no és a les seves mans, els provoca. S’ha de destacar la combinació, en els que per a mi van ser els moments més àlgids de la nit, de tots els músics tocant alhora, amb una contundència que molts concerts de rock no tenen, combinats amb els ballarins, que com si fossin titelles ballen i ballen fins a l’extenuació, sense que en cap moment es pugui veure els fils invisibles que els dirigeixen, tot i que sabem que hi són, perquè tots tenim aquests fils, que permeten a tercers dirigir-nos sense ni tant sols demanar permís.

El que es va veure va ser, ni més ni menys, una crítica ferotge a tots aquells dirigents que, com si fossin pares, ens fan creure que els devem alguna cosa, quan servir al poble no hauria de tenir contraprestacions. Però també es va veure que sempre hi ha l’esperança de la unió i de la solidaritat per fer front a les adversitats com a poble, demostrant que ningú pot dirigir-nos millor que nosaltres mateixos.

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=fVktg2cY9vA]

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Leave A Reply