60 films de la dècada dels 60

0

A la que oigo la palabra arte, ya preparo un cheque. D’aquesta manera definia Jean-Luc Godard, en el seu film El desprecio (1963), quin era el camí que estava prenent el cinema a la dècada del 60 amb l’aparició dels executius sense ànima en els grans estudis d’Hollywood, un cop comprovat que el cine era un gran negoci. El director francès no va dubtar en afirmar que la mort del cinema en estat pur estava a punt d’arribar, i amb El desprecio va decidir fer el seu particular cant d’amor cap al setè art, entregant el seu film més clàssic i apassionat, però mantenint intacte la seva llibertat creativa, convertint-se en una pel·lícula que aglutina i exemplifica per sí mateixa el que va ser la dècada dels 60 a nivell cinematogràfic. Per una banda el classicisme que aportaven el directors més veterans que venien de convertir el cinema en el setè art a la dècada del 50. Alfred Hitchcock, Stanley Kubirck, Billy Wilder,John FordJohn Huston, Elia Kazan, Akira Kurosawa, Ingmar Bergman, Federico Fellini, etc.. Tots ells directors que van saber combinar de forma magistral fons i forma, convertint l’entreteniment en autèntic art. Per l’altre banda hi trobem els directors indomables: Jean-Luc Godard, Sam Peckinpah, François Truffaut, Luis Buñel, Arthur Penn, Roman Polanski, Agnés Varda, Sergio Leone, i també Bergman i Fellini, que varen començar a radicalitzar el seu discurs en aquells anys, que van decidir canviar el llenguatge cinematogràfic, reinventar-lo seguint els canons marcats per els seus antecessores, però amb ganes de donar un nou impuls a un art que corria el perill d’estancar-se i perdre la seva llibertat creativa. Entre aquest dos grups de directors va sorgir una retroalimentació, que va donar com a resultat un dècada carregada de films inoblidables i molts d’ells dels millors que ha donat mai el cinema, gràcies a la combinació infal·lible entre mirar al passat i el futur, per poder crear el millor present. Per sort la premonició de Godard no va ser tan catastròfica, i el cinema va seguir més viu que mai, sobretot gràcies al moviment cinematogràfic que ell va encapçalar, la Nouvelle Vague, que va acabar per convertir-se en vital.

Triar només 60 films d’una dècada com la dels 60 és fer una mirada força reduïda del que van donar de sí aquells dies, però d’alguna forma s’han d’acotar aquestes llistes, i al final el que acaba predominat és la predilecció que té un cap a una serie de films. Deixar fora a films com: Un, dos, tres de Billy Wilder; El Compromiso de Elia Kazan; Masculino Femenino i Lemmy Contra Alphaville de Jean Luc Godard; Fahrenheit 451, La novia vestida de negro i La sirena de Mississpi de François Truffaut; Underground USA de Samuel Fuller; El Prestamista de Sidney Lumet; La soledad del corredor de fondo de Tony Richardson; El último verano d’Ozu; Nubes Dispares de Mikio Naruse; Días de vino y rosas de Blake Edwards; Charada d’Stanley Donnen o Duelo en alta sierra de Sam Peckinph, per citar-ne alguns, ha estat força dolorós, la veritat. Tots ells podrien figurar en aquesta llista sense cap problema.

El llista que ve a continuació només segueix un criteri personal, sense cap altre motiu que fer un entretingut exercici de memòria i nostàlgia cinematogràfica per la meva part, i de pas recordar els grans moments que m’han fet viure tots aquest films: des de Dennis Hopper i Peter Fonda sobre les seves motos cercant la llibertat, a Easy Rider; a Anna Karina , Samy Frey i Claude Brasseur improvisant un ball en una cafè de París, a Banda aparte; a Peter Sellers dinamitant la festa més cool d’aquells anys a El Guateque, a Jean Sedberg amb la samarreta del New York Herald Tribune a Al Final de la escapada, a William Holden i Warren Oates enfrontant-se al destí fatal a Grupo Salvaje; i un llarg i llarg etc.

 

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Leave A Reply