El director de Bailar en la oscuridad i Los idiotas, Lars Von Trier, deixa de banda la solemnitat i la grandiloqüència amb les que havia disfressat les anteriors pel·lÃcules per oferir una narració dià fana, a través de les seves pors, de la lluita entre l’home i el mal. No hi ha lloc per les floritures ni per concessions de cara a la galeria que tant agraden a molts dels seus fans. A Antichrist tot té una intenció. Se li podrà criticar el seu punt de vista en la història o la seva ambició temà tica o la seva mala baba en algun moment. La pel·lÃcula no es diu Antichrist perquè sÃ: aquà no es canta sobre el dolor, ni es va despullat perquè es pretén provocar i riure de tot i de tothom. La pel·lÃcula és una patada a la cara de l’espectador, en el bon sentit artÃstic: Von Trier explica el dolor, la desesperació i el desconsol (tÃtols dels tres capÃtols que formen la pel·li, a més d’un pròleg i un epÃleg) que viu el matrimoni format per Charlotte Gainsbourg i Willem Dafoe després de la mort del seu fill. I la manera que trïa per narrar la trama, que ja posa el pels de punta quan un llegeix en què consisteix, és la més ofensiva i incorrecte, perquè Von Trier crea una mena de cacofonia visual que finalment aconsegueix transmetre el dolor, la desesperació i el desconsol.
La pel·li, d’inici, ja és una declaració de principis; el danès narra la mort del fill a l’anomenat pròleg del film en un blanc i negre preciós, amb una estètica bellissÃma que contrasta directament amb el que veiem. És una sequència que es narra a cà mera lenta mentre sona la música de Händel, amb una delicadesa i subtilitat que explota pels aires amb l’esdeveniment que marca l’inici de la pel·li. La mare, el personatge d’una magnÃfica Charlotte Gainsbourg, embogeix i es descontrola; l’ingressen, però el marit, Willem Dafoe, psiquiatre de professió, es vol encarregar personalment de la seva dona. S’aïllen a l’Edèn, a una cabana que els hi serveix per desconnectar i treballar quan ho necessiten. A la cabana el cas es complica de tal forma, que ell finalment se n’adona que no hi haurà prou amb la seva intel·ligència ni els seus estudis per salvar la seva dona. El cop mestre el guarda pel final, on la llum i la positivitat de l’epÃleg trenca amb tot el metratge vist fins el moment i que acaba per engrandir el resultat final de l’obra.
Primers plans angoixants, fotografia nerviosa i visceral buscant lÃnees verticals com la dels arbres per crear tensió, música no diegètica que sona com si Kevin Shields hagués assessorat a Von Trier per alguns passatges, personatges turmentats (excel·lents tots dos), i en general, una pel·lÃcula fÃsica i psicològicament tant cruel i vibrant com el que se suposa que ha de ser el duel contra el mateix mal en persona.
