Día de lluvia en Nueva York, de Woody Allen

0

Una de les preguntes que intento fer sempre quan conec a una persona és si li agrada Woody Allen. Si la resposta és negativa, segurament no acabaré tenint el seu telèfon a la meva agenda. Si la resposta és afirmativa, segurament acabaríem parlant de les seves millors obres i de no les no tan afortunades. Amb les millors obres, hi hauria un debat ben interessant. Annie Hall, Manhattan, Maridos y Mujeres, Delitos y Faltas, Hannah y sus Hermanas, Desmontando a Harry,… La filmografia d’Allen és gairebé intocable, però hi ha excepcions. Ens posaríem d’acord amb què Vicky Cristina i Barcelona és la pitjor amb diferència. I d’aquí a uns anys, potser ens posarem d’acord amb que Día de lluvia en Nueva York no és gaire més recomanable que la seva pitjor pel·lícula.

Día de lluvia en Nueva York narra la història de Gatsby Welles (Timothée Chamalet) i Ashleigh Enright (Elle Fanning) d’una parella d’universitaris de la fictícia Yardley College, als afores de la ciutat dels somnis, que decideix passar un cap de setmana a Nova York. Gràcies als diners que guanya Gatsby jugant al pòquer, una de les seves exitoses aficions, no s’estaran de res. Ell és de Nova York, de família rica, de l’Upper Esast Side, urbanita, culte, crític, obsessiu i gran conversador, prototip del protagonista masculí d’Allen. Ella és una noia d’Arizona, il·luminada pel coneixement i per les portes que es van obrint a mesura que va avançant en els seus estudis. De fet, a Nova York, un cop arriben, ella aprofitarà per fer una entrevista pel diari de la universitat a un cineasta de culte en hores baixes, Roland Pollard (Liev Schreiber). Gatsby i Ashleigh inicien així el seu cap de setmana per separat, cadascú amb les seves aventures i cabòries.

La trama és curiosa, interessant, molt típica d’Allen. Conté grans diàlegs, marca de la casa. Els temes són els de tota la vida: l’amor, el sexe com a motor de la vida, les relacions inter/intrapersonals, les inseguretats personals, el pes de la religió, la família,… Ara bé, la narrativa no funciona. El relat no flueix, es detecten paranys massa forçats, hi ha massa dreceres que no acaben d’encaixar. Als actors no te’ls acabes de creure, sobretot a Fanning, interpretant a un personatge que no sap fer seu. La fotografia d’Storaro resulta embafadora i sense matisos, res a veure amb els seus treballs anteriors. La pel·lícula resulta amena i de fàcil digestió per la seva lleugeresa. Però quan un recorda que està davant d’una pel·lícula de Woody Allen, la lleugeresa esdevé en insubstancialitat.

Una pel·lícula fluixa de Woody Allen és més interessant que el 70% de la cartellera. Malgrat això, Día de lluvía en Nueva York és fràgil i lleugera, però no de la lleugeresa fina i intel·ligent de Lubitsch o de les comèdies screwball que tant enamoren al novaiorquès. Un final made in Hollywood, Si la Cosa Funciona o Granujas de Medio Pelo, per exemple, són pel·lícules lleugeres i inclús es podrien considerar que formen part de la seva filmografia menys potent, però estarem d’acord que són ben divertides, punyents, i amb cert subtext.

La polèmica amb Amazon ens va deixar sense Woody Allen l’any passat. I efectivament, Día de lluvia en Nueva York, no ens ha agradat. No obstant això, sempre és una gran notícia la seva estrena anual. El cinema dels darrers quaranta anys té un deute pendent amb Woody Allen. I la nostra vida cultural i les nostres neurones en general, també. Per tant, sempre farem reverència a Woody Allen. Llarga vida i llarga obra al mestre.

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Leave A Reply