Nirvana: Live at Reading 92

0

L’actuació que varen fer Nirvana en el Festival de Reading del 92 ha acabat sent amb el pas del temps igual d’important que la que varen fer en els seu moment The Beatles al New York Stadium ( 1965), Jimi Hendrix al Festival Woodstock (1969), Led Zeppelin al Royal Albert Hall (1970) o els Rolling Stones al Hyde Park (1969). Aquest concert ha acabat sent un dels moments més representatius del grup de Kurt Cobain, Dave Grohl i Chris Novoselic. Era la gira de presentació de Nevermind, el disc que va canviar tota una dècada, i Reading era el festival per excel·lència de la música alternativa, una cita ineludible tant per tots els grups del moment com pel públic seguidor de propostes més alternatives. Per tant era evident que Nirvana tenien que tancar una de les nits del Festival, concretament ho van fer amb la nit de diumenge en un concert memorable. Ara, després de 17 anys, veu la llum de forma oficial (cd, doble vinil i dvd); segurament, la majoria dels seguidors de la banda, ja el tindran en la seva corresponent edició pirata, de pèssima calitat sonora, però de gran vàlua emocional.

En aquell any Nirvana estava a dalt de tot, de fet acabava d’arribar i Cobain començava a mostrar la seva cara més autodestructiva. L’éxit havia agafat a tothom per sorpresa, els membres del grup els primers, i Cobain va començar a digerir força malament estar al centre de tot, fins arribar al final que tots coneixem. Però el que ens trobem en aquest Live in Reading 92 és a una banda en plena forma, carregada de força i ràbia, i amb la millor cara de Cobain, un artista compromès amb el seu art, que l’executa de forma passional, treient des del fons del seu interior tota la merda que tota una generació estava esperant que algú fes. Actitud nihilista reencarnada en un bon grapat de temes que en directe cobraven el seu valor més autèntic, de la mateixa manera que va succeir en la dècada dels 70 amb les cançons de Sex Pistols. Des del demolidor inici amb Breed, Drain You i Aneurysm, fins a la part final amb la visceral Territorial Pissings, l’ essència del grup es troba en cada acord o estrofa que interpreten, amb un públic rendit davant la força de l’anti-heroi més famós de l’història del rock.

Les ràdio-fòrmules, grans companyies i tot el que vulgueu posar el sac es van encarregar de fer-nos avorrir Smells like teen Spirit, d’això no hi ha dubte, però mai van poder acabar amb la imatge i record que teníem de Kurt Cobain, la que es troba en aquest demolidor directe. I no deixa  de ser curiós que després del pas de Cobain per aquesta vida ningú ha pogut omplir el seu buit, cap altre artista ha sabut com aixecar a una generació sota un mateix crit de forma irreverent i contestatària, per molts intents que fagin Peter Doherty o Thom Yorke. Segurament amb Cobain es va acabar pràcticament el rock com a art mediàtic i substancial, que expressava un sentiment de rebuig cap a una societat rendida als peus de figures com Axl Rose, de forma primitiva i visceral, alhora que emotiva i sincera, segurament de la mateix forma que va viure Kurt Cobain.

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=fGae8g9Ny60]

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Leave A Reply