El último de los injustos, de Claude Lanzmann

“Quan dintre de cent anys es digui que els residents del ghetto eren uns sants, serà la major mentida. Eren uns màrtirs, però no tots els màrtirs són sants”.

Benjamin Murmelstein

Claude Lanzmann, nascut a París el 27 de novembre de 1925, va ser un dels organitzadors de la resistència a París el 1943 i va lluitar en el maquis, va treballar com a cronista del comunisme de l’Alemanya de l’est, de la Unió Soviètica i la Xina de Mao. Des de 1970 és dedica al cine, la seva filmografia és una croada personal obsessionada en deixar testimoni sobre el destí que van patir milions de jueus durant la segona guerra munidal; El último de los injustos és el seu nou film, d’un autor que des de fa temps figura entre els noms claus del cinema documental. A l’estiu de 1974 va començar a treballar en Shoah (de l’hebreu, catàstrofe), pel·lícula que li va portar una feina de 12 anys. La seva estrena al 1985, va esdevenir tot una gran esdeveniment tant històric com a cinematogràfic. Lanzmann presentava un fresc monumental on reunia testimoniatges, en primera persona, de víctimes, testimonis i botxins de l’extermini de les comunitats jueves durant la Segona Guerra Mundial. La pel·lícula amb una durada de 9 hores i mitja anava recollint tots les experiències viscudes en els temps de barbàrie nazi amb el gran encert de no incloure imatges d’arxiu ni tampoc banda musical. Una gran epopeia sobre l’horror contada a través de la història oral que representa un dels millors documents mai filmats sobre l’extermini del poble jueu. A 1975, durant la seva recerca, va trobar a l’exili romà a Benajmin Murmelstein, l’últim dels Presidents dels consells jueus del gueto model de Theresienstadt (República Txeca), com el anomenaven els nazis amb el qual van engalipar el món.  “L’únic degà dels jueus”, com el cridaven els nazis, va lluitar incansablement durant 7 anys contra Eichmann ajudant a emigrar a uns 121000 jueus i evitant la liquidació del guetto.

El último de los injustos és un relat d’una durada de 218 minuts, de to sobri i pausat, estructurat en dos parts i dos temps barrejats. Hem posat èmfasi en Musmelstein, perquè Lanzmann, a la primera part, recupera material de l’època de Shoah, per mostrar una entrevista (la primera que va fer quan preparava el citat film) amb l’ex-Judenräte, figura tan polèmica com interessant, acusat de col·laboracionista i servidor de l’enemic. No és el primer cop que Lanzmann rescata material descartat, ja ho va fer per la pel·lícula, A visitor from the Living (1997). L’intel·lectual jueu parla obertament i profundament sobre la quotidianitat del gueto, el terrible destí d’una mort cruel, com els nazis van utilitzar el gueto per donar una imatge benvolent, amb una gran lucidesa, dotat d’enorme intel·ligència i d’una excel.lent memòria, Murmelstein explica la veritat, la seva veritat, en un moment donat afirma: Vaig sobreviure perquè havia de contar un conte, el conte del paradís dels jueus. Per configurar la segona part part, durant el 2012, el propi Lanzmann, va visitar els escenaris del relat de Murmelstein, llocs oblidats i fantasmagòrics on es va desenvolupar l’horror, el gueto de Theresienstadt, Nisko (Polònia), Viena, mentre va llegint fragments del llibre que va publicar Murmelstein sobre el guetto: Terezin, il guetto modelo di Eichmann. Lanzmann a diferència de Shoah, inclou imatges d’arxiu com la pel·lícula de propaganda nazi sobre el gueto, El führer regala una ciudad a los judíos, on és relata una vida feliç dels jueus, més lluny de la realitat, era un camp de concentració en tota regla on es matava impunement i és sel·leccionaven jueus que enviaven a Auschwitz. Lanzmann torna a oferir-nos un gran document històric sobre la memòria que va més enllà de l’art cinematogràfic, esdevenint un gran fresc sobre la dignitat humana, donant veu a un home que no s’amaga res i ens relata minuciosament la quotidianitat de l’horror, que planteja un discurs ben diferent acusant a Eichmann d’un ésser malèvol sense pietat, desmarcant-se de la definició de banalitat del mal que proposava la filòsofa Hannah Arendt. El director parisenc torna a un plantejament molt semblant al del conte de Borges, El tema del traidor y el héroe, on Murmelstein esdevé un heroi per a alguns i un traïdor per a altres, o les dues coses a la vegada. En tot cas, la història sempre es contada des del relat de la ficció, com magníficament plantejava el relat de Borges, si més no, en realitat, tots som cronistes de les nostres pròpies vides i els successos i esdeveniments que vivim.