Festival de Sitges 2011: Secció Oficial Fantàstic Competició

0

Aquest són els títols de la Secció Oficial Fantàstic Competició durant el 44è Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya.

Lobos de Arga de Juan Martínez Moreno narra el grotesc retorn al poble del mateix nom d’una mena de fill pròdig que se sent com a tal després d’escriure una novel.la que s’han llegit quatre, entre ells l’amic de la infància d’aquesta rural localització. El mite dels homes llop (destacables il.lustracions introdueixen el film per posar-nos en situació) i un hiperbòlic i sarcàstic retrat del món rural són les claus per endinsar-se en un film auto-paròdic que no pretén res més que això: riure a través del terror i del contrast de les dificultats de l’ home civilitzat en un rude entorn.  The Muder Farm de Bettina Oberli és un film que es situa a la línia de Los diarios de Poll de Chris Kraus, oferint una particular visió dels dimonis interiors i dels fanatismes i intransigències que poden donar lloc a crims i actituds irracionals davant la vida; ara bé, la reflexió és personal, el film peca de redundància, sobretot a través d’una trama potser massa circular, tot i que no se li ha de treure cap mèrit, al contrari a la fotografia, que retrata perfectament l’època, i al tractament de personatges. Scabbard Samurai de Hitoshi Matsumoto (SOFC) ens presenta a un samurai maldestre sense espasa però amb una filla que l’adora i que l’ajuda a escapar dels diferents caça-recompenses que intenten capturar-lo. Quan cau en mans de l’emperador, haurà de fer les mil i una per fer riure al fill d’aquest i així salvar el cap. Com si es tractés d’un manga barrejat amb un to còmic típicament japonès i bromes de l’estil humor amarillo, el film esdevé una ingènua i lineal fabula sobre l’amor patern-filial. The Divide de Xavier Gras , director que adaptà per la pantalla gran el videojoc Hitman, ens presenta la seva visió de l’apocalipsi, seguint l’estructura narrativa i espectacularitat explosiva i plana de Lost, o si emprem un exemple cinematogràfic, de Monsters, però amb una trama redundant i simplista, espesa narrativament parlant, i tecnològicament, tant musculosa com impotent. El pitjor de tot és tenir la sensació de que la prioritat de l’autor és ser el més espectacular i grandiloqüent, i amb Gras, la paraula suggerir no existeix. Una gran explosió acaba amb tot, excepte vuit supervivents que s’amaguen a un búnquer militar, des d’on hauran de fer front a la fam, a misteriosos i depredadors visitants i a la convivència. Curiós es comparar aquesta visió de la fi del món, basada en els efectes especials i on el subtext brilla per la seva absència, amb la del suggeridor i cinematogràfic Soderbergh, Contagion, on el que no es veu es tant o més important que el que mostra. Hell de Tim Fehlbaum és un cru, econòmic i irregular film post-apocalíptic on tres supervivents d’un món sec, sense una gota d’aigua durant anys que decideixen sortir cap a les muntanyes a cercar aigua. Barreja suspens, ciència-ficció, algunes gotes de terror, és crític amb la societat d’avui en dia, concís i directe alhora de narrar els fets, finalment la pel.li és un entreteniment que beu tant de la trama (reconvertida) d’El Tesoro de Sierra Madre com de l’aspredat i context de The Road, tot i que el record a Dead Walking, per factura en general, no falta, tot i ser més modesta, creïble i curta. Llàstima que una caracterització tan brillant, una foto ben treballada per aconseguir situar a l’espectador a la fi del món i un ritme intens de pel·li es va diluint per culpa de la importància que se li dóna a la relació entre els personatges i els seus conflictes, propis de telesèrie de després de dinar. Attack the Block de Joe Cornish, pot sembla d’entrada un film que segueix la fórmula de Zombies Party, Scott Pilgrim contra el Mundo i Zombieland; i segurament sí, perquè no falta el to innocent i d’adolescent amb poca profunditat mental i moral és el leitmotiv d’aquest tipus de films. Ara bé, que ens presentin a uns xavalins mal educats, sense escrúpols ni neurones, i encantats de la vida (i això té la seva gràcia) quan observen com uns alienígenes estan intentant envair el planeta, circumstància que els permetrà batejar caps i apunyalar cossos de forma desaforada, té el seu què. Els protagonistes tenen moments ridículs, perquè així ho retrata l’autor. Són nanos que formen part d’una generació absorbida sense saber-ho, i evidentment, que representen a una part de l’adolescència londinenca (i catalana). Ara bé, la crítica a la societat, a un govern com el britànic, es traça de forma simple i enginoysa: Moses, el líder d’aquests perles, agafant-se a la bandera del Regne Unit per no caure del bloc de pisos i morir esclafat. Finalment, de qui és culpa de que la societat tingui aquest nivell intel·lectual i moral? Ara bé, Attack the Block, que beu de la immediatesa dels Goonies (això sí, la única similitud amb els xavals del film de Richard Donner són les bicis), la foscor dels Critters, és l’exemple més evident de com canvien els temps: avui en dia, la pèrdua de la innocència i la idea ’em menjo el món’ comença amb un mòbil a la mà. I sobretot, de l’evolució que ha patit el cinema entès com un entreteniment pla. Pel tipus de film que és, destacar la llum; ombres, contrallums, clars i obscurs, allunyant-se de la foto típica d’aquest tipus de productes, sovint propera a la d’un anunci de texans. Another Earth de Mike Cahill és un film de caire religiós, explicat de forma aparentment innocent però que amaga un rerefons basat en un déu totpoderós que ens vigila. De factura preciosista i vocació espiritual, el film explica la il·luminació que viu Rhoda anys després de patir un accident de cotxe, mentre pensava en la possibilitat de que hi hagués un altre món. Saint de Dick Mass recupera el discurs dels Twisted Tales, en una edició on les revisions a contes infantils no es troben a faltar. Aquest cop, l’holandès, director d’Amsterdamned: El misterio de los canales, Presa de pánico i The Shaft, entre d’altres, marca al calendari el 5 de desembre, presentant-nos a un Sant Nicolàs bastant bèstia, cafre, caspós i amant de l’slasher propi d’una dècada més que recurrent en aquest festival: els vuitanta. El film es presenta com el que és de forma directa i honesta, actituds que sempre s’agraeixen. The Yellow Sea de Na Hong-Ji es podia comparar a The Unjust, per trama, atmosfera i sobretot, pel pols narratiu que mostra un cineasta, que com el seu compatriota Ryoo Seung-Wan, beu del cinema policíac dels setanta i dels vuitanta. Però el film de Na Hong-Ji va més enllà, i a través d’uns personatges més sorprenents i impactants, un muntatge esplèndid i una trama hilarant, profunda i compacte, amb tocs de l’Scorsese d’El cabo del miedo, del Mann de Heat, i sobretot, d’un cinema que entreté per la seva categoria narrativa i cinematogràfica. Sec, dur, frontal, amb un ritme trepidant i inquietant, el film penetra a la vida d’un home que ha de matar per recuperar a la seva dona. Un entreteniment ple d’intensitat, bales i transparència. Hara Kiri: The Death of a Samurai de Takashi Miike és un altre gir a la inesperada i imprescindible trajectòria de l’autor d’Audition i 13 Assassins, entre d’altres. Aquest cop Miike, amb més pressupost i una vocació menys seca i bruta, per dir-ho d’alguna manera, que per exemple al citat film que fa poc hem tingut la fortuna de veure a les sales comercials, experimenta amb un 3D elegant i útil, per narrar la història d’un samurai que vol posar fi a la seva vida. Aquest estilitzat film d’Hara Kiri (Sepukku) de Masaki Kobayashi ens ofereix la cara més amable i convencional de Miike. Ara bé, la facilitat que té el japonès per explicar històries és indubtable, i tot i que alguns preferim l’altre Miike, o bé el més radical o bé el més clàssic, és inevitable deixar-se embriagar pel seu estil, sigui quin sigui el to del film. Reescrita per Kikumi Yamagishi, el film és més curt que l’original, la trama és més directa, i el resultat és bastant menys impactant: menys intensitat, menys trepidant, més còmode de veure, i tot i que sap greu dir-ho, i tot i l’apuntada capacitat narrativa de Miike, es fa un pèl farragosa. EL director de Full Metal Yakuza, Gozu, Waru, Suzuki Western Django s’atreveix amb tot. Quan es posa seriós, és infal·lible. Quan mostra altres cares, com la que també mostra a Ninja Kids!!! (també presentada a Sitges, en la línia de Crows Zero), sembla que jugui a una altra cosa. Guilty of Romance de Sion Sono s’endinsa a la ment buida d’una dona avorrida amb el seu matrimoni i que opta per deixar-se endur per les seves ganes d’obrir-se de cames i recuperar els coits perduts. Acaba en el món del porno, i el film potser farà gràcia a aquells que varen trobar interessant Enter the Void de Gaspar Noé. Emergo de Carles Torrens, amb guió de Rodrigo Cortés és un altre film sobre cases encantades, amb una economia de recursos que acaba per ser atractiva. Curta, sorprenent i amb uns quants ensurts, l’exercici de terror de l’autor de Plou a Barcelona assoleix el seu objectiu, que és que l’espectador es posi a la pell d’uns científics que van a una casa posseïda a estudiar uns fenòmens paranormals que es manifesten cada cop de forma més violenta. Bellflower d’Evan Godell ens presenta a uns joves adults preparats amb tot el que cal per fer front a una catàstrofe nuclear. Pretensiosa, amb una estèril vocació artística i amb una suposada aparença indie passada per un filtre de videoclip de banda de rock postís, pròpia de la generació Iphone. L’amor apareix a les vides d’aquests, i miracle, veuen que la vida pot ser més complexa. Ara bé, el to, diàlegs i ritme de la pel·li només és apte pels suportin aquest tipus d’entreteniment. Un altre film amb nul·la capacitat per suggerir. The Moth Diaries de Mary Harron adapta la novel·la per adolescents de Rachel Klein, trobant-nos d’entrada un institut amb nova alumna que desperta certes sospites sobre si és o no un vampir. Amb tots els clixés que un es pot trobar en un telefilm d’adolescents, la directora d’American Psycho s’endinsa en trames, sub-trames i algun que altra flashback de forma inconnexa, en un intent de capítol de sèrie de terror per nens sense criteri del que no es pot rescatar res. Mirages de Telal Selhami, venuda com una barreja de Cube, El Resplandor i Lost acaba per ser un capítol d’aquesta sèrie, però d’aquells en els que els no-fanàtics acaben per llençar la tovallola. Un inici amb certa mala baba, perquè els cinc protagonistes han de lluitar a mort per una feina a una multinacional, després de realitzar una entrevista. Cinc personalitats ben diverses, la foto, estil i aparença de Lost, un metratge excessiu, i una trama de les que un, o és un seguidor incansable d’aquest tipus d’artefactes, o res a fer. Red State de Kevin Smith, la guanyadora, tot i que d’entrada sembla ser un film més d’adolescents a punt de viure una terrorífica nit, és quelcom més. Sense ser res de l’altre món i sense anar al fons de la qüestió, la mofa seriosa a tots aquells fanàtics cristians que defensen el lema vida, família i castedat resulta realment demolidora. El film es pixa a la mentalitat de moviments com el tea party, representat d’alguna manera per un excel·lent Michael Parks i la seva tropa de fidels. El guanyador al premi com millor actor interpreta un pastor militant i militar preparat per matar a tot aquell que no segueixi la paraula que ell difon sobre déu. Una Melissa Leo massa exagerada no acompanya, però el to de la pel·li, grotesc per moments i sempre agradable quan es tracta de tirar per terra moviments formats per individus com Sarah Palin i companyia, i la perícia narrativa coneguda del director de Clerks, ajuda a que s’arribi al final del film amb més interès que a Dogma. John Goodman com a poli tampoc fa res de l’altre món, però algun que altre moment hilarant, i sobretot, el discurs del pastor als seus fidels un cop han caçat als tres joves a través d’una trampa en forma d’anunci sexual, fan que els 88′ tinguin certa coartada. A letter to Momo d’Hiroyuki Okiura és una simpàtica i artesanal pel·lícula d’animació que ens presenta a una nena, Momo, que vols saber qui era el seu digunt pare, el qual li va deixar una carta a mitges. Melancòlica i potser massa llarga, realitzada pel mateix estudi d’animació que Ghost in the Shell, el film narra la història d’una nena que vol saber de què va la vida, i a mesura de que les respostes es facin més complexes, més dificultats tindrà. Tendre metàfora sobre les dificultats que un es va trobant en el camí que va de la infància a l’adolescència. Okiura, que a més del citat film de Mamoru Oshii ha participat com ajudant d’animació a Akira, i que va debutar com a director a Jin-Roh: The Wolf Brigade, aconsegueix un film més que recomanable per un públic infantil, tot i que els valors que mostra són universals, per tant, sense límit d’edat. The Sorcerer and the White Snake de Tony Ching Siu-tung és una hiperproducció xinesa, cada cop més freqüents i similars entre elles. Amb similituds evidents a la també recent The Flying Swords of Dragon Gate, tot i que no es pot negar que els cineastes xinesos, per filmar batalles èpiques, són tremendament efectius; en aquest tipus de multimilionaris artefactes, o ets capaç de familiaritzar-te amb tanta pompositat tecnologia i tants efectes especials i tants i tants cromes de valor incalculable i d’utilitat més que discutible, o és molt complicat entrar-hi. La trama: una super-lluitadora anomenada Serp Blanca (encantadora Shengyi Huang) ha de salvar a Xu Xian. Fa Hai (Jet Li), un mag maligne, intentarà impedir-ho. En definitiva, un carnaval de salts i efectes. The Prodigies: La nuit des enfants rois d’Antoine Charreyron és una adaptació animada pel cine de la novel·la homònima de Bernard Lenteric, amb guió signat per Mathieu Delaporte y Alexandre de La Patellière, autors de Renaissence. Trabalhar Cansa de Juliana Rojas converteix la crisi en una grotesca combinació d’horror i comèdia, plantejada de forma crua però elegant, a través d’una botiguera a qui el seu establiment li juga una mala passada. Amb una fotografia realista i amb un gran treball d’ombres, l’interès del film es manté fins el darrer moment, aconseguint un equilibri de tensió, crítica social i terror més que destacable. Potser la interpretació minva lleugerement l’impacte d’una pel·li que seguiex la tradició, per una banda de Corman, i per l’altra, de Cronenberg. Sleeping Beauty de Julia Leigh és una elegant i estilitzada proposta que barreja el conte de la ventafocs amb Belle de jour o qualsevol història sobre una dona prostituta. Ara bé, jugar a ser Soderbergh, Coppola i Buñuel a la vegada té molts riscos. L’aparença retro plena d’ impostura i amb una narració inconnexa aturen les expectatives creades d’inici. Gèlida i pretensiosa,  la figura d’Emile Browning, la pompositat, l’esnobisme propi dels temps que corren i la frivolitat de la proposta,…tot resulta massa artificial i artificiós. The Mortician de Gareth Maxwell Roberts sembla una sèries, per foto i narració, resumida en 88 minuts. Thriller on un tatuatge desencadena una sèrie de trobades i situacions, confrontant un treballador de la morgue, un gàngster, un nano curiós i un protagonista curiós i  intrèpid. Record a Crash de Paul Haggis, però intentant esdevenir més crua i fosca. Target d’Alexander Zeldovich és un telefilm rus excessiu en forma, que presenta una societat alternativa, amb tots els luxes i la promesa de la joventut eterna. Però tot es torça, sobretot el pols narratiu de la pel·lícula, que pateix, en gran part, les dificultats per dur endavnt una trama tan previsible com vista, però com sempre, el què importa és com l’expliquen. I Zeldovich no és ni Spielberg, ni Tarkovski, ni el Fassbinder de El Mundo Conectado, és un autor de telefilms cars de factura tan preciosista com polida, que opta per una fredor inaccessible, i que construeix films amb una fotografia tan vulgar com distant. El director de Moscow ofereix la seva particular visió sobre les classes socials, els privilegis, i el luxe, en un pretenciós i impotent retrat de la condició humana. Una altra superproducció russa que no tapa la grandesa de la història del cinema d’aquest país. Carré Blanc de Jean-Baptiste Leonetti és una austera i subtil reflexió sobre els temps que vivim, una reflexió similar a la de Elogio a la Cegera de Saramago, amb reminiscències de 1984 d’Orwell i d‘Un Món Feliç de Huxley, mostrant un món deshumanitzat, violent i amb poca més a fer que vacil·lar els altres i si cal, apallissar-los fins la mort. Una societat repressora condemna a tots aquells que s’atreveixen a jutjar la realitat, encara que sigui de forma indirecta. Un altre detall: als mitjans de comunicació només es parla d’esport. El protagonista, Phillipe, ha optat per adaptar-se, i treballa en una oficina, com un funcionari o oficinista típic: executant ordres, resignat a la seva sort. La seva dona no. I aquest actitud, els comporta problemes. Narració seca i pausada, pocs personatges, però ben definits, diàlegs, els justos i necessaris, en una mostra de que el bon cineasta, sovint, només li cal narrar amb imatges, trama senzilla, però que toca uns quants temes, els que un es pot imaginar d’una societat freda i deshumanitzada, on guanya el que més fort pega, o el que millor feina té, amb una ràdio on només parlen d’esports, i altaveus repartits per la ciutat anunciant naixements i recomanant a la gent què comprar i les virtuts de practicar el croquet. Tot i que pot semblar un film previsible, no ho és en cap moment. Leonetti aconsegueix un film ple de subtext, allunyant-se de la tendència actual de gran part del cine d’avui en dia, on un s’ha d’empassar tons d’escombraries i a sobre, mastegades, sense llibertat per pensar, dubtar i decidir. De factura clàssica, amb una fotografia que recrea un món similar al d’Alphaville de Godard i a l’oficina de Bienvenido a Farewell-Guttman de Xavi Puebla. Atenció a la fotografia de David Nissen, que amb els anys, després de participar en projectes poc recomanables, ha assolit un estil que barreja l’hiperrealisme del fotògraf urbà Gabriele Basilico i del gran Raoul Cotard. Carré Blanc, personalment el film que més m’ha impressionat d’aquesta secció, ve a ser com un Idiocracy sense bromes. Livide d’Alexandre Bustillo i Julien Maury ens situa a la casa d’una anciana, on la cobdícia i la curiositat d’un grup d’amics els provoca unes quantes males passades. Els directors d’ A l’intérieur es mostren menys viscerals i bèsties, però una foto bruta, fosca i incòmode ens fa explorar el costat més tèrbol i misteriós de l’univers vampíric, a través d’una trama amena i pròxima. Aquest punt de partida marca un film irregular amb una ambientació prou treballada (la casa de la iaia té tela) però que aconsegueix una sensació d’horror interessant. Juan de los Muertos d’Alejandro Brugués és una altra incursió en territori zombie, des de la vessant còmica. Diem una altra perquè no hi ha res de nou, tot i que una fotografia similar a la de District 9, alguna brometa simpàtica, el record als caça-fantasmes, passejar-se per La Havana i els dibuixos finals acompanyats de la versió de My Way dels Sex Pistols segur que donarà algun que altre motiu d’alegria als incondicionals del gènere i als que no són tant. El Páramo de Jaime Osorio Márquez, filmada a una base militar situada a 4300 d’alçada, ens trasllada al vell mig d’ una missió militar. Uns soldats amb coeficient intel.lectual limitat i nervis a flor de pell han d’esbrinar què ha passat al grup de companys que havia trepitjat el mateix terreny que ara ells transiten. Distribuïda internacionalment per Wild Buch, el film conté una trama estàtica i uns personatges plans interpretats per actors gens convincents són suficients impediments perquè l’exercici d’angoixa i claustrofòbia del cineasta colombià no rutlli. Tot i que la càmera es situa ben a aprop de l’acció, posant-nos en situació, per intentar crear tensió, realment, el que crea és angoixa perquè mai s’arriba a un final més que previsible. L’antibel·licisme el donem per suposat. Troll Hunter d’André Overal és un fals documental, a mig camí entre The Blair Witch Project i Monsters,que narra les peripècies d’un caçador finançat pel govern que manté a ratlla una colònia de Trolls. El film t’atrapa perquè és tens, nerviós, els perills s’acumulen, i realment, ensurts no en falten. El film s’incia a través d’un incident amb una bèstia, i un grup d’investigadors surt a buscar el caçador i veure com treballa. Filmada essencialment de nit, amb càmera d’infrarrojos, pot arribar a cansar, tant histerisme, i sobretot, els moviments de càmera. Però, els mockmentaries o falsos documentals ja els coneixem, i aquest cop, si no t’atrapa la trama, millor estalviar-se una contractura amb tanta agitació. The Woman de Lucky McKee és un film sobre una nena feral. Sobre aquest tema, entre d’altres, sabem que François Truffaut va realitzar El Pequeño Salvaje, i Werner Herzog l’ El Enigma de Kaspar Hauser. L’exercici de McKee és un film de sèrie Z, amateur, amb altes dosis de sang i del que no es pot dir gran cosa. Potser els incondicionals d’aquest tipus de productes sí s’ho poden permetre, però si ni, millor recórrer als films citats, o evidentment, a la literatura, on el Tarzán d’Edward Rice Burroughs omple qualsevol buit sobre aquest tema. Womb de Benedek Fliegauf aborda el tema de la clonació en clau crítica, reflexionant sobre els interessos econòmics i la moralitat de la ciència. A través d’una història que es podria considerar una deformació del mite de Frankenstein el director húngar col·loca al personatge interpretat per Eva Green en una situació ben retorçada: recórrer a la clonació per fecundar-se en els teixits del seu difunt marit. La criatura és un rèplica d’aquest, i la mare pateix una horrible sensació que barreja l’ amor maternal amb l’ amor carnal, amb record, per tema, a Un Soplo en el Corazón de Louis Malle. Narrada amb pausa i fermesa, amb una diàfana escenificació, la quietud de la càmera i una planificació calmada i assossegada resulta un interessant contrast amb el patiment d’una mare en constant conflicte, que viu la situació com una autèntica tortura. Kill List de Ben Wheatley està emmarcada en la societat d’avui en dia, on la crisi i la mentalitat consumista i no sé per quin ordre s¡ha endut per davant famílies amb feines corrents que varen decidir en el seu dia hipotecar-se de per vida a canvi de viure per sobre de les seves possibilitats. Els protagonistes d’aquest film viuen aquesta situació, i decideixen acceptar una feina ben bruta: matar gent a canvi d’una bona quantitat de diners. Narrada de forma realista i hostil, durant els primers vuitanta minuts ens trobem amb una història interessant, només malmesa per un moment de retrobament amorós contaminat per una balada horrorosa. Posteriorment, la tensió va en augment, però quan arriba el darrer nom de la llista, la forma amb la que Wheatley tanca la trama resulta tan sorprenent com tramposa. Els diners, la forma en la que l’actual sistema ataca la vida de les persones, la reacció de la gent davant de situacions desesperades, aquest exercici d’acció, tensió i sang conté prou elements per enganxar l’espectador, però el gir final resulta excessiu. Ara bé, narrada amb dinamisme, interpretada amb efectivitat i fotografiada amb un hiperrealisme propi del cinema indie britànic, la subtilesa de gran part del 95 minuts acaba explotant pels aires per voler posar un punt i final més que criticable, per forma, fons i sobretot, per l’as que es treu de la màniga.

 

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Leave A Reply