Halloween 2, de Rob Zombie

0

Rob Zombie va acceptar rodar aquesta seqüela del seu Halloween (2007) amb l’única condició de tenir llibertat absoluta per poder portar al seu terreny el personatge que va crear John Carpenter. El director va claudicar a les exigències dels productors, a l’hora de rodar la primera part, entregant una obra, que a excepció del seu primer acte, es mantenia força fidel al clàssic de Carpenter, això sí, impregnat-lo de la sang necessària per a satisfer les audiències d’avui en dia, però que, exceptuant la part on ens narrava la infantesa del despiadat Michael Myers, la resta ens mostrava clarament que el director es limitava a portar a la pantalla l’encàrrec de posar al dia un dels grans mites del cinema de terror. El resultat no obstant, va ser un film força correcte i respectuós amb els seu original, que mantenia un fort pols narratiu marca de la casa del director, però on el món cinematogràfic característic quedava força al marge, exceptuant els excel·lents quaranta minuts inicials. El film va acabar sent tot un èxit de taquilla recaptant només als Estats Units 60 milions de dòlars. Vist això no es d’estranyar doncs, que la productora volgués intentar repetir la fórmula i li proposés al director que reprengués les sàdiques aventures de Michael Myers, però aquest cop el director reescriuria la historia tal i com ell l’entén, portant-lo al seu particular món i sense donar cap tipus de concessió, entregant un film 100% Rob Zombie: salvatge, fosc, sagnant i carregat de visceralitat.

Halloween 2 comença just on acaba la primera entrega, amb l’espectre d’una sagnant Laurie caminant en estat de shock per uns desolats carrers i una ambulància recollint el cos de Micheal Myers, sent aquestes escenes l’única connexió amb la seva predecessora. A partir d’aquí Rob Zombie s’ emporta el film al seu terreny, el mateix on ens narrava la infantesa de l’assassí, convertint-se aquest en una mena de remake del seu propi remake, deixant clar quines eren les seves verdaderes intencions a l’hora de rodar l’anterior film. El director situa els personatges en l’Amèrica que tant li agrada retratar, la de la white trash, i impregna el film de tota la iconografia que ha fet dels seus films autèntics jocs referencials. Laurie ja no viu en una zona residencial de classe alta, sinó en una solitària casa a les afores del poble amb la companyia del sheriff de la localitat la seva filla, i ja no és la nena ‘pija’ de la primera part, sinó una outsider i inadaptada que es refugia en el rock com a espai de fugida. Rob Zombie s’endinsa dins la ment dels seus personatges, marcats tots ells per uns fets passats i un entorn, que són els que al final acaben per dictar els seu destí: una Laurie totalment destorçada psicològicament per les accions viscudes i pel que poc a poc va descobrint que la uneix amb el seu perseguidor; un Michael Myers enquistat en la seva infantesa i en la figura materna, i un Doctor Loomis arrogant i prepotent, convertit en una estrella mediàtica gràcies a explotar i comercialitzar la figura de Myers. Rob Zombie torna a mostrar-nos uns personatges amb una estranya dualitat, restant part de la seva bondat i maldat, tractant-los amb la seva habitual condescendència; els primers assassinats reals de Myers vénen precedits per una brutal pallissa que rep de part d’uns red necks que es creuen en el seu camí, i que decideixen de manera gratuïta donar-li una lliçó per el simple fet de ser un vagabund. Evidentment el director no tindrà cap tipus de pietat amb aquests individus i pagaran cara la seva manera d’entendre la justícia i el món. I és que aquest nou Michael Myers, no és l’assassí sense ànima, ni rostre, que va crear John Carpenter. Aquí, Myers no pot evitar aturar-se davant una gran tanca publicitària on s’anuncia el llibre que ha escrit Loomis sobre ell, en un exemple de la doble moral d’ una societat hipòcrita; la màscara li deixa al descobert mitja cara, i en el seu enfrontament final amb el Dr. Loomis, pronunciarà, a rostre descobert, les seves úniques i explícites paraules, deixant clares les intencions del director d’humanitzar el personatge, i de pas, formular l’eterna pregunta : Qui és realment l’assassí, la persona que sosté l’arma o qui li ha fet agafar-la?

Rob Zombie aconsegueix donar-li la volta amb aquest film a un personatge que molts pensaven que ja ho havia dit tot, o no tenia massa a dir (qui busqui una recreació fidel a l’original, aquest no és el seu film), convertint-lo, com tots els seus personatges, en un producte d’una societat malaltissa i podrida, condensant en Michael Myers el pitjor d’aquella. Halloween 2 és una mostra més de que Rob Zombie és un autor en majúscules (només ell podia atrevir-se a treure-li la seva famosa màscara). Ara bé, el film no està l’alçada de les seves dues obres mestres (sí, heu llegit bé: obres mestres) que són La Casa de los Mil Cadàveres (2003) i Los Renegados del Diablo (2005), però és un film realment notable, que sense cap mena de dubte està a anys llum del que últimament ens ha ofert el cinema de terror, mostrant un director amb personalitat, passió i estil que aposta per l’entreteniment amb fons, i que beu del cinema de Sam Peckinpah (la càmara lenta mostrant l’assassinat d’un dels protagonistes n’és un bon exemple), Lucio Fulci (els obscurs interiors semblen trets d’Aquella Casa al Lado del Cementerio), Roger Corman (les visions on apareix la mare que aterren a Laurie) o del Tobe Hopper de La Matanza de Texas (l’esperit malaltís amb que retrata l’Amèrica profunda o l’angoixa amb que impregna als personatges assetjats).

Inèdita de moment en les pantalles del nostre país (es va estrenar l’agost del 2009 als Estats Units), i pel que sembla així seguirà, a no ser que algun distribuïdor atrevit ens sorprengui, però vist els que tenim per aquí les esperances de poder gaudir de l’últim film de Rob Zombie en pantalla gran són poques. Una autèntica llàstima.

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=cHslouUNi00]

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Leave A Reply