In-Edit 2009: Black Power

1

Dos dels documentals més destacats de la present edició de l’In-Edit, sota el nostre punt de vista, han estat Soundtrack for a Revolution i Soul Power. En el primer s’explica la lluita silenciosa però implacable de la gent intel·ligent i justa reclamant i exigint la igualtat de condicions i oportunitats pels afroamericans dels EUA; la segona és un orgasme visual i sonor que recorda el festival de tres dies que es va celebrar a Kinshasa (aleshores capital de Zaire, coneguda com República Democràtica del Congo des del 1997) a l’any 1974 com a complement de l’event esportiu de la dècada: el combat entre Muhammad Ali i George Foreman, postposat finalment per lesió d’aquest últim.

segregacio_racialSOUNDTRACK FOR A REVOLUTION, de Bill Guttentag i Dan Sturman
Jesse Jackson deia que vivim en una societat on som necessaris sempre i quan siguem útils. Fanàtics ridículs però perillosíssims com George Wallace i racistes com ell, potser els éssers vius de la pitjor calanya, afirmaven que als EUA sempre hi hauria segregació racial. El temps s’ha encarregat un altre cop de posar les coses al seu lloc. Útils i necessaris són personatges com Martin Luther King, com així queda de manifest a la magnífica i dura Soundtrack for a Revolution.

La pel·li ens situa als anys 60. El sud-est dels EUA, sobretot als estats d’ Alabama, Misssissipi i Tenessee, nucli fort dels racistes i terreny dominat per la ignorància i la idiotesa més criminal: Ku Klux Klan, George Wallace, Jim Clark, i energúmens del mateix perfil feien i desfeien com els hi donava la real gana. La població, la majoria limitada intel·lectualment per pensar per sí mateixa, seguia les directrius dels xenòfobs. Por, racisme, pallisses, assassinats, tot valia per sotmetre a la població afroamericana dels estats més segregacionistes. A la barra del bar, hi havia l’esapi per blancs i per gent de color, com els anomenaven; al bus, als lavabos, arreu, hi havia segregració. Encara que no apareix al documental, és fàcil pensar que famosos millonaris com Wilt Chamberlein, la megaestrella de la NBA del moment, no patia atacs racistes; perquè era útil i necessari, però amb una utilitat diferent a la Martin Luther King o Muhammad Ali. Mica en mica, la comunitat afroamericana es va anar organitzant per exigir els seus drets, sempre d’una manera pacífica. Veiem a gent rebent cops de puny i puntades de peu, cubells d’aigua calenta, càrregues policials, però si es podien mantenir conscients, seguien protestant sense mostrar violència.

La comunitat humana, és a dir, la que defensava els drets dels afroamericans, encapçalada per Martin Luther King, al crit WE SHALL OVERCOME, organitzaven concentracions pacífiques reclamant llurs drets. Mica en mica, l’opinió pública i els estats governants per persones assenyades i amb sentit comú, van anar apretant fins que el president Lyndon B. Johnson, el mateix que va el·liminar les excedències per estudis a universitaris i així enviar-los a la guerra del Vietnam, va proclamar que era vergonyós i patètic el que estava succeïnt als estats del sud i es va afegir al crit de WE SHALL OVERCOME. A Martin Luther King el van matar d’un tret a Memphis. La mirada de King en el seu darrer discurs, on diu que si no tens un motiu pel qual morir no val al pena viure posa la pell de gallina. L’assassinat no va canviar res. Com diu un dels entrevistats: “Poden matar el somiador; però el somni mai morirà”.

Mica en mica s’ha ant avançant sobre els drets humans; potser a pas de tortuga, perquè encara hi ha racisme, encara existeix el Ku Klux Klan i encara hi ha imbècils que insulten i fan bormes sobre el color de pell;s ense anar més lluny als camps de futbol. Un documental com Soundtrack for a Revolution es podria passar per escoles, instituts i per tot arreu, per seguir treballant en la idea de que sí, tots som diferents, evidentment, però que tots som iguals, vinguis d’on vinguis, tinguis el que tinguis i siguis com siguis: la qüestiño és saber que la llibertat d’un acaba on comença la de l’altre, i com digué James Brown, “fés-li als altres el que t’agradaria que et fessin a tu“.

ali-brown

soul-powerSOUL POWER, de Jeffrey Levy-Hinte
“Ens vam anar de l’Àfrica amb cadenes i grillets…i tornem com a campions del món de l’esport i com a campions del món de la música
“; paraules del culte i perillós Don King. Muhamad Ali i George Foreman s’enfrontaven pel títol mundial dels pesos pesats a Kinshasa, capital de la llavors anomenada Zaire, organitzat per l’encara totpoderós Don King. Alhora, Stewart Levine i Hugh Masakela, amb el suport de l’omnipresent Don King, volien organitzar Zaire’74, festival de tres dies de música negra. Soul Power, amb imatges paral·leles i algunes idèntiques al meravellós documental Whe We Were Kings, es focalitza precisament en els preparatius d’aquest immens festival, en el que van participar James Brown, Mireia Makeba, The Crusaders, B.B King, Bill Withers, Celia Cruz and The Fania All-Stars i The Spinners, entre d’altres. Lamentablement, qui va financiar el combat entre Ali i Foreman (aquest amb 10 milions de dòlars) i el Festival Zaire’74 fou el dictador Mobutu.

Soul Power és d’alguna forma un annex de When We Were Kings, on Jeffrey Levy-Hinte hi va treballar. El director de Soul Power s’ha encarregat d’escollir i produïr unes imatges amb una força visual i musical tremendes. L’arxiu d’imatges sobre aquells memorables dies a Kinshasa consta de més de 125 hores; el director i productor Levy-Hinte està duent a terme la tasca de separar els fragments dels diferents concerts amb la finalitat de poder oferir tots els concerts del festival per separat. Com ell mateix va explicar en la presentació del documental, la ridícula burocràcia dificulta molt la feina, i encara no sap si podrà acabar-la. De moment, ha presentat Soul Power, un document imprescindible per gaudir del poder del soul i dels seus protagonistes, a més de tornar a al·lucinar amb l’erudició de Don King i el discurs reivindicatiu i provocatiu de Muhammad Ali, i com no, amb el padrí del soul, James Brown.

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

1 comentari

  1. Pingback: In-Edit 2010 | BCNCultura.cat: agenda bcn, llibres, cinema, música, restaurants

Leave A Reply