Després de 61 setmanes en cartellera, el propi Stanley Kubrick va retirar dels cinemes anglesos l’adaptació a la gran pantalla de l’obra d’ Anthony Burgess, La Naranja Mecánica. Bandes juvenils havien adoptat el look i les maneres dels “droogs”; fins i tot van haver morts. Kubrick es va decepcionar més del que ja ho estava amb la condició humana. Warner no va posar cap impediment; volien que el xicot del Bronx continués fent pel·lícules sota el seu segell, i qui li podia negar al creador de Lolita, Dr. Strangelove i 2001 qualsevol cosa que volgués. A més, La Naranja Mecánica ja havia sigut un èxit comercial; només My Fair Lady li havia donat més diners a Warner.
Després de que Terry Southern, escriptor nordamericà amic de Kubrick i guionista de Dr. Strangelove, li regalés l’obra de Burgess quan intentava tirar endavant l’adaptació de la novel·la Napoleon Symphony, també de Burgess, Stanley Kubrick va veure en La Naranja Mecánica una obra que s’adaptava a la naturalesa alegòrica amb la que ell entenia l’art; faria una pel·lícula amb múltiples interpretacions, sense que hagués de dir res sobre el significat. La trama del llibre la sabem tots: Alex i els seus “droogs” formen una banda que arrassa amb tot, en un Londres on el pop art dels sixties s’ha convertit en productes de moda produïts en série. Kubrick com ho narra? De forma implacable i abrumadora, gràcies a càmeres lleugeres, micros que ho captaven tot i així no havia de regravar diàlegs, llums potents que no l’obligaven a buscar la i·luminació ideal en tot moment, música de Henry Purcell arreglada pel sintetitzador Moog de Walter Carlos, la Novena de Beethoveen, l’apertura del Guillem Tell de Rossini accelerada (seqüència del trio que s’organitza l’Àlex després de la visita a la tenda de discs), la interpretació de Malcolm McDowell, i sobretot, al seu talent, que li permetia col·locar la càmera al lloc idoni i crear uns plans i unes seqüències impactants, bells, explícits i definitius, com per exemple, el contrapicat amb el que un Àlex sol i perdut descobreix que els policies que l’estan apallissant són els seus estimats “droogs”, que han hagut de deixar l’uniforme blanc per passar-se a l’uniforme blau de la policia.
Captivadora, profunda, freudiana, magnètica, sarcàstica, cínica, còmica, violenta, narrativament inquietant, explosiva…són tants els adjectius que li queden bé a La Naranja Mecánica. El millor que es pot fer és aprofitar l’oportunitat de tornar a veure en pantalla gran una de les obres més importants d’un dels grans mestres del cinema; després, que cadascú trïi l’adjectiu que vulgui. Aquest divendres es reestrena La Naranja Mecánica d’ Stanley Kubrick, una obra intemporal d’un artista genial i tan atrevit com honest.
A continuació, un extracte del documental Stanley Kubrick, a life in pictures; són els 10 minuts on s’explica com es va fer La Naranja Mecánica.
[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=FhQteCJY0pE]