La venus de las pieles, de Roman Polanski

0

La venus de las pieles, de Roman Polanski“Li resulta més fàcil a la imaginació formar un infern amb el dolor que un paradís amb el plaer.”

Antoine de Rivarol

Estem a París en una nit de tempesta, algú avança corrent pel carrer. De repent, tomba cap a la dreta i entra dins d’un teatre, travessa el vestíbul i s’endinsa pel passadís dins de la platea, on es troba en Thomas, un home d’uns quarenta anys, cansat i amb la intenció d’anar-se’n. L’home s’ha passat tota la vesprada fent audicions a joves actrius per protagonitzar l’obra que ha adaptat, una versió de La venus de las pieles, de Leopold von Sacher-Masoch, parde del terme masoquisme, gràcies a aquesta obra, tot un clàssic de la literatura publicada el 1870. Descobrim a Vanda, que ens està convidant a viure aquesta comèdia-drama que comparteix nomb amb la protagonista de la novel·la, una dona d’uns quaranta anys, atractiva i de personalitat aclaparadora. Després de la negativa de Thomas a fer-li una prova, ja que Vanda arriba tardíssim, la dona, gràcies a les seves armes, convenç l’home perquè li faci el càsting. D’aquesta manera comença la nova pel·lícula de Roman Polanski, autor de gran prestigi internacional gràcies a una de les filmogràfies més importants de la història del cinema, inaugurada amb El cuchillo en el agua (1962), el seu debut rodat en Polònia, terra d’acollida on va aprendre l’ofici, sent un dels destacats a la fornada d’estudiants de l’ Escola de Lodz integrada per Munk, Wajda, Zanussi, Skolimowski, Kieslowski… A aquesta nova cinta torna a adaptar un text teatral, com ja havia fet en la seva darrera pel·lícula, Un Dios Salvaje (2011), de Yasmina Reza, on dos parelles burgueses de mitjana edat discutien per una disputa originada pels seus fills en el saló d’un luxós pis de Nova York. En el seu darrer film adapta l’obra Venus in fur, de David Ives, amb qui signa el guió, com ja havia fet amb l’anterior. La venus en las pieles, és una faula contemporània que fa una intel·ligent reflexió sobre l’amor, el sexe, el desig, la seducció, la submissió, el poder i les relacions de dependència que s’originen entre uns éssers sobre els altres, sense oblidar la identitat, un dels temes més recurrents en l’obra del realitzador franco-polonès. Qui som realment? Quines màscares fem servir diàriament davant els demés? Polanski tanca els espectadors en només un espai, un únic escenari, -que es tracta de l’anterior obra representada, una versió musical de La diligència de Ford-, comptant amb l’ajuda de només dos personatge; fantàstics els dos intèrprets, per un costat a Emmanuelle Seigner, en un personatge de femme fatale molt seductora, i per l’altre, un Mathieu Almaric, l’intel·lectual seduït, com alter ego del propi Polanski. Un viatge al nostre interior que ens sedueix a través d’aquest joc enverinat sobre l’art dins de l’art, de l’art de l’adaptació, que juga amb nosaltres a través de les mentides, les aparences i les falsedats que ens envolten en la nostra vida quotidiana. El realitzador ens condueix oferint un discurs on barreja diversos gèneres, ple de racons i esquerdes que desconeixem on comencen i on acaben, on no falten homes transvestits i dones adoptants rol masculins en una dramatúrgia sorprenent. Estem davant d’un cineasta que ha arribat als vuitanta anys i ha passat del mig segle de càrrera en plena forma. Les pel·lícules de Polanski són estudis psicològics que exploren els comportaments i actituds humanes, presentant personatges en situacins límit i inesperades, que es mostren amb màscares davant nosaltres i dels que no sabem res i per tant, desconeixem realment quina és la seva veritable personalitat, en un profund joc de nines russes i capses xineses. Potser el veritable joc de viure sigui un camí per a conèixer-nos a nosaltres mateixos…

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Leave A Reply