L’Alternativa 2011: Cinema, autoria i esperit crític

0

La divuitena edició del Festival de Cinema Independent de Barcelona, L’Alternativa, ha tornat a confirmar, un any més, que es tracta d’un certamen amb una vocació cinèfila indiscutible. El públic més interessat en la independència i el compromís amb el setè art ha pogut confirmar que sovint els exercicis cinematogràfics més rotunds es troben lluny del circuit comercial, o si més no, exclosos de les vies de distribució òptimes, dominades per artefactes de dubtosa qualitat (només cal mirar la cartellera de la nostra ciutat). Però no parlem d’Estètica ni és qüestió d’apuntar virtuts menyspreant el cinema més dèbil artísticament parlant, sinó de reivindicar, de nou, a un festival com L’Alternativa, perquè permet a un públic més inquiet i exigent amb el setè art i els seus autors gaudir de propostes diàfanes, profundes i entretingudes, amb una voluntat didàctica, reflexiva i cinematogràfica.

La llibertat creativa i de consum són indiscutibles, ara bé, val la pena reflexionar sobre què aporta, a la societat, l’art, la cultura, i en aquest cas, el cinema. Un festival com L’Alternativa promou un altre visió de l’art, del cinema, i en els temps que vivim, segurament, l’art ha d’anar molt més enllà del que van productes de consum gran part dels títols que ara trobem a la cartellera. Aquest festival obre les portes a films que difícilment arribaran a les sales comercials, posant sobre la taula una altra manera d’entendre el cinema, perquè s’atreveixen a tractar temes que semblen ser massa allunyats dels ciutadans. Nosaltres, els ciutadans, ens hem de conformar amb un cinema que no aporta res més que dues hores de crispetes? O bé, hem d’exigir un cinema compromès amb la vida i l’art, de la mateixa  manera que hem d’exigir als polítics que es posin les piles i que no ens conformem amb el que han fet fins ara? L’Alternativa és l’individu rebel, inconformista, que no té prou amb ser un actor passiu, que apresa i es mostra exigent per assolir un cinema relfexiu, instintiu, i que permeti veure la realitat amb esperit crític, experimental, innovador, reflexiu i cinèfil. Perquè potser cal anar més enllà, i no conformar-nos amb el que som o hem fet fins ara. I no és només un espai cultural anual per cinèfils, ho és per ments inquietes, que tinguin ganes de descobrir que hi ha vida i art més enllà del que un coneix, i amb la que un se sent segur i identificat, i per tant, acomodat.

L’Alternativa també ha estat un espai de consulta, debat, intercanvi i convivència, tant pel públic com per professionals, això com alumnes de diferents escoles de cinema, que ha permès donar a conèixer pensaments, actituds i coneixements a tots aquells que sí han optat per endinsar-se formes no convencionals ni paràsites de la indústria cinematogràfica, amb menció especial per les dues taules rodones celebrades durant el festival. Risc, innovació, independència creativa, crítica, reflexió, són algunes de les paraules més utilitzades per definir aquest festival. Pel que representa, per l’oportunitat que dóna a autors amb mentalitat independent, transgressora i punyent, se li queden curts els adjectius. Però, no siguem ingenus, el món de l’art i la cultura està en mans de la corporació. Només amb actitud i compromís, fugint de comoditats, intransigències, modes, cap-quadrats i esnobismes, com demostra L’Alternativa, podem establir altres formes d’entendre el cinema i la vida.

Algunes de les pel·lícules més destacades, de les emmarcades a les Seccions Oficials, concretament a Llargmetratges de Ficció, han estat Mercados de futuros de Mercedes Álvarez, El premio de Paula Markovitch i La vida útil de Federico Veiroj. Totes tres ens presentes un present desenfocat, tant complexe i cruel que impedeix a l’individu esdevenir com a tal. Mercados de Futuro, amb qui podríem trobar similituds amb Paisajes Transformados de Jennifer Baichwal i Film Socialisme de Godard, però que no ha tingut tanta tirada com aquesta darrera, perquè sempre queda millor dir que un ha vist un film de Godard que un de Mercedes Álvarez, és un exercici a mig camí entre l’assaig i el cinema, que tot i que s’excedeix en el metratge i en alguna que altre seqüència, que acaba per ser un pèl redundant, que suggereix de forma nítida la deshumanització del planeta, així com l’estupidesa que s’instal·la en el dia a dia quan tot gira entorn d’uns mercats i d’uns valors tan frívols com desmoralitzadors. El film de Markovitch, en canvi, personalitza aquest desencís en dues figures, una mare i la seva filla, que viuen en una incertesa descomunal, que a punt està, en tot moment, de devorar-les, sense que ningú s’assabenti; el dolor, angoixa, i penúries vàries, per les que han de passar les dues protagonistes del film, són les que estan passant ara mateix moltes famílies, però, la comoditat de les nostres vides no ens permet aturar-nos-hi. Però, sempre ens queda el cinema, com sembla ser que pensi el protagonista de La vida útil, de Federico Veiroj, un home perdut, inadaptat, perquè no entén res, o potser perquè les entén massa, i que a través de l’art sembla ser que respiri, en un film, el de Veiroj, que potser defineix la sensació del públic assistent a L’Alternativa. Els contrastos mostrats a Las marimbas del infierno, de Julio Hernández Cordón, la barreja d’absurd, realisme, humor i tragèdia de Han Jia, de Li Hongqi, formen part de la generosa i rica paleta de formes i tractament de temàtiques del festival; el primer, a través de la música, dues persones s’hi troben i s’entenen, des de les diferències, arribant a punts de trobada, en un film que reflexiona sobre la importància de la flexibilitat i la transigència dels punts de vista. La guanyadora, la història d’amor Gravity was Everywhere Back Then, de Brent Green, és un auster i experimental exercici realitzat en stop motion, inspirada en Leonard Wood, que més enllà de la factura, sorprenent, almenys d’entrada, no hi he trobat els elements narratius ni temàtics ni la capacitat suggeridora que sí han trobat els membres del jurat que li han atorgat el premi a millor Llargmetratge de Ficció de la Secció Oficial.

Dels Llargmetratges de No Ficció, també dins de les Seccions Oficials, destaquem Blue Meridian, de Sofie Benoot, qui ens aproxima a la realitat dels altres EUA, la dels 50 milions de persones sense cobertura mèdica, la de xifres de misèria pròximes al continent africà, i la oblidada per tots els governs que han anat desfilant per la casa blanca. La metafòrica Day is Done, que recorda a Viajo porque preciso, volto porque te amo de Marcelo Gomes i Karim Aïnouz, vista l’edició de l’any passat, El lugar más pequeño, de Tatiana Huezo, que reflexiona sobre la fortalesa i resistència de l’ésser humà, en aquest cas, a través de les dificultats que es viuen a El Salvador, de la mateixa manera que ho fa Territoire perdu, de Pierre-Yves Vanderweerd, en aquest cap, amb el conflicte del Sahara, viscut pels seus habitants com una lluita interminable on exili, conflictes i penúries són el pa de cada dia d’una situació alimentada pels règims polítics implicats, i La dèrniere année, de Peter Hoffmann, situada en unes coordenades temàtiques similars als dos anteriors, que retrata les vicissituds de la verema a Rasiguères, municipi del Pirineu Francès, en un documental hereu de la tradició de Raymond Depardon. Pallazzo delle Aquile, del director de Piombo fuso, Stefano Savona, amb la col·laboració d’Alessia Porto i Ester Sparatore, és un excel·lent document sobre la falta de democràcia en les institucions actuals, la manca d’actitud democràtica real i participativa dels actuals polítics, acostumats a fer i desfer sense que el poble intervingui més que per anar a votar; el documental mostra com un grup de ciutadans esdevenen incòmodes i anti-sistema pel sol fet de cercar explicacions, de trobar un diàleg amb uns governants massa còmodes, i acomodats, un benestar que sovint provoca indiferència i passotisme, dos dels defectes més perillosos per una democràcia, i que afecten, per igual, a polítics i ciutadans.

Les Seccions Paral·leles han donat, com a mínim, els mateixos arguments i raons per reivindicar L’Alternativa com el festival més cinèfil, social i crític de tots els que es fan a la nostra ciutat. L’espai Traslaciones ens oferia un catàleg de set documentals independents turcs, un cinema tan actiu i com desconegut. Destaquem Ekümenopolis: Ciudad sin límites, d’Imre Azem, un document que denundia els canvis que ha patit Istanbul per convertir-se en una peça més de l’engranatge capitalista, fent èmfasi en l’impacte urbà i mediambiental, El Estambul de Selahattin, d’Aysim Türkmen, que completa l’anterior, mostrant el tracte que ha rebut el barri històric de Sulukule, per culpa de les reformes urbanístiques, i Gündelikçi (Mujer de limpieza),  d’Emei Çelebi, que ens posa a la pell d’una dona de fer feines, i el seu a dia. A Mirades del Sud. Documental Argentí s’han vist films com Parador Retiro, de Jorge Leandro Colás, que observa la vida d’un grup d’indigents, que viuen en un edifici per gent sense sostre, o s’identifiquen idiosincràsies similars, però on no falten discussions i problemàtiques derivades de les dificultats per adquirir una tranquil·litat emocional i un elemental dret a la vida. Els altres films que s’han vist dins d’aquest espai dedicat al cinema argentí han estat Fotografías, d’Andrés Di Tella, emotiu viatge per la vida d’una dona inquieta i viatjada, La palabra empeñada, de Juan Pablo Ruis i Martín Messetti, que fa memòria per recordar els darrers any de l’internacionalista Jorge Ricardo Massetti, Gorri, de Carmen Guarini, dedicat a la vida i obra (i conflictes entre aquests dos) del pintor Carlos Gorriarena, i Pulqui, un instante en la patria de felicidad, d’Alejandro Fernández Mouján, sobre el primer avió de reacció de l’època de Perón, símbol d’una felicitat potser massa hipòcrita i falsejada, valorant les dificultats que va viure Argentina durant el segle XX, amb sis cops d’estat.

Patricio Guzmán i Alan Cavalier, ajudant de direcció de Louis Malle, per exemple, a Ascensor para el Cadalso, han estat dos dels protagonistes del festival, amb dues seccions dedicades a la seva personal visió del cinema, a través de films com Nostalgia de la luz, Madrid, i Mon Jules Verne, de Guzmán, i Iréne, Ce répondeur ne prend pas de message, La recontre, Huit récits express i Le filmeur, de Cavalier, on els dos autors mostren camins austers, contemplatius i avantguardistes per explicar i narrar històries on els detalls, matisos i emocions juguen un paper vital a cada enquadre.

L’Alternativa ha ofert altres espais, com les citades dues taules rodones, una dedicada als relats fora de camp sobre Istanbul, on es va debatre sobre la legitimitat de canviar una ciutat de cap a peus perquè així ho exigeix el sistema, i una altra on es va parlar de la forma d’explicar històries d’ahir, avui i demà. Les sessions de curtmetratges, els Petits Experiments, així com la secció Panorama, han estat de les més concorregudes, perquè com a tots els espais i passis de L’Alternativa, els paràmetres fixats però flexibles i ambiciosos traçats per definir un ideari cinematogràfic i social, hi eren de forma irrefutable i contagiosa.

I així hem vist, gaudit i sentit aquest Festival de Cinema Independent de Barcelona, un festival que permet, inclús empeny, a parlar d’art, de cultura, de cinema i de la vida. I aquest és un dels grans secrets pitjor guardats d’un certamen resulta una cita anual ineludible per un públic cinèfil, inquiet i curiós, ni millor ni pitjor que cap altre, evidentment, però que viu amb normalitat la necessitat de gaudir d’un cinema que exprimeixi i experimenti amb les qualitats artístiques, narratives i reflexives que conté.

Us deixem amb el tràiler del Millor Llargmetratge de ficció de L’Alternativa 2011, Gravity was Everywhere Back Then:

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Comments are closed.