Lo que el día debe a la noche, d’ Alexandre Arcady

0

El destí es el que baralla les cartes, però som nosaltres els que hi juguem”
William Shakespeare

Hi havia una vegada un nen àrab de 9 anys que es deia Younes i vivia amb la seva família en un poble a l’Algèria colonial francesa. Quan el seu pare s’arruina, confia el seu fill al seu germà gran un farmacèutic que viu a Oran casat amb una francesa. De sobte, Younes es convertirà en Jonàs i rebrà una educació totalment occidental. Un dia coneixerà l‘Émilie, una noieta francesa que, en aquell instant no ho sap, però li canviarà el seu destí.

Lo que el día debe a la noche, cinta basada en el best-seller de Yasmina Khadra, parla sobre el destí, i també, sobre l’amor, sobre les coses que ens fan viure i, sobretot, ser com som; parla sobre les decisions que prenem i que són, al cap i la fi, la vida que decidim. Arcady, fa una pel·lícula per a tots els públics, barreja el romanticisme amb un cert to de sensibilitat propera però no embafadora, perquè un relat d’aquestes característiques pot caure en històries d’amor fulletonesques i exacerbades. La cinta es deixa veure i quan s’acaba et queda la sensació d’haver vist una història ben prou ben narrada. Es d’agrair, i molt, que Arcady s’obstini en fondre el relat del grup d’amics en la petita vila de Rio Salado, els seus destins, l’amistat que trontollarà per les circumstàncies, sobretot amb l’aparició anys després d’Émilie així com per les vicissituds polítiques, la guerra d’independència que acabarà amb la llibertat d’Algèria al 1962. El nostre protagonista, el fil conductor del relat, Younes/Jonás es veurà apartat del món dels francesos perquè, en cert punt, ell mateix tampoc sap a quin món pertany. Resulta molt interessant com Arcady barreja diferents gèneres i temes que fan que la cinta sigui agraïda en aquest aspecte, el colonial, el romanticisme, la guerra, l’amistat…

Potser la pel.lícula empal·lideix en certs moments pel seu metratge, més de dues hores i mitja. Cada relat té la seva durada, però també ha de tenir en compte el seu ritme, la seva combinació de personatges, les seves relacions, i no oblidar mai que tot allò que s’està explicant va destinat a un públic que ha de participar d’una manera o una altra. Els agradarà veure-la i passaran una bona estona però recordin que no som res més que allò que decidim; així que compte amb el que desitgem que es pot complir.

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Leave A Reply