Mario Monicelli (1915-2010)

0

Va dirigir a grans noms com Totó, Aldo Fabrizi, Alberto Sordi, Sofia Loren, Vittorio Gassman, Monica Vitti, Ugo Tognazzi, Giuliana de Sio, Silvana Mangano, Gina Lolobrigida, Philippe Noiret i Marcello Mastroianni, va conrear una nova mirada cinematogràfica juntament amb el seu amic Dino Risi, i és responsable d’una filmografia amb 65 títols on hi trobem films imprescindibles com Guardias y ladrones (1951), Padres e hijos (1957), Rufufú (I soliti ignoti, 1958), La gran guerra (1959), I Compagni (1963), La Armada Brancaleone (1966), La chica con la pistola (1968), Amici miei (1970), La Mortadella (1971), Caro Michele (1976), Un burgués pequeño pequeño (1978) o Il Marchese del grillo (1981). El nom que hi ha darrera d’aquestes llaminadures cinèfiles és Mario Monicelli, un dels gran protagonistes del cinema italià i de l’anomenada Commedia all’ italiana, sub-gènere que va néixer amb I soliti ignoti, i que deriva del neorralisme italià que havia il·luminat l’escena anys abans gràcies al treball d’autors com els de Cesare Zavattini, Roberto Rossellini, Vittorio De Sicca i Italo Calvino. Si aquests oferien retrats crus de la societat italiana de mitjans del segle XX, sent els guionistes, escriptors i directors referencials d’un moviment vital per entendre el cinema en clau social i artística, Mario Monicelli ofereix una mirada on la intel·ligència, l’humor, dos que sempre van de la mà i un tacte per donar la volta a la misèria i al drama de la quotidianitat més grisa. Si el cinema nordamericà oferia un món com havia de ser (les comèdies de Capra, Cukor i fins i tot els melodrames de Sirk), el neorrealisme italià representava el món tal com era; Mario Monicelli, i Dino Risi, oferien un altre punt de vista, narrant de forma que transgredien en certa manera el sentit general de la condició humana, situant la realitat en una dimensió auto-paròdica de la nostra essència, no prenent-se seriosament res, però respectant absolutament tot. Monicelli era capaç de narrar grans drames amb un to divertit i un humor a prova de bombes; un bon exemple és La gran guerra. El director de la Toscana considerava que Itàlia i Europa havien passat la 2a G.M, per tant, la història era complicada. La influència de la Comèdia de l’ Art i del Renaixement dotaven el seu cinema d’una aire fresc i renovador: ser capaç d’explicar històries desgraciades alternant el to dramàtic amb l’humorístic el situen a dalt de tot del gènere.

Fidel a una manera d’entendre la vida i l’art, el cineasta va viure sempre a un primer pis d’ un edifici del barri de Monti de Roma. El que es considera un artesà del cinema, representava els dilemes de l’home, d’una forma profunda, però sempre, amb la llibertat i força que dóna reconèixer, i amb un gran somriure, els defectes dels personatges, i sí, els que tots tenim. Repassant films com la simpàtica I compagni, on el professor Sinigaglia (interpretat per Marcello Mastroniani) ajuda a uns obrers a combatre les injustícies laborals en un context influenciat pel socialisme humanista de Ignazio Silone o Ugo Betti, un observa la grandesa de Mario Monicelli com autor i director de cinema, però també com a ésser humà. En un film de caire social, el director no alliçona ni fa un drama de la situació de l’obrer davant de l’empresari. Senzillament, troba evident la injustícia que pateixen els afectats del film, i ofereix una mirada lúdica i brillant del món capitalista. Potser, per Monicelli, el drama és no adonar-se de les coses, i evidentment, no poder-les explicar.

Perquè ens farà riure gairebé sempre, per exempe amb Totó, Gassman i Mastronianni a I soliti ignoti; amb, de nou, Vittorio Gassman, Gian Maria Volonte, Catherine Spaak, Folco Lulli, Maria Grazia Bucella, Barbara Steele, Enrico Maria Salerno; amb el grotesc viatge a l’Edat Mitja amb els Brancaleone; o bé, ens farà tastar el drama, amb Tonino Guerra a Caro Michele; no obstant, considero que la gran aportació del Mario Monicelli, tot i que el seu sentit de l’ humor no té preu, és recordar la capacitat que té el cinema per transmetre, emocionar, apassionar i educar. A Amici Miei trobo que hi ha un dels molts moments en els que els personatges parlaven en boca de Monicelli. En aquest cas, un pensament de Perozzi (Philippe Noiret), narrador en off del film, qui, després d’escoltar unes paraules del seu fill referint-se a la immaduresa i imbecil·litat del pare, fa la següent reflexió: Em preguntava si l’imbècil era jo, que la vida la prenia com un joc, o si era ell, que se la prenia com una condemna a treballs forçats. O potser o som tots dos.

L’art no és un ofici; és la forma amb la que s’exerceix un ofici. Ho deia Jean Renoir. I ho deia, per artesans com l’humil Mario Monicelli, qui fins el darrer dia va ser crític, lúcid i inquiet. Un cineasta grandiós; però també una persona exemplar, justament perquè mai va voler ser-ho.

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=5yShgbDeDQw]

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Leave A Reply