La 42a pel·li de Woody Allen, Midnight in Paris, és, com gairebé sempre, un regal pel cinema, pels cinèfils i pels amants de l’obra de La última noche de Boris Grushenko, Recuerdos, Todos dicen I Love You, Melinda y Melinda. Protagonitzada per un excel·lent Owen Wilson, actor predilecte de Wes Anderson, i una notable Rachel McAdams (en el paper d’Inez), el film narra l’evolució d’una parella a punt de casar-se durant un viatge a París amb els pares d’ella, i que a través d’una màgica circumstància, se n’adonen que no té cap mena de sentit que es casin, perquè tenen un punt de vista de la vida gairebé incompatible.
El personatge d’Owen Wilson, Gil Pender, és un guionista de Hollywood amb èxit que sembla ser que està fart d’escriure blockbusters i que està intentant acabar la primera novel·la; la seva passió per escriptors com Hemingway, Fitzgerald, T.S Eliot, i per autors com Cole Porter, Dalí, Buñuel i Picasso, és un dels grans motius pels quals ha volgut anar a París amb Inez i els pares d’aquesta a la capital francesa. Ella, en canvi, com sa mare i el seu pare, són gent corrent que es dedica a guanyar molts diners i a gastar-los en hotels de luxe, en cotxes de gama alta, en botigues de tot tipus… en definitiva: a treballar i gastar.
París és la ciutat que els fa obrir els ulls, sobretot gràcies al gir que fa el film, en un enginy narratiu que evoca al Woody Allen de La Rosa Púrpura del Cairo. Amb fotografia Darius Khondji (Funny Games U.S i My Blueberry Nights, entre d’altres), sent aquest el segon film del director novaiorquès en el que hi participa, (després de Todo lo demás), amb música, entre d’altres, com no, del venerat Cole Porter, Midnight in Paris és, per alguns, el millor film de l’autor de Maridos y mujeres des de Desmontando a Harry. Per mi, un altre exercici de cinema en majúscules d’una filmografia que es podria dividir (obviant Vicky Cristina Barcelona), en obres mestres (unes quantes), grans pel·lis (podríem incloure Midnight in Paris) i notables films. Qui millor que un cineasta que fa pel·lis perquè diu que és la única cosa que sap fer per reflexionar sobre el sovint complicat i incongruent dia a dia?
Les relacions interpersonals i els conflictes interns, de nou, juguen un paper vital en el film. Amb l’ofici i naturalitat de sempre, Woody Allen ofereix un retrat sobri i ple de matisos, en un relat que de nou convida a l’espectador a riure de l’existència i de la realitat, és a dir, a acceptar la vida tal com és i a ser honest amb les decisions que un va prenent. També queden retratades segons quines actituds, com la del personatge interpretat per un dels secundaris més destacats, Michael Sheen, un erudit que no comparteix coneixements, sinó que se’n vanagloria del que sap de forma pedant, patètica i intocable, o el de la mare d’Inez, una dona controladora i manaire que entra a totes les botigues per les que passa. Destacar també el personatge interpretat per Marion Cotillard, una actriu que captiva per presència i dots interpretatives a parts iguals. Finalment, el protagonista, Gil Pender, és ni més ni menys que un dels clàssics personatges de Woody Allen: humil, insegur, ple de dubtes i conflictes, però que resulta honest, amable, natural i profund, com són, realment, tots els films del gran Allan Stewart Konigsberg, obres que entretenen com les que més, i que a més, donen l’oportunitat a l’espectador a pensar sobre el cinema, sobre la pel·lícula i sobre la pròpia vida.
Amb Woody Allen, a més de l’oportunitat de gaudir de la capacitat instintiva i reflexiva del cinema, convida a ser crítics de forma constructiva i divertida. Amb ell, no hi ha lloc per lliçons ni males maneres. Com sovint ens fa entendre el mateix autor, la vida és dolorosa i en alguns moments, fastigosa, però, quina llàstima que s’acabi de seguida. Per què, finalment, la vida, per qui resulta senzilla?
Ens veiem a Bop Decameron.