Oslo, 31 de agosto, de Joachim Frier

0

Oslo, 31 de agostoAdaptació lliure i portada actualitzada de la novel·la El fuego fatuo, del contradictori i aspirant a dandi Pierre Drieu La Rochelle, autor maleït i de final fatal, amic d’André Malraux i dels nazis. Ara bé, seria injust quedar-nos amb el seu intolerable tarannà feixista dels darrers anys. L’autor va ser capaç d’arrodonir una interessant novel·la que va créixer de la mà de Louis Malle, que la va adaptar sota el mateix nom el 1963, en un drama protagonitzat per Maurice Ronet com Alain Leroy, acompanyat de Léna Skerla, Yvonne Clech i Hubert Deschamps, entre d’altres. En aquell film, se’ns mostrava a un home alcohòlic que passava revista a la seva vida, en un intent de trobar l’entusiasme necessari per recuperar la seva vida. Gairebé mig segle després, Oslo, 31 de agosto, del noruec Joachim Trier, canvia Alain, per Anders, l’alcohol per drogues, París per Oslo, i alguna cosa més, convertint el darrer dia d’agost en una nefasta crònica crepuscular.

Per algú que no es veu capaç d’encarar de nou la vida, potser una darrera esperança perquè trobi forces per fer-ho és que sigui capaç d’entendre que deixarà una taca indeleble en el cos d’aquells a qui ha conegut, frase final del film de Malle. Anders teòricament està rehabilitat després d’una cura de desintoxicació, i decideix anar a veure al seu cercle d’amics i coneguts en el seu primer dia de permís després de molt de temps. Com si es tractés d’un rèquiem a sí mateix, d’un comiat involuntari i (in)conscient, recorre els carrers d’Oslo i dedica el seu temps a amics, coneguts, i d’altres persones que per casualitat o no s’han interposat en el seu camí. Des del pròleg, construït a través d’imatges de la capital noruega i la veu en off d’amics que recorden situacions i moments amb Anders tan positius com negatius, el director juga amb els contrastos contínuament, mostrant un personatge desubicat i fora de lloc. El seu entorn no l’ha esperat, la vida ha continuat, i el seu desassosseg queda palès en escenes com la del cafè, on se senten converses vàries i ell queda absort i gairebé com si fos invisible, exclòs de la realitat, i la càmera el mostra en primer pla desenfocat, i de fons veiem els clients del cafè enfocats. Està en el moment equivocat i en el lloc equivocat. Ha de guanyar-se la gent de nou, començar de zero. Com a ionqui en va fer unes quantes, des de robatoris a crear controvèrsies. Abans feia gràcia fins que es va passar: ara és el moment de demanar perdó. Ningú li farà saber, ningú vol trencar l’harmonia amb la que viuen, donant a entendre a Anders que ell no és més que una incòmoda reaparició. Des de l’intent frustrat de suïcidi a l’entrevista per recuperar un lloc a la societat, la seva situació anímica resulta d’una inestabilitat anguniosa. La càmera segueix el protagonista amb una distància pròxima però respectuosa, l’elegància de la fotografia, escrivint la melancolia i el dolgut i esmaperdut sentir d’Anders. A destacar el paper del so, clau en els canvis de perspectiva i en redundar en la incomoditat, desconnexió i la sensació d’Anders d’estar descol·locat i fora d’onda en tot moment.

Oslo, 31 de agost, mostra un personatge que viu una realitat, dins d’una altra realitat, la dels altres, incompatibles entre elles per múltiples circumstàncies. Poderosa i subtil interpretació d’Anders Danielsen, submergit en un món desconnectat dels altres; excel·lent la capacitat narrativa de Frier, qui amb la càmera escriu, suggerint la desafecció i estat vital d’Anders. El film del 2011, està destinat a ocupar el mateix lloc que el recordat film de Louis Malle, com una d’aquelles pel·lícules capaces de mostrar el buit existencial més absolut i desolador.

 

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Leave A Reply