En un moment donat d’aquesta pel·lÃcula, Marta, la mare, li diu al seu fill Junior de 9 anys que no se l’estima; aquest li contesta que ell tampoc l’estima. La tercera pel·lÃcula de la directora veneçolana, MarÃa Rondón opta per un tractament formal senzill, però, alhora complex en la seva dramatúrgia. La realitzadora ens parla sense embussos de les difÃcils relacions entre una mare jove i el seu fill gran. La mare no el defuig, però tampoc l’accepta. La història és ben senzilla, Junior somia amb tindre els cabells llisos i convertir-se en un cantant famós. La mare, una jove vÃdua que té un altre fill més petit, un nadó, tira cap endavant amb l’ajuda a les veïnes amb el pes d’una relació molt tensa amb la seva sogra; per rematar-ho tot, es desfoga mantenint encontres sexuals furtius amb un veÃ. L’únic propòsit de la mare es recuperar la seva feina, ja que va ser despatxada per indisciplina i que no se’ns explica, però que intuïm. Junior, en canvi, fa tot el possible per veure’s bell perquè la mare el vulgui, no el tracti amb tanta rancúnia. Complicat objectiu per a un nen no se sent estimat i que se sent sol. L’únic consól que troba es amb una veïna de la mateixa edat amb la qui passa estones, i amb la iaia que vol quedar-se’l. La caòtica Caracas reflexada en l’à nim d’uns éssers que porten vides asfixiants i viuen en edificis multifamiliars apinyats com si fossin sardines fa la resta, actuant com irreversible metà fora d’un paÃs en estat ruïnós emocional. Sorprenent i magnÃfic al·legat contra la intolerà ncia que fa de la seva senzilla la seva millor arma, per parlant-nos des de la intimitat de la necessitat d’acceptar-nos per damunt de tot, i d’acceptar als demés, independentment de quina sigui la seva condició sexual. La ciutat sudamericana no està tan lluny d’aquelles ciutats sagnants i desfetes d’una violència latent, que van retratar Pasolini i De Sica, metròpolis on es barrejaven de forma seca i abrupta la condició humana més cÃnica i precà ria. Potser, Marta també és una vÃctima i la seva condició de mare vÃdua, que ha de fer front a totes les despeses familiars, sense cap mena d’ajuda, la trasbalsa i no troba la manera d’ajudar-se a sà mateixa i tindre cura del seu fill major, i es incapaç de trobar l’amor i  paciència necessà ria per escoltar-lo i ajudar-lo, en el seu complicat camà per a convertir-se en un ésser adult sense cap mena de carència emocional. Guardonada amb la Conxa d’Or a l’últim Festival de Sant Sebastián en un jurat presidit pel prestigiós realitzador nord-americà Todd Haynes, Pelo malo, Pelo malo és una cinta necessà ria que ens pregunta una qüestió força fonamental en la societat contemporà nia: ¿L’amor d’una mare és instintiu o un deure social?
Pelo malo, de MarÃa Rondón
0
Comparteix