Pelo malo, de María Rondón

0

pelo-malo-cartelLes ferides emocionals.

En un moment donat d’aquesta pel·lícula, Marta, la mare, li diu al seu fill Junior de 9 anys que no se l’estima; aquest li contesta que ell tampoc l’estima. La tercera pel·lícula de la directora veneçolana, María Rondón opta per un tractament formal senzill, però, alhora complex en la seva dramatúrgia. La realitzadora ens parla sense embussos de les difícils relacions entre una mare jove i el seu fill gran. La mare no el defuig, però tampoc l’accepta. La història és ben senzilla, Junior somia amb tindre els cabells llisos i convertir-se en un cantant famós. La mare, una jove vídua que té un altre fill més petit, un nadó, tira cap endavant amb l’ajuda a les veïnes amb el pes d’una relació molt tensa amb la seva sogra; per rematar-ho tot, es desfoga mantenint encontres sexuals furtius amb un veí. L’únic propòsit de la mare es recuperar la seva feina, ja que va ser despatxada per indisciplina i que no se’ns explica, però que intuïm. Junior, en canvi, fa tot el possible per veure’s bell perquè la mare el vulgui, no el tracti amb tanta rancúnia. Complicat objectiu per a un nen no se sent estimat i que se sent sol. L’únic consól que troba es amb una veïna de la mateixa edat amb la qui passa estones, i amb la iaia que vol quedar-se’l. La caòtica Caracas reflexada en l’ànim d’uns éssers que porten vides asfixiants i viuen en edificis multifamiliars apinyats com si fossin sardines fa la resta, actuant com irreversible metàfora d’un país en estat ruïnós emocional. Sorprenent i magnífic al·legat contra la intolerància que fa de la seva senzilla la seva millor arma, per parlant-nos des de la intimitat de la necessitat d’acceptar-nos per damunt de tot, i d’acceptar als demés, independentment de quina sigui la seva condició sexual. La ciutat sudamericana no està tan lluny d’aquelles ciutats sagnants i desfetes d’una violència latent, que van retratar Pasolini i De Sica, metròpolis on es barrejaven de forma seca i abrupta la condició humana més cínica i precària. Potser, Marta també és una víctima i la seva condició de mare vídua, que ha de fer front a totes les despeses familiars, sense cap mena d’ajuda, la trasbalsa i no troba la manera d’ajudar-se a sí mateixa i tindre cura del seu fill major, i es incapaç de trobar l’amor i  paciència necessària per escoltar-lo i ajudar-lo, en el seu complicat camí per a convertir-se en un ésser adult sense cap mena de carència emocional. Guardonada amb la Conxa d’Or a l’últim Festival de Sant Sebastián en un jurat presidit pel prestigiós realitzador nord-americà Todd Haynes, Pelo malo, Pelo malo és una cinta necessària que ens pregunta una qüestió força fonamental en la societat contemporània: ¿L’amor d’una mare és instintiu o un deure social?

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Leave A Reply