Professor Lazhar: Molta educació i poc cine

PROFESOR LAZHAR. PHILIPPE FALARDEAU

Quan tot sembla indicar que el món viu moments complicats per culpa d’una crisi global de valors, pel·lícules que incideixen en la importància d’aquests abunden i són rebudes amb un beneplàcit potser un pèl excessiu. És el cas de Profesor Lazhar, un irregular exercici autocomplaent que narra les aventures d’un professor nouvingut a una escola del Quebec francès, el qual ha de fer front a una situació tan complexa com inesperada: substituir a una professora que s’acaba de suicidar, i fer-se seus a uns nanos que han d’acceptar aquesta desgràcia.

La pel·lícula es centra en l’arribada del Profesor Lazhar, interpretat per Mohamed Fellag, i en com es desenvolupa la relació d’ell amb els alumnes. La mena de simbiosi que es va creant entre professor i alumnes es basa en un comú respecte que va creixent a mesura de que Lazhar va adaptant-se a les circumstàncies i hàbits de l’escola, on tots els docents són dones, aspecte que per ell, algerí, resulta una novetat per la seva procedència, i també, gràcies al creixement personal i introspectiu de cadascun dels alumnes, que mica en mica van assolint la forma i el fons de les classes del nou professor. Tots aniran obrint nous horitzons, ampliant punts de visa, valors que permeten créixer i evolucionar com a persones, i per tant, adquirir una panoràmica àmplia de l’existència. És interessant comprovar (i com se’ns explica) com el professor, seguint les paraules de Plató, qui afirmava que dos excessos han d’evitar-se en l’educació de la joventut: excés de severitat i excés de dolçor, aconsegueix transmetre la importància d’afrontar els problemes, i de parlar les coses, per dures o incomprensibles que puguin ser, com és el suïcidi de la professora, i vèncer els tabús de la societat, que neixen d’una educació determinada.

Narrada amb habilitat i dinamisme per l’autor de films com No he sido yo, lo juro!, Philippe Falardeau aconsegueix el que és segurament el seu millor treball fins a dia d’avui, tot i que la falta de profunditat en els personatges, la linealitat i predicibilitat de la proposta, col·laboren decisivament per convertir Profesor Lazhar en un simple i correcte film que intenta però no sap com reflexionar envers l’educació, els canvis, la capacitat d’adaptació de nens i adults i algun que altre tema recurrent. Amb música de Martin Léon, qui a través d’una melodia tan infantil com addictiva, la pel·lícula apunta alt, pretén arribar ben lluny, però, acaba per quedar-se a mitges en tot el que proposa.

Fàcilment emotiva i simplement monòtona, la pel·lícula, que va optar a l’Oscar a Millor Pel·lícula de parla no anglesa, intenta copiar el millor de Ser y No Tener i de La Clase; no obstant, cinematogràficament parlant, l’alegria, emoció, intenció, capacitat per suggerir de Nicholas Philibert i Laurent Cantet, queden encara lluny del que de moment, pot oferir Falardeau.

Al nivell d’… Alps.