Professor Lazhar: Molta educació i poc cine

0

PROFESOR LAZHAR. PHILIPPE FALARDEAU

2 estrelles

Quan tot sembla indicar que el món viu moments complicats per culpa d’una crisi global de valors, pel·lícules que incideixen en la importància d’aquests abunden i són rebudes amb un beneplàcit potser un pèl excessiu. És el cas de Profesor Lazhar, un irregular exercici autocomplaent que narra les aventures d’un professor nouvingut a una escola del Quebec francès, el qual ha de fer front a una situació tan complexa com inesperada: substituir a una professora que s’acaba de suicidar, i fer-se seus a uns nanos que han d’acceptar aquesta desgràcia.

La pel·lícula es centra en l’arribada del Profesor Lazhar, interpretat per Mohamed Fellag, i en com es desenvolupa la relació d’ell amb els alumnes. La mena de simbiosi que es va creant entre professor i alumnes es basa en un comú respecte que va creixent a mesura de que Lazhar va adaptant-se a les circumstàncies i hàbits de l’escola, on tots els docents són dones, aspecte que per ell, algerí, resulta una novetat per la seva procedència, i també, gràcies al creixement personal i introspectiu de cadascun dels alumnes, que mica en mica van assolint la forma i el fons de les classes del nou professor. Tots aniran obrint nous horitzons, ampliant punts de visa, valors que permeten créixer i evolucionar com a persones, i per tant, adquirir una panoràmica àmplia de l’existència. És interessant comprovar (i com se’ns explica) com el professor, seguint les paraules de Plató, qui afirmava que dos excessos han d’evitar-se en l’educació de la joventut: excés de severitat i excés de dolçor, aconsegueix transmetre la importància d’afrontar els problemes, i de parlar les coses, per dures o incomprensibles que puguin ser, com és el suïcidi de la professora, i vèncer els tabús de la societat, que neixen d’una educació determinada.

Narrada amb habilitat i dinamisme per l’autor de films com No he sido yo, lo juro!, Philippe Falardeau aconsegueix el que és segurament el seu millor treball fins a dia d’avui, tot i que la falta de profunditat en els personatges, la linealitat i predicibilitat de la proposta, col·laboren decisivament per convertir Profesor Lazhar en un simple i correcte film que intenta però no sap com reflexionar envers l’educació, els canvis, la capacitat d’adaptació de nens i adults i algun que altre tema recurrent. Amb música de Martin Léon, qui a través d’una melodia tan infantil com addictiva, la pel·lícula apunta alt, pretén arribar ben lluny, però, acaba per quedar-se a mitges en tot el que proposa.

Fàcilment emotiva i simplement monòtona, la pel·lícula, que va optar a l’Oscar a Millor Pel·lícula de parla no anglesa, intenta copiar el millor de Ser y No Tener i de La Clase; no obstant, cinematogràficament parlant, l’alegria, emoció, intenció, capacitat per suggerir de Nicholas Philibert i Laurent Cantet, queden encara lluny del que de moment, pot oferir Falardeau.

Al nivell d’… Alps.

 

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Leave A Reply