[Rec] 3: Per fi, una boda diferent

0

[REC] 3 GÉNESIS. PACO PLAZA

2 estrelles

Les bodes a l’estil ‘bodorrio’ són totes iguals. Només canvien els noms dels que es casen i els dels convidats. La resta és sempre el mateix: vídeo repassant vides dels protagonistes, amb la cançoneta de torn martellejant, els ‘ooos’ de la gent, àpat excessiu, algunes vegades més afortunat que d’altres, familiars emocionats, pares controlant, canalla cridant, adults perdent els papers, música insuportable, sessió de ball, regals, parafernàlia, i com no, llista de noces, que no pot faltar de res. Ara bé, sempre falta emoció, i això és el que hi afegeix Paco Plaza a la boda que serveix de nucli narratiu per presentar [Rec]3 Génesis, l’origen de la saga REC, la qual arriba a una tercera part en forma de preqüela que aguanta, si més no, el nivell de la segona part, oferint una digne prolongació dels fets presentats en la merescudament celebrada primera part, la millor de les tres.

El film s’inicia de forma encertada i divertida en forma de vídeo domèstic de la imminent boda de Clara (Leticia Dolera) i Koldo (Diego Martín). Des del clàssic vídeo de boda fotos i música dels dos protagonistes (simple i lúcida aportació al metratge trobat -found footage- propi de la saga), fins a les primeres imatges dels convidats esperant a la núvia, amb la típica desfilada de vestits aparatosos, nervis i situacions pròpies de totes les bodes, contextualitzades i presentades amb gran encert, a través de diferents filmacions domèstiques, centrant-se en les que s’ocupen de la boda, sobretot un dels convidats i el professional que s’encarrega de filmar la boda per realitzar una posterior edició del temible dvd oficial de la boda. Aquesta part inicial de la pel·li recorda a la primer part de [Rec], quan Angela (Manuela Velasco), juntament amb el càmera Pablo s’endinsen en el cos de bombers per fer un reportatge sobre la seva feina. Tot transcorre amb la sorollosa i típica normalitat de les bodes fins que un dels convidats es transforma en un dels dimonis que tanta sang i ensurts han provocat a la primera i segona part d’una saga que ha triomfat i ha influenciat posteriorment, amb diferent sort, en films com Paranormal Activity, Monstruoso, The Last Exorcism, District 9, Troll Hunter, Apollo 18, Grave Encounters, o The Devil Inside, entre d’altres, redundant en una mena de sub-gènere de terror que neix amb El proyecto de la Bruja de Blair, tot i que aquí tindríem debat, perquè en el tema del fals documental de terror segurament Ruggero Deodato tindria alguna cosa a dir. Aquesta tercera part de fet es distancia de les dues primeres parts en quatres aspectes: és menys claustrofòbica, perquè l’acció transcorre en una gran mansió pròpia de grans celebracions, amb evidents moments que recorden els clàssics del gènere zombie, com les persecucions a l’exterior de la casa, on hi ha un gran bosc; és menys crua i violenta, a tots nivells, incloent que en aquesta hi ha més conya i moments on es fonen sang i sentit de l’humor; la càmera: si bé al principi hi ha filmació domèstica a l’estil de les dues primeres, finalment, quan els fets esclaten, la filmació passa a ser la d’un film convencional, és a dir, sense joc de càmeres domèstiques; i per últim: el pressupost es més elevat, els efectes especials són més espectaculars, amb tot el que comporta.

[Rec]3 Génesis de Paco Plaza regala més terror i motius per seguir considerant la saga creada pel mateix director i Jaume Balagueró com un dels grans moments del cinema espanyol dels darrers anys, fenomen que dóna una idea d’on podem situar l’art cinematogràfic al nostre país. Els 80 minuts, dinàmics, entretinguts i amens, d’aquest film així ho constaten. I ja té mèrit fer una tercera part que pretén senzillament que l’espectador pateixi, rigui i passi una estona divertida, que mantingui el nivell, i que no caigui en la repetició contínua sense més motivació que la de prolongar una fórmula d’èxit. L’entusiasme de Paco Plaza per aquest tipus de cinema impregna cada minut de la cinta és indubtable, així com la gràcia per traslladar històries plenes de vísceres i sentit de l’humor gamberro. La vocació i sentit humorístic del director no es pot entendre d’una altra manera: aconseguir allargar la saga d’aquesta manera i oferir moments com el del minipimer a la boca donen fe de tot plegat.

Al nivell de… [Rec]2.

 

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Leave A Reply