Snowpiercer, de Bong Joon-ho

0

Snowpiercer2031. No hi ha vida a la Terra. Està congelada des de fa disset anys després d’una decisió fatal per solucionar el problema de l’escalfament global del planeta. Només hi ha vida a un tren autosuficient que dóna voltes al món sense parar. És l’invent d’un magnat multimilionari, el sr. Wilford, la persona que viu al primer vagó, el vagó del motor del tren, el vagó que tot ho veu i que tot ho control. La màquina d’ Indústries Wilford és l’únic racó del món pels humans que hi viuen. Ara bé, com és d’esperar, hi ha viatgers de primera, de segona, de tercera, de quarta… fins arribar als que viatgen a la cua, i en el que viuen els oblidats, centenars de persones com si estiguessin en un camp de concentració, i han decidit rebel·lar-se, liderats per Curtis (Chris Evans), Edgar (Jamie Bell) i Gilliam (John Hurt). Aquest és el punt de partida d’ Snowpiercer, la primera incursió del director de Memories of Murder, The Host i Mother a la indústria cinematogràfica nord-americana, sense oblidar que és una co-producció també amb la indústria del seu país. Un guió efectiu i conegut, que ens trasllada a les mirades d’Orwell (Rebel·lió a la granja i 1984 al punt de mira), de Philip K. Dick, de Jack London (el conte El enemigo del mundo entero), de J.G Ballard (El mundo sumergido), de John Brunner (El rebaño ciego) i de Takiji Kobayashi (Kanikosen), és la base a través de les quals es construeix una potent i entretinguda metàfora del món que vivim.

La trama d’ Snowpiercer avança sense gaire a destacar durant els primers minuts del metratge. Com si estiguéssim vivint un capítol pilot d’alguna sèrie de la factoria Abrams, la presentació del film és decepcionant. No hi ha gota d’originalitat ni de la mà del director durant una monòtona i sosa presentació de la situació i dels personatges. Tot canvia passats els vint i pocs minuts amb la immensa aparició d’una esplèndida Tilda Swinton en el paper de Mason, la portaveu del sr. Wilford, per tant, del poder. L’actriu crea un nauseabund i sorprenent personatge. Caracteritzada de forma absurda i d’allò més kitsch, sortint més desfavorida que mai, retrata a una funcionària governamental amb mala baba i tota la intenció: pilota i lleial al seu cap, cruel i traïdora amb els que estan per sota, Mason recrea el perfil d’una de les pitjors maneres d’entendre el món, psicòpata classista i amb malaltisses ínfules de superioritat social. El segon punt d’inflexió del film és l’aparició de l’actor Song Kang-ho, qui interpreta a Minsu, ideòleg i artífex de la seguretat del tren, però ja desvinculat de tot per la seva condició ionqui perdut. Noble i fidel a la causa que defensa Curtis, s’unirà al grup amb la seva filla Yona (Ko Ah-sung) a canvi d’infinites dosis d’un potent producte tòxic inflamable que a la vegada és la droga que els dóna ales. Quan Minsu es posa a obrir portes, la pel·lícula adquireix una nova dimensió, creixent cinematogràfica, temàtica, metafòrica i artísticament a tots nivells. Cada vagó es convertirà en una quadre diferent, en una situació inversemblant. Menció especial, per una banda, a la brutal seqüència d’acció quan el tren passa pel pont de Yekaterina, digne de Takeshi Miike, i per l’altra, a la seqüència de la classe amb els nens, on l’absurd i l’humor més negre i àcid s’abracen per deixar ben clar a l’espectador que el que està veient no és un blockbuster més. El director sap jugar amb cada vagó, dotant al film de la diversitat necessària perquè la intensitat i l’interès no decaiguin, i aportant dosis d’humor àcid i punyent crítica social marca de la casa. SI bé és cert ni els personatges ni les interpretacions (més enllà de Swinton) ni la fotografia, tret de moments d’acció realment vibrants, com el ja citat o també el primer canvi de vagó, o situacions esporàdiques on les estridents explosions de color sacsegen per qüestió de contrastos, com el comentat de la classe dels nens o el moment de luxúria de la discoteca, no són res de l’altre món, no podem menysprear el resultat final. La pel·lícula avança amb suficiència temàtica i notable contundència visual. Són més de dos hores de diversió, de les quals més de la meitat són dignes de recordar com els millors minuts oferts pel cinema del gènere en anys.

Tot i la seva irregularitat, un pobre inici i un encallat final de caire filosòfic (home-màquina-déu-sentit de la vida i pinzellades vitalistes de Kierkegaard, socioeconòmiques de Marx i nihilistes de Nietzsche) que no aconsegueixen mantenir el llistó posat durant l’intens i cru desenvolupament de la història, Snowpiercer és una incipient i incisiva intenció crítica del món que vivim. El cineasta sud-coreà,entre d’altres, adapta el còmic Le Transperceneige, de Jacques Lob, Benjamin Legrand i Jean-Marc Rochette, creant una entretinguda i impactant metàfora social. Amb Park Chan-wook en tasques de producció, el film és un notable exercici de ciència-ficció on es posa de manifest que es pot crear un producte entretingut i a la vegada intel·ligent, amb certa profunditat, on l’espectador, a part d’obrir la boca durant les escenes d’acció, hagi de despertar les neurones i pensar sobre el que està veient.

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Leave A Reply