Informe Freedom for Palestina:’To Shoot an Elephant’, d’Alberto Arce i Mohammad Rujailah

0

Alberto Arce és un periodista de Gijón que va cobrir la matança de la Franja de Gaza amb un contracte professional de televisió com a corresponsal, però també d’anar en condició de cooperant de Free Gaza. Ell era un dels 8 periodistes estrangers que es van quedar a Gaza quan va començar la missió Plom Fos per part de l’exèrcit israelita, nom que li van donar a la massacre perpretada a Gaza durant 21 dies. Arce va aconseguir desenfundar la càmera, i amb Mohammad Rujailah, periodista palestí, van sobreviure gairebé un mes sortejant bombes, tirotejos i l’angoixa de la situació per poder gravar 65 hores i així oferir en directe diferit les imatges de l’atac israelita i de la realitat de la vida dels palestins de la franja. El resultat és To Shoot an Elephant, un dels millors documentals que es poden veure, per la factura, per les imatges, i pel contingut de les mateixes.

Dissabte es va estrenar a la Filmoteca De Catalunya, en el marc de la mostra DocsBarcelona, el documental To Shoot an Elephant d’Alberto Arce i Mohammad Rujailah. L’estat d’ànim que et deixa un cop l’has vist és d’una impotència i d’una ràbia desoladores. No hi ha paraules per descriure tot el que expliquen les imatges d’Alberto Arce. El que va viure, veure i sentir, el que ens fa viure, veure i sentir, només es pot entendre si es veu. No podem saber què ha de sentir Arce després de viure el que va viure durant el mes a Gaza, però sí que ho va deixar clar a la Filmoteca, a l’explicativa introducció que va fer abans del passi del seu documental: Arce no només volia informar i fer un exercici de periodisme; ell vol, pretén, i queda clar després de veure To Shoot an Elephant, dir què pensa i què opina a través de les imatges, per tant, ell té un punt de vista i així ho demostra amb la càmera, una mirada de denúncia màxima i de crítica total i objectiva per assenyalar amb el dit directament a la cara dels màxims responsables d’aquesta barbaritat i injustícia que és la que es viu a Palestina i més concretament a la Franja de Gaza: Comunitat Internacional. I el mateix diu, clar i en àrab, Mohammad Rujailah durant el documental mentre tots dos observen com una nau amb tota l’ajuda humanitària de la ONU es crema sense remei, per culpa de les bombes de fòsfor blanc, una de les armes il·legals utilitzades per l’exèrcit israelita, així com les bombes ‘de racimo’ i les bombes amb efecte de succió. El que també es desprèn en la sensació d’incredibilitat i d’estupor d’Alberto Arce, la mateixa amb la que deixa a l’espectador. No pot ser veritat, no pot ser veritat, et repeteixes. I ho és. És veritat. Aquesta era la situació de Gaza durant la massacre Plom Fos. Aquesta ha estat la situació de Gaza des de 1948. Aquest és la situació de Gaza.

El documental comença amb una imatge que descriu perfectament el que Alberto Arce anomena periodisme empotrat. Durant els 112 minuts, Arce i Rujailah va empotrats a una ambulància, la major part del temps, o a un cotxe, o bé per les parets de Gaza. En tot moment, el perill és tant imminent com imprevisible; les bombes i els trets sonen sense que ningú pugui fer res. L’estat d’alerta és màxim, i fins i tot quan sembla que estan fora de perill, no ho estan, com quan esclaten dues bombes al pati de l’Hospital Al Awda de Media Luna Roja de Palestina i una a 100 metres del mateix, en el mateix moment en el que Alberto Arce i Mohammad Rujailah comentaven amb un dels conductors d’ambulàncies que es juguen la vida recollint ferits qui és el sentit de la vida quan es viu un dia a dia com el dels habitants de Gaza. Els testimonis que Arce va recollint, de manera aleatòria, són dantescos i reals; en la situació que viuen a Gaza, qualsevol persona pot posar la pell de gallina amb les seves vivències, com Joe Sacco va fer per crear el seu còmic Palestina: En la Franja de Gaza, qui va estudiar i observar sobre el terreny la situació del gairebé milió i mig que sobreviuen a la franja. Alberto Arce, com li va passar a Sacco, troba gent amb ganes d’expressar el dolor que sovint els mitjans de comunicació amaguen o no veuen per no ser-hi presents. I la tensió en tot moment és indescriptible: un exemple és el moment en el que una ambulància es dirigeix a recollir ferits i morts. La situació és la següent: l’ambulància aturada a 20 metre d’un cadàver; se senten trets, i els infermers intenten sortir a recollir el cos que roman al terra; Alberto Arce totalment empotrat a la part de darrera del vehicle i enquadrant com pot la situació i amagant la càmera perquè si el veien filmant corria el perill que l’exèrcit israelita disparés; finalment els dos infermers sorten a correcuita amb la camilla, recullen el cos, i quan estan a 5 metres de l’ambulància, ¡pam, pam, pam!, uns trets passen ben a prop, i un tan a prop que fereix a una cama a un dels infermers. Les bales isralistes no permeten recollir el cos, i l’ambulània marxa pitant.

To Shoot an Elephant narra sobre el terreny què passa a Gaza. Les voltes que li he donat al documental són imprecises i del tot prescindibles. El documental s’ha de veure i viure’l. Totes les paraules estan de més. Les imatges d’Arce ho són tot. I com diu el cartell del documental: “Quants de nosaltres han de matar perquè reaccioneu?”

Comentaris:

  • Hi ha qui pensa que les imatges que grava Arce als hospitals, amb intervencions d’urgència a nens, alguns d’ells ja moribunds són excessives. És excessiu ensenyar, recolzar un“haz que se enteren”, tal com diu Arce? Cadascú que faci el que vulgui amb la seva vida i qui vulgui optar per tancar els ulls i evitar temes delicats, però de la mateixa manera que hem pogut veure i jutjar les imatges del genocidi nazi, o les de les condicions de vida d’Haití, sense anar més lluny, també hem de veure que es viu a la Franja de Gaza, i més tenint en compte els temps que corren.
  • L’ambaixadora israelita a Espanya ja ha titllat a Arce de pro-Hamás. És la mentalitat de estàs amb mi o estàs en contra. És potser el criteri a seguir per poder participar del circ polític, entre d’altres “grandíssimies” qualitats. El fet d’informar des de Gaza es fa ser pro-Hamás?
  • To Shoot an Elephant és el nom d’un relat curt de George Orwell, periodista i escriptor que havia de cobrir la Guerra Civil Espanyola i al cap d’un parell de setmanes ja va agafar un rifle i es va fer milicià del POUM per lluitar contra el feixisme. Orwell, en aquest relat, suggereix les males maneres de l’imperialisme britànic a través de l’enfrontament amb un elefant que va perdre l’oremus. En definitiva, el que ve a dir és que en un enfrontament entre dues parts, la llei protegeix a qui més autoritat tingui. Orwell va matar un elefant, i ningú es va plantejar a fons el perquè. Arce va comentar senzillament que era un homentage a Orwell, que va lluitar amb un rifle i amb la seva ploma contra els autoritarismes, i ell, al no tenir rifle, ho fa amb la seva càmera.

  • Gràcies a la col·laboració de Guillem L., tenim un recull del que va ser el col·loqui amb Alberto Arce després del passi del documental de diumenge. Aquest és el seu resum:
    • Alguns dels espectadors de la sala es sumen a les felicitacions del periodista de TV3 que ha remarcat que ni ell ni molts colegues van poder estar in situ a Gaza cap a l’Alberto i el seu documental, així com d’altres donen les seves impressions personals. És en una d’aquestes intervencions, quan un espectador comenta que l’ha impressionat molt un moment del documental en que l’Alberto i en Mohammad acompanyen, a tornar a casa, a una família que s’havia estat refugiant dels bombardejos. Una vegada allà el Mohammad mostra a la càmera les pertinences que el pare de la família ha intentat recuperar de la casa del seu germà i veí,bombardejada aquells dies. Entre les pertinences, hi ha la bici d’un nen de tres anys, llibres de contes, teclats d’ordinador…i ironitza dient:”Veieu? Tot això són armes, tancs i mapes militars, és per això que els han bombardejat”.
    • L’espectador no s’explica el perquè de l’atac a civils sense justificació. En aquest punt i després de reflexionar i consultar-ho amb el Mohammad, l’Alberto diu que en alguns dels bombardejos que es mostren durant el documental si que hi havia militars de Hamàs o camionetes amb armament, etc. Explica que en el bombardeig a l’hospital, hi ha un instant on es veu a un home que està amb el personal paramèdic i que aquest home és un integrant de Hamàs, doncs entre les “tècniques militars”de l’organització, hi ha la de tenir les camionetes amb armament al costat dels generadors elèctrics dels hospitals o donant voltes per la ciutat per tal d’evitar que les bombardegin. Tant en Mohammad com l’Alberto, diuen que aquest fet no dóna cap dret a Israel a bombardejar Hospitals, escoles, els magatzems d’ajuda humanitària de l’ONU, etc. L’Alberto explica que no tenia permís per a filmar als integrants de Hamàs, i que per tant no ho va fer.
    • A partir d’aquí, hi ha algunes preguntes destinades a saber quins són els motius que empenyen a Alberto a no parlar sobre Hamàs i les relacions amb ells en el documental. L’Alberto parla clar i sincer, diu que té dos motius: El primer motiu no el pot dir, però deixa caure que no cal ser molt llest per adonar-se que ell ja està a Espanya sa i estalvi, però que allà encara hi ha gent i ell ha de vigilar molt el que explica (per por, suposo, a represàlies, per no revelar informació militar, etc.) en el fons, no hem d’oblidar que estem en una guerra, diu, i ell ha d’anar esquivant les bombes d’uns, i les desconfiances dels altres. El segon motiu és molt clar, diu, textualment: “si jo faig un documental sobre el Barça, algú em preguntarà que perquè no parlo també de l’Espanyol. El meu documental vol ensenyar la situació que viu el poble civil Palestí, i concretament el personal paramèdic”. Queda clar. Alberto fa una reflexió i explica que ell voldria anar a filmar com viuen els Israelites de les ciutats més properes a Gaza, que sovint són bombardejades pels missils palestins, i així donar informació real i de primera mà. Diu però que a Israel no hi ha llibertat de premsa, i que, per tant, no pot fer-ho.
    • Altres coses que es van dir:
    • Només deixarien projectar el documental a Israel si es fa en una institució privada que no rebi cap ajuda del Govern i si deixen que l’Alberto i el Mohammad el presentin.
    • L’Alberto i el director de l’Acadèmia de Cinema de San Francisco, han estat intentant projectar el documental als EEUU. No ho han aconseguit ja que, en la pel·lícula, molts palestins utilitzen la paraula “yehudi”, que per a ells significa Israelita, però que també pot voler dir jueu.
    • Després del bombardeig a l’hospital (Hospital Al Awda) que l’Alberto presencia, contacta amb una cadena espanyola per donar aquesta informació. L’Alberto l’edita i la penja, via satèl·lit, a un servidor al que tenen accés tots els mitjans de comunicació. La cadena en qüestió decideix no utilitzar les imatges ja que prioritza una roda de premsa del primer ministre israelita que estava succeint al mateix temps.

Tota la informació sobre To Shoot an Elephant la trobareu a la web del documental.

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Leave A Reply