‘Up in the air’ i ‘Sobrepasando el límite’: fàbules possibles

0

up_in_the_airDe les estrenes de la setmana, ens quedem amb Up in the Air i Noise, traduïda aquí com Sobrepasando el límite. La primera, Up in the Air, és la nova pel·lícula de Jason Reitman, i una de les que es presenta com a candidates als pròxims Oscars, encara que ho tindrà complicat per evitar que un vídeojoc anomenat Avatar arrassi. El director de Juno i Gracias por Fumar ens ofereix una comèdia amb influències del cinema de Frank Capra i de Michael Curtiz, en una trama que gira al voltant d’un personatge detestable per la feina que exerceix, i encantador per la seva manera de ser… o potser perquè senzillament qui l’interpreta és el gran George Clooney. Aquest, en un paper que barreja al personatge de Michael Clayton i al de Quemar despúes de leer, amb pinzellades i tics d’home nespresso, és l’alma mater del film, gràcies al seu carisma, i com dèiem, interpreta a un paio que es guanya la vida acomiadant treballadors de les empreses de tot els EUA. El seu cap, un sempre solvent Jason Bateman en un personatge que s’ajusta perfectament a les seves condicions interpretatives, dirigeix l’empresa on treballa, que veu com l’època de crisi ha de ser una gran oportunitat pel negoci que dirigeix, ja que els serveis que ofereixen ells, fer fora ‘currantes’, estan a l’ordre del dia. Aquí Reitman marca un gran gol, sensibilizant a l’espectador amb testimonis, narrats en forma de fals documental, posant el crit al cel per la situació econòmica i mostrant l’angoixa del que es queda sense feina, i aprofita per recordar el típic però recomanable ‘reinventar-se o morir’. Remarcar que Vera Farmiga i Anne Kendrick no es queden enrera: la primera és una dona adulta de molt bon veure que com el personatge de Clooney, viu més als aeroports que a casa seva, i quan coincideixen per casualitat, s’enamoren. La segona, Anne Kendrick, interpreta a la treballadora perfecta, la senyoreta Empollona i Perfecta que considera la vida una competició on has de ser sempre el primer en tot, tenir parella a casa sí o sí, i procrear a la mínima, perquè en definitiva, feina i família són la part imprescindible del seu rígid i avorrit esquema mental de vida; la ingenuitat infantil i quadriculada en persona. Els tres personatges, quan es van coneixent, se n’adonen que la vida és molt més del que un pot tenir al cap, i que ser esclau d’una filosofia de vida finalment cansa, i mica en mica, la ‘paradeta’ se’ls hi va desmuntant, a uns més que d’altres. Hi ha una evolució, alguna sorpresa i un gir interessant; tot plegat forma una pel·li d’allò més entretinguda. Amb un to i una fotografia que intenta aproximar-se al cinema de Wes Anderson, a qui encara no se’l pot comparar, per reflexions i per les tonelades de sucre que encara utilitza Reitman, Up in the Air el manté al nivell de les anteriors propostes d’un cineasta-Reitman– amb un punt de vista innocent, ingenu, però certament interessant, sobretot gràcies a una narració atractiva. Tant Juno, Gracias por Fumar com Up in the Air col·loquen a Jason Reitman en la llista de cineasta a seguir.

noise(sobrepasando el limite)Noise, o Sobrepasando al límite, és una mena de còmic, de fàbula, on un home fart dels sorollets que ens acompanyen a tots en el dia a dia de les gran ciutats com Barcelona finalment esclata i decideix posar-hi remei. Indignat per les alarmes de cotxe, per la indiferència dels altres davant d’un problema, que com altres es podrien solucionar si hi hagués iniciatives ciutadanes que diguessin prou a problemes evitables, decideix convertir-se en el Rectificador i dedicar-se a destrossar tot allò al que se li dispara l’ alarma, sobretot cotxes. La seva dona no l’entén, i acaba considerant el seu marit un boig, adjectiu que li posen a qualsevol que lluita sol per una causa. Amb una aparença independent, una narració amb uns flashbacks ben utilitzats, i potser un Tim Robbins que no li sap agafar el to al personatge (m’imagino Ben Stiller fent de Rectificador i em trenco), Noise és un film prou interessant per la forma i el fons de la proposta. Molt divertits els personatges secundaris de William Hurt i William Baldwin com l’alcalde i mà dreta respectivament, interpretant a dos inútils oportunistes  i bastant patètics molt ajustats a la realitat. Les pel·lícules com Noise (per cert, del 2007), senzilles, transparents, innocents i entretingudes i amb missatge, mai molesten, i menys, si prenem nota del que ens comenta: la gent que crida massa molesta; les sirenes molesten; les alarmes molesten; la música de mòbils i de cotxes, sempre insultants, molesten; en definitva, els sorolls evitables, molesten i irriten…No fem soroll, no contaminem les nostres oïdes amb sorolls del tot prescindibles; meeeeeeeerrccciii.

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Leave A Reply