‘Miguel, 15 años en la calle’, de Miguel Fuster

0

Miguel Fuster es guanyava la vida com a dibuixant de còmics des dels 17 anys. Formava part de la plantilla de Norma Editorial, que als anys 80’s assolia un èxit notable amb obres romanticones que no exigien gaire a en Miguel. Aquest es va adaptar ràpidament a un estil de vida sense horaris, amb certa llibertat de moviments, alhora que el permetia guanyar-se la vida amb les seves creacions. No obstant, les nits i les festes van adquirir més protagonisme que la seva feina. Alcohol, paràsits que van de gorra per la vida, nocturnitat d’excessos i amnèsia, van acabar amb el pis de Miguel incendiat, on va romandre un any, fins que el van desnonar.

Miguel se’n va anar al carrer, i hi va viure durant 15 anys. Els carrers de Barcelona, Collserola, i voltants de la província, van contemplar la solitud i desarrelament d’un home que de tenir-ho tot, va a passar a no tenir res. De sentir-se viu, a estar mort en vida. Miguel va patir agressions, va ser tractat com un ésser invisible per gent que no són més que ‘avivadores del rencor’, com així anomena a aquells energúmens que ni miren a la cara a una persona que demana diners, i amb despreci per una bona part de suposats humans, com per exemple mares i pares que aparten als seus fills de la presència d’un indigent, o d’altres, que carregats amb bosses i ignorància, aparten la mirada perquè només volen veure ‘cosetes maques’… La llista de situacions lamentables que va viure Miguel va agreujar la seva situació, i el túnel en el que havia penetrat semblava no tenir final. L’alcohol era la pitjor de les salvacions, perquè quan bebia s’oblidava de tot i el permeti, a durant l’estona que li durava l’estat d’embriaguesa, afrontar el dia a dia. La condició d’alcohòlic el feia beure’s la seva pròpia orina i el seu propi esperma quan no podia comprar-se un tetra brick de vi. 15 anys que no semblaven tenir final, però Fundació Arrels va donar llum a la vida d’en Miguel. Uns voluntaris/cooperants de la Fundació es van apropar un dia a en Miguel, i li van proposar que s’apropés a les seves instal·lacions per intentar tornar a la vida. En Miguel, no sense dubtes ni dificultats, va accedir-hi. Ja fa uns anys que en Miguel no beu, actitud i voluntat que li ha permès tornar a dibuixar.

Miguel, 15 años en la calle, és una excel·lent novel·la gràfica editada per Ediciones Glénat, que es converteix en una baixada als inferns al costat de l’autor i protagonista. De caire autobiogràfic, amb un dibuix ple de força, dolor i romanticisme, l’autor evoca els 15 anys d’amargor, desesperança, que el van fer veure el costat més amarg de la vida i de l’ésser humà. Tot i així, Miguel es queda amb les coses bones, amb la gent que el va ajudar a tornar a recuperar la il·lusió per viure. El paper de la Fundació Arrels a la societat, tot i que no apareix al còmic, és important remarcar-lo; per en Miguel, la seva aparició va ser vital.

A més de ser una gran novel·la gràfica, és un gran exercici de reflexió. Per mi, les lliçons són vàlides quan no volen exercir aquest paper. Miguel, 15 años en la calle, almenys per mi, és una obra formidable en forma, i que alhora, ens endinsa, amb una realitat abrumadora, en la més que criticable condició humana, tot i que l’aportació de gent com Miguel Fuster, em fa creure, com a ell mateix, i com a Hemingway, que aquest món té coses meravelloses per les que val la pena lluitar. Això sí, a vegades, es fa tot tan insuportable, que cal anar revisant la llista de les coses bones contínuament per recordar que sí val la pena. I l’experiència de Miguel Fuster, el seu testimoni, i activitats i mirades a la vida com les de la gent de Fundació Arrels, s’han afegit a la meva llista.

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Leave A Reply