Arrels Nòmades, de Pius Alibek

L’iraquià més català, o el català més iraquià, Pius Alibek, va saltar a la llum pública l’any 2033 arran de la guerra contra l’Iraq. Els mitjans de comunicació de Catalunya el cercaven en tant que persona privilegiada per emetre opinions del que estava succeint en el seu país d’origen, que ell va abandonar l’any 1981. Com tants altres ciutadans, Alibek viu en la frontissa entre les seves arrels familiars ascendents i el lloc en el que s’ha establert i on ha creat una descendència.

Arrels nòmades (La Campana, 2010) és un relat que l’autor ha construït per fer conèixer a les seves filles l’origen de la seva família paterna. Fill d’una família nombrosa d’assiris catòlics d’Ankawa, Alibek narra amb un estil planer però alhora ric les seves vivències d’infantesa, adolescència i joventut: la seva educació en un seminari anglòfon de Bagdad, les seves primeres i innocents trobades amoroses, els estudis universitaris de filologia anglesa, l’interès per el teatre que el va conduir fins a Londres, el dur servei militar en un petit esquadró basat enmig del desert… Les peripècies personals es conjuguen amb el context social i polític iraquià. D’una banda, el lector pren consciència de l’existència de les minories presents a l’Iraq i de la seva coexistència amb la majoria àrabo-musulmana. Alhora, mitjançant les pinzellades de l’autor, hom pot comprendre la forta presència del partit polític Baas (Partit del ressorgiment Socialista Àrab), fundat el 1947 i amb un pes important a l’Iraq i a Síria, on es va posicionar al poder l’any 1963. En tant que assiri catòlic, Pius Alibek mai no es va allistar al partit, condició indispensable per gaudir de certs privilegis. L’últim dirigent baassista de l’Iraq fou Sadam Hussein.

A aquestes alçades ja és innegable que no tots els catalans són originaris de Catalunya. Aquest fet és  aplicable a la majoria d’indrets del globus terraqüi, i és que la gran mobilitat de la població ha desembocat en un ric mestissatge. Arrels nòmades, a més a més d’obrir-nos els ulls a la realitat iraquiana, ens ajuda a prendre consciència de la riquesa que rau en la diversitat dels nostres conciutadans. Car, en paraules de l’autor, “com d’insignificant deu sentir-se qui percep una amenaça en les diferències o en la simple existència dels altres”.