‘La pesca de la trucha en América’, de Richard Brautigan

0

A Filosofías del Underground, Luis Racionero ens dóna una visió del que s’entén per moviment underground. L’escriptor argumenta el vincle que existeix amb les filosofies individualistes, romàntiques, anarquistes i amorals, i un vincle amb les filosofies psicodèliques, les que experimenten amb substàncies que obren diferents estats de consciència, modificant la percepció i el més important, posant sobre la taula el concepte del relativisme de la realitat. Richard Brautigan (Tacoma, 1935-Bolinas, 1984), autor de La pesca de la trucha en América, és un escriptor i poeta del moviment contracultural dels 60 dels EUA, juntament amb Dylan, Leary, Rubin (mirar Do It!, publicat a través de Blackie Books) i Ginsberg, per citar quatre noms i quatre formes diferents d’entendre la contracultura. Brautigan ofereix inclús un altre punt de vista. Com els altres, actua i és autor de la seva vida, una mirada pròpia, vivia al marge de tot, i no ofereix ni moral ni té caire educador; suggereix a través d’un món surreal, trapella, amb un punt de cinisme. I d’aquesta manera ens trobem amb un llibre tan atractiu com imprevisible com ho és La pesca de la trucha en América. Amb aquest títol, Blackie Books inaugura la Biblioteca Brautigan, a través de la que recupera l’obra d’un autor de culte i reivindicat per noms com David Foster Wallace i Chuck Palahniuk.

La pesca de la trucha en América va vendre més de dos milions d’exemplars quan el van publicar al 1967. Era una època convulsa, i com ara, i hi havien uns quants motius per sortir al carrer, i ho feien. La llibertat i la idea de “fer amb la vida el que realment vull” són potser alguns dels conceptes que venen al cap quan es llegeix el llibre, perquè realment, Brautigan, qui va escriure’l al 1961 anant d’excursió amb la dona i la filla, completa una sèrie de capítols on no succeeix res, però passa de tot. I és així com pàgina rere pàgina, un s’endinsa en un gran oceà literari on hi trobem un humor absurd, melancòlic i deslligat de les regles del joc que gairebé tothom segueix. Brautigan parla de les seves aventures pescant, de situacions que va viure a l’escola, de llacunes que realment no ho eren, de ramats d’ovelles estampats al paraxoc del cotxe, d’indigents contractats per recollir cireres, de les reaccions de la Minipesca de la trucha en América, de la fama de ‘L’últim sopar’ entre els presidents dels EUA, de receptes de cuina, de la ciutat de John Dillinger, amb una prosa inclassificable, i salvatge, en el sentit literari de la paraula, si és que existeix. Brautigan descol·loca al lector, amb un punt de vista sorprenent, una expressió única i unes ganes de riure-se’n de tot que s’encomana.

Rebel sense pretendre ser-ho, underground sense adonar-se, Brautigan podríem dir que respira entre Mark Twain, la generació beatnik, la marihuana i l’àcid, Bob Dylan, Timothy Leary, Hunter S. Thompson, Easy Rider, i alguna que altre icona contracultural, per tant, lliure i amoral. Una manera de fer i escriure úniques, sense impostures.

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Leave A Reply