Cançons d’amor i de pluja, el nou recull de contes de Sergi Pà mies, és un eclèctic cofre de sentiments del dia a dia. L’autor de La bicicleta està tica es treu les darreres peces de roba que li quedaven posades per presentar-se a pit descobert a través d’uns relats que passen una vegada rere l’altra per la frontera de la realitat i la ficció amb subtilesa i discreció. No hi ha sorpreses pel camÃ. No calen. El seu inconfusible estil, els temes recurrents d’altres vegades, el to i el ritme amb el que desborda el lector… Intens, emotiu, divertit i cru, Pà mies traça el seu enèsim mapa d’emocions amb la lucidesa, brevetat i claredat que el caracteritza.
Es detecta un Pà mies cada cop més preocupat per la mort. SÃ, també, per l’amor, però, coses de l’edat, la mort es palpa en gran part dels contes, concretament en sis d’ells. La vellesa, l’adéu dels éssers estimats, la memòria dels difunts, i més concretament, la vetlla, el funeral, els actes d’homenatge, i en definitiva el que envolta la mort, és present amb reflexió i pausa. Caut, serè i adolorit, ens trobem, amb permÃs del conte Autobiogrà fic, amb la seva vessant més personal i emotiva, on no hi ha gaire espai pel cinisme ni la broma. Són relats durs, profunds i sentits, d’una vida que se’n va, que no és altre que la de tots, on es nota més que mai la intenció de l’autor de fer literatura de les emocions i els sentiments. El plor, més que mai, o més ben dit, la intenció que el lector es remogui a la cadira, que pateixi, en un sentit literari, que inclús plori, és una de les constants dels relats envers la mort. En canvi, els cinc contes que porten per tÃtol la paraula ‘cançó’, cinc en total, ens acosten a l’amor infeliç, l’amor acabat, reduït a un no res desesperançador i habitual, on la tragèdia hi és però no ho és tant com sembla, i menys quan el temps permet introduir les dosis d’humor necessà ries. Per contrastar, ens trobem amb pÃndoles d’humor, com El col·loqui, Humor, o La tortuga, o d’altres més complexos i particularment dels més rodons, com La vida inimitable (un home que de tant discret desapareix) i el meta-literari Nova York, 1994 (notes per un conte), que trenquen en part la severitat del moment però que permeten encarar els següents contes amb més enteresa. No hi falten pas els relats on del que es tracta és d’indagar en l’absurditat de l’amor i en el relativisme de la vida, on sorgeix el Pà mies més perspicaç i trapella. Curiositats marca de la casa com Agraïments, on reflexiona sobre els agraïments al final de l’obra, Matar el temps, on el narrador pretén precisament això o el relat on la segona persona apel·la el lector, o La clau del son, donen mostra de la coneguda capacitat de Pà mies per jugar amb el lector i amb ell mateix. El darrer conte es titula Posteritat, i Pà mies aconsegueix fusionar tots els sentiments i situacions que ens havÃem trobat en els anteriors relats, tractant la mort, l’amor absurd i la quotidianitat amb el seu pols i to narratiu habituals, més propers al somriure i inclús a la rialla que el plor.
En els seus primers llibres, Pà mies utilitzava la ficció com a font d’inspiració. Sembla ser que Pà mies recorre cada vegada més a la seva biografia i a la dels seus. Pot donar aquesta sensació, i bé, ell mateix ho ha dit sense cap mena de problema. I potser, aquesta és la gran novetat al llarg de la seva trajectòria. Ha esta fidel a sà mateix, i quan el llegim ja sabem que ens trobarem. Per alguns serà una virtut, per altres un defecte. Ara bé, jugar amb la realitat i la ficció, inclús amb la seva condició d’autor i amb la nostra de lector, s’ha convertit en un dels trets distintius d’un dels grans escriptors de contes de la literatura catalana. Cançons d’amor i de pluja, de la col·lecció MÃnima Minor de Quaderns Crema, són tres hores de Sergi Pà mies; o bé, tres hores amb Sergi Pà mies. Ni més ni menys.
