Cançons d’amor i de pluja, de Sergi Pàmies

0

Cançons d'amor i de pluja Cançons d’amor i de pluja, el nou recull de contes de Sergi Pàmies, és un eclèctic cofre de sentiments del dia a dia. L’autor de La bicicleta estàtica es treu les darreres peces de roba que li quedaven posades per presentar-se a pit descobert a través d’uns relats que passen una vegada rere l’altra per la frontera de la realitat i la ficció amb subtilesa i discreció. No hi ha sorpreses pel camí. No calen. El seu inconfusible estil, els temes recurrents d’altres vegades, el to i el ritme amb el que desborda el lector… Intens, emotiu, divertit i cru, Pàmies traça el seu enèsim mapa d’emocions amb la lucidesa, brevetat i claredat que el caracteritza.

Es detecta un Pàmies cada cop més preocupat per la mort. Sí, també, per l’amor, però, coses de l’edat, la mort es palpa en gran part dels contes, concretament en sis d’ells. La vellesa, l’adéu dels éssers estimats, la memòria dels difunts, i més concretament, la vetlla, el funeral, els actes d’homenatge, i en definitiva el que envolta la mort, és present amb reflexió i pausa. Caut, serè i adolorit, ens trobem, amb permís del conte Autobiogràfic, amb la seva vessant més personal i emotiva, on no hi ha gaire espai pel cinisme ni la broma. Són relats durs, profunds i sentits, d’una vida que se’n va, que no és altre que la de tots, on es nota més que mai la intenció de l’autor de fer literatura de les emocions i els sentiments. El plor, més que mai, o més ben dit, la intenció que el lector es remogui a la cadira, que pateixi, en un sentit literari, que inclús plori, és una de les constants dels relats envers la mort. En canvi, els cinc contes que porten per títol la paraula ‘cançó’, cinc en total, ens acosten a l’amor infeliç, l’amor acabat, reduït a un no res desesperançador i habitual, on la tragèdia hi és però no ho és tant com sembla, i menys quan el temps permet introduir les dosis d’humor necessàries. Per contrastar, ens trobem amb píndoles d’humor, com El col·loqui, Humor, o La tortuga, o d’altres més complexos i particularment dels més rodons, com La vida inimitable (un home que de tant discret desapareix) i el meta-literari Nova York, 1994 (notes per un conte), que trenquen en part la severitat del moment però que permeten encarar els següents contes amb més enteresa. No hi falten pas els relats on del que es tracta és d’indagar en l’absurditat de l’amor i en el relativisme de la vida, on sorgeix el Pàmies més perspicaç i trapella. Curiositats marca de la casa com Agraïments, on reflexiona sobre els agraïments al final de l’obra, Matar el temps, on el narrador pretén precisament això o el relat on la segona persona apel·la el lector, o La clau del son, donen mostra de la coneguda capacitat de Pàmies per jugar amb el lector i amb ell mateix. El darrer conte es titula Posteritat, i Pàmies aconsegueix fusionar tots els sentiments i situacions que ens havíem trobat en els anteriors relats, tractant la mort, l’amor absurd i la quotidianitat amb el seu pols i to narratiu habituals, més propers al somriure i inclús a la rialla que el plor.

En els seus primers llibres, Pàmies utilitzava la ficció com a font d’inspiració. Sembla ser que Pàmies recorre cada vegada més a la seva biografia i a la dels seus. Pot donar aquesta sensació, i bé, ell mateix ho ha dit sense cap mena de problema. I potser, aquesta és la gran novetat al llarg de la seva trajectòria. Ha esta fidel a sí mateix, i quan el llegim ja sabem que ens trobarem. Per alguns serà una virtut, per altres un defecte. Ara bé, jugar amb la realitat i la ficció, inclús amb la seva condició d’autor i amb la nostra de lector, s’ha convertit en un dels trets distintius d’un dels grans escriptors de contes de la literatura catalana. Cançons d’amor i de pluja, de la col·lecció Mínima Minor de Quaderns Crema, són tres hores de Sergi Pàmies; o bé, tres hores amb Sergi Pàmies. Ni més ni menys.

 

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Leave A Reply