Cómo hacer bien el mal, de Harry Houdini

Màgic i macarra com ell sol, del gran Houdini ens han presentant la seva vessant artística, obviant el seu costat més rebel i desafiant. De la mà de Capitán Swing, ens arriba la seva classe magistral sobre la subversió i la puteria, Cómo hacer bien el mal, obra publicada originàriament el 1906. A través d’entrevistes a delinqüents i agents de policia, el màgic Houdini dibuixa una reptadora i útil guia amb els mètodes més infal·libles i recomanables per cometre un acte criminal i sortir indemne, a banda de confessar alguns dels seus trucs. Si el crim viu de l’engany i la màgia és engany, la relació ja està feta. I vet aquí com ens retrobem amb alguns  dels escrits més famosos i d’altres no tant d’un mag que va es va convertir en un artista que feia de l’engany un art, convertint-se en un dels personatges més fascinants i misteriosos del moment, i, probablement, en el mag més interessant i important del segle XX.

Rei del màrqueting, aspirant a escriptor i a ser reconegut com un intel·lectual lúcid i provocador, el seu estil a l’hora d’explicar-se i donar a entendre que fer bé el mal és un art és, per moments descarat i gamberro i per l’altra, barroc i complex. La primera cara de Houdini la trobem en algunes perles escrites a la Conjurers’ monthly Magazine, una revista professional que Houdini va publicar amb notícies, històries i consells per altres mags. Només cal llegir un article com el que explica com dirigir-se al públic per adonar-se de la seguretat que tenia en sí mateix i de la astúcia per provocar i quedar-se amb la gent. Ara bé, el gran atractiu és ser capaç de despullar-se i mostrar les seves cartes. L’home que va néixer com Eric Weiss va saber fer del seu nom una marca, i durant la seva trajectòria, que podríem dir que va començar amb nou anys, quan va actuar per primer cop com Ehrich The Prince of the Air, fent de contorsionista i trapezista, no tenia pèls a la llengua, i quan estava segur d’alguna cosa, no hi havia res que es posés per davant, ni tan sols l’amistat. Arthur Conan Doyle (autor de la magnífica introducció del llibre) i Houdini eren gran amics; ara bé, el primer era un gran creient del món espiritual, mentre que el el mag era tot el contrari, arribant a crear una mena de creuada contra tot el que olorés a poders paranormals. L’escriptor considerava a Houdini un home amb aquests poders; aquest se’n reia a la cara. I és que el millor escapista de la història era, primer de tot, un home de carrer, no donat a fantasmades burgeses. Ell havia començat a treballar amb vuit anys, sabia que era patir i lluitar fins el final per sortir endavant. Va descobrir que es podia guanyar la vida i molt bé fent el que sabia fer, que era convertir la seva manera de ser i la seva filosofia de vida en un art. I és així com va convertir-se en el gran Houdini, l’home capaç de qualsevol cosa, sovint jugant-se la vida, com el seu número de la camisa de força lligat a una grua a gran alçada.

Cómo hacer bien el mal ens endinsa a l’increïble, meravellós i enigmàtic món de l’hongarès més universal, apropant-nos al seu coneixement dels baixos fons, dels lladres, del triler, de l’estafador, del carterista, de com de bé es pot robar i cometre un crim, de com ser llestos i hàbils perquè ningú ens aixequi la camisa i en tot cas ser nosaltres qui l’aixequem, amb testimoni de polis i de gent que sap de què va el món de l’hampa. Ara, tant o més interessant és conèixer de primera mà com es feien segons quins trucs, alguns d’ells increïbles, com ho va ser gran part de la vida d’un home que, des de la distància de tants anys, sembla un personatge de còmic. Estem davant d’un llibre que olora a màgia i a carrer; una magnífica oportunitat per conèixer un artista que va començar des de zero i que va saber ben aviat que més sap el dimoni per vell que per dimoni.