Contra la indiferencia, de Josep Ramoneda

0

Josep Ramoneda (Cervera, 1946), amb l’obra Contra la indiferencia (Galaxia Gutenberg, 2010) reflexiona i insisteix sobre la importància, vital i imprescindible, de l’individu entés com a subjecte capaç de pensar i decidir per sí mateix; considera que l’adult és aquell que no accepta les idees rebudes com veritats intocables, i que reconeix els prejudicis com una opció momentània, perquè és generalment incorrecte i sempre dotada de falsa percepció i nul·la reflexió. Considera el mal l’abús de poder, i la covardia, el no oposar-se a aquest mal. Expressa el perill de la falta de llibertat d’expressió, el control que busquen alguns estats vers la cerca de la veritat i de la llum que dóna a un poble el poder participar activament amb opinions, reconeixent la possibilitat a dir disbarats. Perquè, si no ens equivoquem, estem obviant un mecanisme d’aprenentatge tan necessari com l’acte de llegir i pensar. La veritat, diu Ramoneda, no és un capritx, i una de les tasques del pensament crític és denunciar aquells governs o òrgans, oficials o no, que intenten limitar la construcció social de la veritat, per tant, que diuen que es pot dir i que no es pot dir. Una persona que no entén que algú s’expressi i es pugui equivocar és una persona que limita i que no aposta per la llibertat d’expressió; perquè ell segur que no accepta que el facin callar. Un govern que actua de la mateixa manera, és un perill, perquè farà i desfarà a la seva manera, i només una població activa i inquieta pot fer-li front, tot i que intentarà impedir-ho. Una persona o un govern que es considera pura, un exemple a seguir, no és més que un exemple d’intransigència, i per tant, de construcció de barreres. Ser presoners d’una filosofia o d’un govern que imposa una manera de pensar, i fins i tot, d’un sistema que diu com hem de ser, pensar i viure, promou la repetició, la qual, és la pitjor de les addiccions intel·lectuals, assegura Ramoneda. Pensar, actuar i fer, sempre, de la mateixa manera, confirma que el mimetisme i la repetició s’ha apoderat de l’individu. La comoditat, per tant, ens ha vençut. És el triomf de la indiferència.

L’aproximació a diferents autors i pensadors, com Focault, Gellner, Magris, Nafisi, donen a Ramoneda la possibilitat de completar l’assaig amb idees i reflexions que arrodoneixen la quantitat de pensaments que suggereix. De Claude Magris, per exemple, ens recorda la seva idea de laïcitat: Ser laic és apostar pel caràcter universal de la veritat, i per l’imperatiu categòric kantià que ens obliga a actuar sempre com si les nostres accions fossin fonts de drets per tots, però fent-ho des de la humilitat del que sap que som, per sobre de tot, un ésser limitat i vulnerable que necessita reconèixer i ser reconegut, que té una molt complexa economia del desig que l’indueix a comportar-se per motius aparentment no racionals i que ha de ser capaç de prendre sana distància respecte les seves conviccions més arrel·lades. No per acontentar a tot el món, sinó precisament per no caure en l’arbitrarietat i el capritx. I la millor manera d’evitar-ho és ser suficientment irònics amb nosaltres mateixos.

La indiferència per Ramoneda és renunciar a la curiositat (per tot, no només ser curiosos amb el que coneixem), a l’elecció i a la passió, que en definitiva, són tres dels fonaments de la llibertat. Un és menys lliure quan no té necessitat de buscar, quan prefereix la comoditat d’escollir sota unes pautes convencionals (i pròpies que provoquen un malestar del qual sovint es culpa a factors externs, quan el culpables és un mateix), quan no és vol experimentar activament, quan no es vol ser creatiu de cap manera. Per l’autor, la indiferència és el gran mal de les societats obertes, on els ciutadans atrapats en la il·lusió del consumisme van d’una frustració a una altra: cap adquisició satisfà els meus desitjos perquè en el moment en el que l’aconsegueixo ja només estic pensant en la pròxima. Sapera aude: Ser capaços de pensar. Ramoneda ens introdueix en la figura de Kant i la Il·lustració. Emancipar-se, ser responsable, fer-se valer del propi enteniment, pensar i decidir i per sí mateixos, ser una persona, és adir, ser algú que no necessita que se li digui que té que pensar o que té que fer, idees totes sorgides a finals del segle XVIII, van de la mà del títol del llibre. L’home capaç de conèixer i decidir, l’home responsable de les seves accions. I ens recorda les paraules de Joan Fuster: Que l’home no se senti culpable de ser home o de només ser home.

Política, Estètica, Ètica, on a més de l’actitud il·lustrada, es fa referència a Maquiavelo i la idea de tractar de millor l’home i la seva idiosincràcia de forma racionalista i de no caure en la falsa consciència, un Diccionari del malestar de la cultura, on es redefineixen conceptes per entendre la idea d’anar en contra de la indiferència, la significació de la pau, del multiculturalisme, del terrorisme i d’Europa, així com unes Variacions sobre temes de Semprún, pensador que afirma que la vida no és el fi, el fi és la llibertat, completen un recorregut cabdal per avisar del perill que suposa la indiferència. Llegim: Alexis de Tocquevill va escriure, fa 180 anys, després d’un viatges pels EUA, La democracia en América. D’aquesta és el text: Veig una multitud innombrable d’homes similars i iguals que giran sense descans sobre sí mateixos per procurar-se petits i vulgars plaers amb els que saciar la seva ànima. Cadascun d’ells és estranger al destí de tots els altres: els seus fills i amics particulars formen part de l’espècie humana. Ramoneda entén que la dissolució de la democràcia neix en l’individulisme que no es sociabilitza i que no es col·lectivitza per lluitar de forma conjunta per mantenir i aconseguir drets, així com per combatre injustícies.

L’individu que està bé i ja en té prou i l’individu que considera que tot és una merda, són exemples d’individualisme nociu, que voluntària o involuntàriament participen activament de la indiferència. Aquest és el mal de les societats democratiques actuals. Un mal propagat pel virus de la indiferència que amenaça amb conduir a les societats democràtiques més avançades cap el totalitarisme de la indiferència.

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Leave A Reply