Steinbeck i Capa, dos turistes a Rússia

DIARIO DE RUSIA. JOHN STEINBECK i ROBERT CAPA

Capitán Swing

No calen presentacions per l’autor de Las uvas de la ira ni pel fotògraf de guerra més important de la primera meitat del segle XX. I potser tampoc caldria presentar Diario de Rusia (Capitán Swing, 2012), el llibre de viatge que John Steinbeck va relatar i que Robert Capa va completar amb fotografies i una queixa formal convertida en un dels capítols l’obra, i que per fi es publica al nostre país. Entretinguda, amena, i perquè no, didàctica, les més de dues-centes pàgines de l’obra es converteixen en un obert i diàfan recorregut pel llavors país comunista més poderós del planeta. Després de la Segona Guerra Mundial, el món capitalista temia a Rússia des de la distància i, sobretot, des de la ignorància. Steinbeck i Capa, després de trobar-se a un bar i comentar penes i misèries del seu present creatiu, varen decidir embarcar-se en l’aventura amb un propòsit ben encomiable: apropar la realitat dels russos, sense intermediaris ni interesso pel mig, i narrar-la de forma planera i amb alguna que altra gota d’humor. Com gairebé sempre, un llibre no canvia la realitat; els nord-americans, en una gran majoria, varen seguir creient les mentides dels seus propis mitjans, en un hàbit tan còmode com perenne que segueix contaminant ciutadans, i arreu del món. Més de 60 anys més tard, el valor de Diario de Rusia segueix sent indubtable. Què van donar de sí els gairebé dos mesos que Steinbeck i Capa varen passar a terres ‘enemigues’?

No s’esperin ni un estudi sociològic ni un profund anàlisi sobre la Rússia de la post-guerra. Pels que cerquin una obra intel·lectual que estudiï a fons el país d’Stalin, que s’oblidin. Steinbeck i Capa varen viatjar a Rússia com a simples turistes, i lògicament, varen confirmar que les notícies que arribaven als EUA envers ‘l’enemic’ no eren més que propaganda capitalista, de la mateixa manera que les notícies que arribaven al país comunista sobre els ianquis no eren més que el resultat d’una guerra freda que realment va néixer una vegada les dues grans potències es varen repartir el pastís de la Segona Guerra Mundial. Escrit abans de l’època de terror nuclear, Diario de Rusia ens apropa a les vivències, circumstàncies, festes, àpats, anècdotes, excursions, costums, i, en general, el dia a dia que varen gaudir els dos autors amb ciutadans de tota la nació russa. Des de les festes amb els diplomàtics, convivències amb nadius, les excursions per l’alegre Ucraïna i la càlida Geòrgia, els passejos per la seriosa Moscú, els ampul·losos i excessius dinars a base de menjars típics, servits a tones, i de litres de vodka, els vicis i manies de Capa, els hàbits i formes del poble rus, la rigidesa de les lleis stalinianes, la intenció del relat d’Steinbeck i de les fotos de Capa no és altre que el d’apropar-nos a la realitat més quotidiana, la que queda a la vista, que és, finalment, la que vivim.

Sabemos que este relato no satisfará ni a la izquierda eclesial ni a la derecha reaccionaria. La primera dirá que es anti-ruso, y la segunda dirá que es pro-ruso. Seguramente será superficial, pero ¿de qué otra forma podría ser? No tenemos conclusiones que sacar, salvo que los rusos son como cualquier otro pueblo del mundo. Seguramente lo haya malos, pero con mucho la mayoría son muy buenos.

Steinbeck deixa la política de banda, i tot i que és inevitable referir-se en algun moment al règim d’Stalin (per exemple, l’ adoració al líder i la intransigència en algun que altre àmbit), es ben cert que l’escriptor no es mulla, tal i com indica a l’inici d’aquesta aventura finançada pel diari New York Herald Tribune. I s’agraeix, i de quina manera. L’obra resulta un addictiu llibre de viatges, un simple i divertidíssim recorregut turístic per l’hermètica Rússia d’aquells anys, narrat amb el caràcter humorístic i savi, perquè sí, d’un Steinbeck que va gaudir i fa gaudir a través de les seves paraules d’uns dies on tan ell com Capa varen confirmar que els homes, siguin d’on siguin, tenen moltes més semblances que diferències. Qui vulgui gaudir de la Rússia d’aquells anys com si d’un turista qualsevol es tractés, que no deixi escapar aquest Diario de Rusia.