El caníbal, de John Hawkes

0

EL CANÍBAL. JOHN HAWKES

Libros del Silencio

Tras el fin de la segunda guerra mundial, la ciudad alemana de Spitzen-on-the-Dein es un laberinto de ruinas por donde vagan los fantasmas de los soldados muertos y los internos del antes famoso e imponente sanatorio psiquiátrico de la localidad. En ese entorno devastado sobrevive madame Snow, nacida en el seno de la aristocracia alemana, viuda de un duelista y ahora propietaria de una pensión por la que transitan los protagonistas del renacimiento de Spitzen-on-the-Dein.

Zizendorf, omnisapiente y visionario narrador de esta historia, planea un acto tan notorio y cargado de simbolismo como absurdo, que conduzca no solo a liberar la ciudad del control aliado sino al alzamiento de una Nueva Alemania. Secundado por una pareja de exmilitares, pretende asesinar al soldado americano que por las noches patrulla en moto los alrededores de Spitzen-on-the-Dein.

La sinopsi d’El caníbal, obra fundacional de la literatura postmodernista nord-americana del singular i experimental John Hawkes (Stanford, 1925 – Providence, 1998), és el marc ideal per situar al lector dins d’una aventura tan surrealista com sorprenent. Personatges derrotats que es mouen en la penombra de la perdició i l’anul·lació existencial, en el desassosseg de les runes que s’acumulen en una localització devastada i sense rumb, una població que fantasmeja, una ciutat enderrocada, un zeitgeist atemorit, vençut i desconfiat, són alguns dels ingredients que tenyeixen la novel·la d’un escriptor que s’endinsa en l’Alemanya post-nazi, sense caure en estereotips, però sí suggerint qüestions pròpies del tarannà d’un país, que segons l’opinió del mateix Hawkes (així ho va dir en el seu moment), deixa entreveure tendències totalitàries. Sense entrar en polèmiques, ni tan sols recordant el moment-estafa que viu l’Europa actual i quina és la veu principal, Hawkes embarca el lector en una trama discontinua, addictiva i imprevisible, on el subtext passa a ser el que realment importa. Els fets es van succeint, acumulant, i la linealitat de la història resulta tan desconcertant com magnètica. El desconsol, desencís i foscor, que fan recordar a Berlin Alexanderplatz (concretament a Döblin) que s’amaga darrera dels diferents protagonistes inunda una novel·la que captiva des de les primeres frases.

Un edifici situat enmig del carbonitzat paisatge de la ciutat serveix com a metàfora dels estrats socials que conviuen i que intenten promoure una Nova Alemanya, que lluita contra l’exèrcit invasor, encarnat per una mena de motorista fantasma que recorre la ciutat periòdicament. El líder de la reconstrucció del país, Zizendorf és el narrador omnipresent de l’obra, i és el cap visible dels compatriotes que volen reconquerir la ciutat. Zizendorf és un dels inquilins del sanatori, on també hi trobem el duc, amb el seu fill androgin, Jutta. Stella Snow, o més ben dit, Madame Snow és la propietària d’aquest edifici-pensió, d’on sorgeixen gran part dels personatges; distingida senyora, de passat aristocràtic, vinguda a menys com el seu país, resultant ser un dels personatges que fan d’aquesta novel·la sòrdida, simbòlica i crítica amb una condició humana que encara no ha sabut assumir, precisament, la seva condició, per tal d’aprendre i evolucionar d’acord a un equilibri entre la intel·lectualitat, la racionalitat, la passió i l’emoció per ser, esdevenir i compartir.

Un escenari derruït, una ciutat que havia perdut del tot la seva distinció i identitat, uns personatges oblidats i cegats per un patriotisme infantil i temerari, uns fantasmes abandonats i resignats, que poden ser soldats vius, morts o supervivents de les dues guerres, una narració que dóna salts temporals, anant des de la Gran Guerra fins el final de la Segona Guerra Mundial, elements descriptius com una boira espesa, una pols cegadora, un manicomi, nens pertorbadors i malaltissos, El caníbal és una profètica, imaginativa i excitant novel·la de tints hiper-gòtics que narra el sense-sentit grandiloqüènt i demagògic d’una Nació esborrada del mapa i que anhela, no sense engany, i amb orgull i rancúnia, renéixer com un Au Fènix. Un autor que es situa a la generació de John Barth, i que ha estat referenciat com un imprescindible pel mateix (Ooh la la) per Thomas Pynchon, John Hawkes, crea, finalment, per damunt de tot, una experiència literària que s’ha de llegir com a tal, defugint de qualsevol etiqueta política: ell parla de la humanitat, i què millor que fer-ho en una ciutat devastada habitada per un poble dessolat?

El americano de la moto no sabía de nuestro país más que sus coroneles, los de las mangas adornadas con águilas, y los sargentos de uniforme verde. Recorría carreteras que se prolongaban más allá del límite de la guerra. Tomaba cerveza en cada parada. El jinete de las llanuras desconocía la desesperación. Esquivaba baches en carreteras que una vez fueron interminables, con las alforjas repletas de ininteligibles garabatos militares, columnas de números, informes personales. No, la desesperación no existía para aquel inconsciente viajero, cuya forma de comunicarse con los tristes lugareños se reducía al silencio, y con sus aburridos compañeros de armas, a un simple “Hola, Mac”. Desde los campos cubiertos de basura y las ramas de los árboles, desde la calcinada biblioteca de la ciudad y las lanchas neumáticas pinchadas que obstruían el canal, hasta las bocas famélicas, hasta los colores del enemigo, hasta las minas sin estallar, hasta los oficiales borrachos y la sífilis, persistía una desesperación no reconocida ni nombrada que nos daba ánimos, permitiéndonos olvidarnos de las prostitutas, de las noticias sobre el enemigo, de las casas en ruinas y de los puestos de vigilancia americanos. Nos infundía ánimo a nosotros, los centinelas emboscados, sobre quienes en el futuro escribirían los historiadores. Atacaríamos al enemigo, aunque solo se trataba de un acto desesperado y aislado.

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Leave A Reply