Escucha esto, d’Alex Ross

0

ESCUCHA ESTO. ALEX ROSS

Seix Barral

Llegir un llibre d’Alex Ross és tan senzill com didàctic. La seva manera d’entendre la música és tan clara com natural. Lluny de pedanteries i modes, el crític del New Yorker plasma la seva idea de música amb una claredat, honestedat i erudició que fuig de qualsevol dogma adoctrinador, cercant les emocions i sensacions que desperta l’art, amb una vocació magistral i altruista que el converteix en una de les plomes més esmol·lades i respectades de la crítica musical. Pròxim i tàctil, Ross s’endinsa en la música des de la passió, la reflexió i el respecte, cap a la música i cap el lector, compartint els seus coneixements de tu a tu, sense estridències ni conflictes, amb profunditat i esperit entertainment, evocant un torrent plàcid però intens, suggeridor però diàfan, de tot el que ell és capaç de captar i percebre a través de la música, cercant la connexió entre la música contemporània i la música popular, actuant com a globalitzador de qualsevol estil i gènere, passant per sobre de minories i majories absolutistes. Després d’ El Ruido Eterno (Seix Barral, 2009), on l’autor ens embarcava en una història del segle XX a través de la música, ens arriba, amb traducció de Luis Gago, Escucha Esto, recull d’assajos redactats durant més d’una dècada i reescrits per l’ocasió, i dividit en tres parts independents on ens demostra que comprendre la música és una forma d’entendre el món (dit a la revista Time) i on se’ns confirma que la música és l’expressió artística que ens fa pensar que potser sí que Déu existeix (dit per Kurt Vonnegut).

A la primera part d’Escucha esto ens trobem amb un plat combinat part autobiografia part manifest on Ross defensa la música pop davant del prestigi de l’anomenada música clàssica, la qual a d’enfrontar-se per la seva banda a un estereotip retrògrada tocat per la vareta del que es considera sublim i intocable que poc favor li fa. De fet, Ross es va endinsar en el món de la música abans d’arribar a l’adolescència a través de la música clàssica, i no es va enamorar del punk i de Dylan fins la universitat; però ell és dels que defensen que aquesta iniciació no té perquè ser considerada millor que la que ofereix la música pop, que és el camí de la majoria. Apartant-se del caràcter antic i altiu de la música clàssica i del snobisme hipster de la música pop, l’autor defensa la música per damunt d’etiquetes, modes, llistes d’èxit, filies i fòbies. La primera part es completa amb una història de la música de poc més de 50 pàgines on contemplem, per exemple, la cort de Lluís XVI i el seu mestre de música, Jean-Baptiste Lully, la mort de Bach i tot el que va morir amb ell, i a Led Zeppelin i el seu cocktail musical de Barroc Rock a base de folk delta blues, música índia i d’altres no occidentals, tenyit tot de certa tradició clàssica. Un apartat on es reflexiona envers la interacció de la música i la tecnologia posa punt i final a la part inicial del llibre, servint de guia indispensable per recordar la importància d’aquest vincle, a través del qual la música ha pogut exhibir tot el seu poder i màgia: parlant en plata, quan una sala de concerts té un equip de música , tots ho agraïm, començant per la música, passant pels música, i acabant pels fans i la taquilla.

La segona part de l’obra consisteix en seguir la pista a dotze músics: Mozart, Schubert, John Luther Adams, Radiohead, John Cage, Sonic Youth, Kurt Cobain… Acompanyem un per un als diferents compositors, bandes de rock, directors d’orquestra, pianistes, cantants, en el seu ofici, en com treballen i viuen la seva feina, sense deixar de banda la vocació analítica, reflexiva i apassionada de Ross, qui a través del seu llenguatge planer enfoca allà on hi ha material d’estudi i d’interès màxim pel lector. Des de la immersió al Don Giovanni, a l’aproximació dels Radiohead de la gira d’Amnesiac, passant per la maduresa jazzística de Sonic Youth, el passeig per la música actua de catalitzador panoràmic indiscret, inquiet i flexible, on el crític, a través de cada paraula, llamborda a llamborda, construeix un passeig que uneix quatre segles de la música, sense canviar de vorera ni de calçat. Per ell és igualment sa i enriquidor anar a un Auditori a escoltar una peça de Mozart com anar a un concert de pop-rock. Tan simple com atrevit, i sembla mentida que això sigui atrevit, ell defensa la música, i punt. Que a tu t’agrada el rock? a tu el jazz?… El mite de que si algú diu ‘m’agrada tota la música’ és perquè no li agrada la música està més mort que la ‘madriditis’. Per si algú no és capaç d’entendre una visió àmplia i sense barreres de la música, o pels que puguin tenir algun dubte sobre la connexió musical que hi ha entre els autors que cerquen expressar-se amb honestedat i autenticitat a través d’ella, la darrera part del llibre es centra en tres noms que poc tenen a veure entre sí, a part de ser tres noms claus de la història de la música, que no és poc: Bob Dylan, Lorraine Hunt Lieberson i Johannes Brahms. Quasi res.

Alex Ross es rebel·la contra el concepte de música clàssica perquè diu que la paraula clàssica és sinònim de morta i que ell es queda amb la paraula música i prou, es rebel·la contra la burgesia que s’ha intentat apoderar de la música, es rebel·la contra la pompositat i grandiloqüència de crítics, escriptors, acadèmics i dogmàtics, es rebel·la contra els que ataquen els que escolten la música que no escolten aquells, es rebel·la contra els que no respecten la música des de l’amor per ella, es rebel·la contra els que consideren que hi ha música i música… Ross aconsegueix apropar la música a tothom, des de la passió que sent per Mozart, Beethoven, Mahler, Leadbelly, Guthrie, Sinatra, Dylan, Lennon, Richards, Cohen, Cobain, explosionant coherentment tot el seu coneixement i capacitat crítica, amb entusiasme i generositat. Contràriament a llibres de fans dogmàtics on la conclusió a la que s’arriba és ‘o escolta el que jo et dic o no tens ni puta idea’ o a la majoria de llibres tècnics de música on s’exposa molta teoria, molta sapiència, però amb la fredor i rigidesa d’un fulla de calcul d’excel, ell obre de bat a bat les portes del seu arsenal amb la intenció de que tothom l’entengui, amb naturalitat, dedicació i gràcia. En sap tant que no li cal demostrar-ho.

Íntim, personal, amè, sí, no deixarem de dir-ho, pròxim, lúcid i desafiant, Escucha esto (complement perfecte d’El ruido eterno, perfecte marc històric de la música) és pur entreteniment, és pura música. Els secrets, racons, aparadors, subterfugis, evidències, tresors, històries, historietes, sons i emocions de la música popular queden al descobert de forma col·loquial i erudita. Una lectura deliciosa altament recomanable per tots aquells que estimin i necessitin la música tant com l’estima Alex Ross, que obre la gana i de quina manera per devorar qualsevol tipus de música, sí, la que a cadascú li doni la gana, sense por ni pedanteries, sense límits ni limitacions, sense trampa ni cartró, i amb tot el convenciment de que la música és un dels millors camins per conèixer, assimilar i comprendre la realitat que ens envolta.

 

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Leave A Reply