Escuchando a The Doors, de Greil Marcus

ESCUCHANDO A THE DOORS. GREIL MARCUS

Contra Ediciones

Si hi ha un un escriptor del rock que no necessita presentació és Greil Marcus. Pare i mestre de la crítica musical, observador i historiador de la contracultura, el de San Francisco és un autor amb una oïda, una ment i una mà que el converteixen en un referent obligat i imprescindible per entendre la història de la música popular. Quatre dècades escrivint sobre rock n’ roll, i obres com Rastros de carmín, Like a Rolling Stone: Bob Dylan en la encrucijada, o d’altres no publicats al nostre país, com Mistery Train: Images of America in rock n’ roll music, The shape of the things to come, Bob Dylan by Greil Marcus: Writings 1968-2010, entre d’altres, parlen per si sols de la tasca de Marcus com a historiador de la cultura i de la música i com a crític. Mai és tard per apropar-se a la sapiència i vocació didàctica del musicòleg més seguit i admirat fins el moment. Contra Ediciones ens ho ha posat més fàcil amb la publicació d’una de les darreres obres de l’autor, Escuchando a The Doors, on a través de gairebé 200 pàgines els menys posats i els més posats en la matèria comprendran que gràcies a Marcus la música també es pot llegir, en un llibre on el periodista ens endinsa de ple als cinc apassionants i fructífers anys en els Jim Morrison, Ray Manzarek, John Densmore i Robby Krieger es van convertir en la banda més important més del moment.

Amb Greil Marcus la crítica musical adquireix una altra dimensió, una profunditat a la que no estem acostumats. És emocionant llegir ressenyes on la passió i l’amor per la música s’encarreguen de parlar d’un disc o d’una banda. Ara bé, hi ha crítics i crítics. Ens conformem amb això? Potser sí, però Marcus juga una altra lliga. Connecta música, societat, cultura, circumstàncies, emocions, influències, mites, fets, i ho combina tot per crear assajos que transmeten coneixement i també passió i amor pel que fa. I és així com amb una prosa elèctrica, diàfana i intensa ens submergeix de ple en la música, circumstàncies i matisos de The Doors, explicant-nos el perquè i com de les seves cançons, definint cada detall que va donar lloc a un dels grups cabdals de l’escena de finals dels seixanta. Light my fire, The End, Soul Kitchen, People are strange,… Marcus va peça per peça, i algun que altre moment clau, com l’actuació al programa d’Ed Sullivan, inspeccionant els motius, secrets i referents amb els que es poden entendre el llegat que ha deixat The Doors a la història de la música. És extraordinari llegir el llibre i sentir-se partícip de la banda a l’estudi, en el seu dia a dia, en els millors moments, en els més dolorosos. El musicòleg sap arribar a on vol, amb passió i veracitat, integrant estudi de la música, història personal de cada membre, definició i introducció al marc sociocultural, creant un collage endreçat, sòlid i compacte de la vida i obra de la banda californiana.

Es díficil de creer que Manzarek, John Densmore y Robby Krieger no supiesen lo que estaba a punto de suceder. Densmore comienza la actuación con un fuerte golpe en la caja; como alguien dijo entonces, costaba imaginarse a nadie golpeando algo con más fuerza. Pero después de eso, golpea todo lo demás demasiado fuerte. No escuchas un ritmo, escuchas nervios, o miedo… Morrison volvió a girtar: “FIRE!” durante el estribillo. Y entonces se saltó todos los stpos; cuando lo escuchas, parece que estuviera arrancándose la ropa. Su voz se ha vuelto de repente ronca, áspera, venida a menos, una explosión de presión. Densmore encuentra el equilibrio, proporcionando a Morrison el suyo. Es una canción diferente, una noche distinta, un lugar distinto; la génesis de un público diferente. Cada aliento es profundo ahora, expulsado desde el pecho, el aliento que expulsas antes de saltar; cada aliento es tan pronunciado, tan repentino, tan lleno de venganza y lujuria como ese momento en el que la baqueta de Densmore golpeó la piel.

Amants de la música, la contracultura, del rock n’ roll, dels Doors, la seva música i el seu entorn, dels seixanta, de la història, de descobrir nous al·licients, de recórrer diferents camins, de sentir i entendre la música, les emocions, tot el que envolta la música rebel, visceral, intensa i incorruptible per definició: Greil Marcus és un dels nostres, i Escuchando a The Doors un llibre que no ens podem perdre (a no ser que algú tingui una màquina del temps) per gaudir d’un anàlisi apassionat i vibrant des de tots els costats a un dels grups més grans que mai han existit.