Amb La neu era bruta (Quaderns Crema, 2014) Georges Simenon ens trasllada a una ciutat europea durant els anys de l’ocupació nazi. Frank és un nou Raskólnikov, un jove que s’instal·la en un continu trasbals moral. L’ intens diàleg intern del personatge a través del qual enfronta la ignomínia i l innocència dels seus actes i pensaments serveix al creador de l’Inspector Maigret per construir una cruel i gèlida història sobre la degradació moral i la naturalitat amb la que podem acabar posant un peu a cada banda d’un abisme anomenat ètica.
Escrita el 1948 durant el periple de l’autor als EUA, és la narració encoberta dels crims comesos pel seu germà, activista de les SS belgues, està considerada una de les seves obres cabdals, on hi trobem la capacitat de Simenon per mostrar-nos les diferents cares que pot tenir un individu, en una novel·la on es reuneixen moltes de les seves influències. A part del Dostoievski de Crim i càstig, l’obra que ens ve al cap un cop hem llegit algunes pàgines de la novel·la, el Joseph Conrad d’El cor de les tenebres i l’ Stevenson d’ El club dels suïcides són altres dels referents en els que podem pensar, per l’atmosfera i cruesa dels fets, així com de la intenció desafiant i reflexiva envers el costat més tenebrós i incongruent de l’existència humana. Dividida en dues parts, la primera es centra en la inhumanitat del protagonista, en el seu dia a dia, fins que l’empresonen. La segona part trenca amb la primera, és la del monstre empresonat, lluitant contra els seus dimonis i alhora amb la situació que viu, engabiat i atemorit pel que li espera, circumstància que Simenon crea perquè el protagonista s’horroritzi de sí mateix, tal i com fa el Gregor Samsa de Kafka.
Simenon opta per crear una trama senzilla i transparent, on un personatge al límit de sí mateix, Frank, un cràpula, un ésser asocial, solitari, amoral, masclista, violent i insensible, sense feina ni benefici, comet crims com qui menja pipes. L’exercici d’introspecció del personatge posterior a la part de novel·la negra de l’obra ofereix una dimensió psicològica en la que el lector es veu atrapat després de que els crims comesos pel protagonista l’hagin esquitxat de de sang i de neu bruta. Frank mata perquè sí; o potser no. És un paio insensible i complex que detesta la seva mare i el bordell que regenta aquesta, i que canalitza l’odi cap a la vida de la pitjor manera possible. S’ha convertit en una mena de psicòpata criminal sense saber-ho. És incapaç d’adonar-se de què està bé i de què està malament.
Adaptada al cinema per Louis Saslavsky el 1952, La neu era bruta olora a podrit i sap a literatura d’alta volada. Apassionant i rasposa, la desesperació i angoixa del personatge recreen d’alguna manera les emocions d’un autor elegant i refinat, que empeny al lector a cercar les pistes i claus d’un estil narratiu i creatiu subtil, complex i desconcertant. Simenon suggereix que, com ell, no hi ha ni innocents ni culpables. Tots formem part d’un tot, i la culpa i la innocència sempre ens persegueix. Tard o d’hora, inclús la neu s’embruta.
Drop, de Thee Oh Sees
