El libro de las cosas perdidas, de John Connolly

Si hi ha uns llibres pels quals la majoria dels lectors coneix a en John Connolly és per la seva sèrie de novel·les detectivesques protagonitzada pel Charlie Parker. El personatge principal és un home destrossat per l’assassinat de la seva família que ha d’aprendre a conviure amb els fantasmes del passat mentre es dedica a resoldre casos ben complexes; la barreja entre el suspens i la psicologia del detectiu han proporcionat una gran popularitat a l’escriptor irlandès. Tot i així, hi ha una petita joia menys coneguda i difícil de classificar, que hauria de trobar-se entre les Recomanacions literàries de qualsevol lletraferit i que tot adult amb esperit jove i que tot adolescent amb ànsies de profunditat hauria de llegir almenys un cop a la vida: m’estic referint a “El libro de las cosas perdidas”.

El protagonista és en David, un nen de dotze anys marcat per les circumstàncies: la seva mare ha mort després d’una llarga convalescència i el seu pare finalment s’ha tornat a emparellar amb la Rose, una dona que, a ulls d’en David, és presenta a tots els efectes com la reencarnació de la madrastra dolenta. Tot en el context previ a la Segona Guerra Mundial, on la incertesa i la por es troben a flor de pell. En David es troba perdut, a les portes d’una etapa ja de per si turbulenta com és la pubertat, i ple de sentiments contradictoris que no sap com batallar. Però un dia els llibres comencen a murmurar coses i la seva vida donarà un altre gir inesperat.

Tot i que en un primer moment pot donar la sensació que “El libro de las cosas perdidas” és un relat de fantasia més, la realitat no pot estar més allunyada: en Connolly agafa els contes populars i els fa seus donant un pas de rosca, retornant-los a la seva essència més primigènia (i molt sovint, cruel), on en David fa d’un espectador, encara nen però gens ni mica infantil, que es veu abocat a lluitar contra els sentiments més profunds del seu cor que tant mal el continuen fent (pèrdua, gelosia, ira) en un context on la seva vida corre un seriós perill. La novel·la és fantasiosa, però certament és una lectura perfecta per adults que vulguin gaudir d’una lectura plena de referències i que resulta madura tot i la temàtica; en cap cas és recomanable per a nens petits.

Al llibre no trobem cap “perversió” a la relectura dels contes populars, perquè és un fet que la realitat d’aquestes històries (almenys l’allunyada del Disney més edulcorat) és que moltes serveixen de metàfora de la vida, sovint representant de forma crua etapes que tots hem de passar en forma de rituals d’iniciació que ens preparen per a la resta de la nostra maduresa. A més d’aquesta aproximació tant interessant, “El libro de las cosas perdidas” resulta una lectura absorbent i molt entretinguda, on la prosa de Connolly et submergeix sense problemes en un món aliè. Igual que succeïa amb les novel·les negres de l’ex policia Charlie Parker, aquí l’escriptor domina la narrativa i aconsegueix endinsar-nos en una història tan fantàstica com crua a estones, on les metàfores i els dobles sentits enriqueixen un llibre dels que deixen empremta a lectors de totes les edats.

Cal dir que al final del volum s’inclouen alguns dels contes populars emprats a la novel·la, així com l’explicació de l’autor en referència als seus orígens. Sens dubte resulta el afegit perfecte per veure fins a quin punt Connolly donava valor al material en el qual s’inspirava, així com la forma d’introduir-ho al seu propi món.

Autora: Noemí Escribano